De feina, amor i barra

Avui parlem de les coses volàtils, les efímeres, com els amors d’una nit, que deixen mal gust de boca perquè ni són amors, ni s’esborren tan ràpid com voldríem.

Com que ja ens coneixem, ja compto amb que situareu ben ràpid de què us vull parlar. El títol ja us n’hauria de dir alguna cosa. Si barrejo feina i barra, ja us avanço que no parlo pas de la barra d’un bar, sinó de la barra que gasta més d’un quan es tracta de fer ús dels serveis dels altres en l’àmbit laboral.

Avui juguem al camp de l’analogia futbol club. I veurem que la feina sovint es pot comparar amb els amors que ens trobem al nostre camí.

Comencem per l’amor tòxic. El contracte brossa. Aquell que ens fa un paio que té casa amb piscina mentre ens ven que no pot fer res millor, que les condicions laborals que marca la llei són massa estrictes i que encara has d’estar agraïda de trobar feina amb algú tan guai com ell. A veure, noies. Aquest és com el que t’acaba de conèixer, et promet amor etern i t’acaba tractant com un kleenex. I pontifico: per a aconseguir que un altre t’estimi, has de començar per estimar-te tu.

La segona analogia del dia (mira, fa vers i tot) és la de l’empresari que et contracta per a fer una feina molt per sota les teves capacitats, però després explota el cent per cent d’aquestes competències que tu tens i ell no. Aquest és el pretendent que vol sortir amb tu perquè això li genera algun benefici personal. Injust. Et farà patir, tan segur com que la terra no és plana.

La barra de la QPerativa.

La tercera analogia és la d’aquell estrany espècimen que et contracta sine die i respecta tota la normativa laboral. Aquest és com el príncep blau, que als serials turcs diuen que existeix, però que quan tu te’l trobes, a l’hora de la veritat destenyeix i t’ho esguerra tot. La perfecció mai no encaixa en estereotips. La perfecció és aconseguir ser tu mateixa, acceptar-te com ets i que qui estigui amb tu també ho faci.

La quarta és la del selfie, la de fer-se autònom, que així tens el teu futur sota el teu control, com si parlessin d’un Satisfyer. Us podria fer un monòleg, però a la QP començarem a fer-ne ben aviat i segur que són més graciosos (no us els perdeu!).

I, seguint el món de les analogies, tenim el treball cooperatiu, que és com aquella parella que no és perfecta ni ho pretén, però que et respecta, et deixa espai per a desenvolupar-te, tant professionalment com personal. Potser no serà un príncep blau, perquè les il·lusions són això, il·lusions, retrats ficticis del que ens agradaria utòpicament parlant, i sense pensar-hi gaire; perquè noies, siguem sinceres, qui cony vol un príncep blau que es passi el dia admirant-se i que ens posi en una tessitura de ser perfectes sota un prisma estereotipat? Només de pensar-hi, trobo que ha de cansar molt haver de viure al darrere d’una expectativa impossible.

Per tant, siguem realistes. Mirem què volem per al nostre futur sense demanar impossibles, que ja costa prou assolir allò que és possible. Mirem la nostra vida laboral estimant-nos i per tant, preparem-nos per a fer allò que ens ompli i no ens conformem amb el primer pretendent que se’ns posi al davant. Prenem les regnes de la nostra vida, que ja sabeu, són tres dies i dos tenim la regla!

Au, dixit.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>