De la gralla

Ho havia aconseguit fins ara: escriure sobre els instruments tradicionals dels Països Catalans sense tractar de la gralla!

Jo no soc gens graller, és un tema que no he estudiat tant com el dels instruments de les cobles de joglars o ministrers. Tot i així m’hi he interessat, i l’instrument s’ho mereix.

Sens dubte tots l’heu sentit alguna vegada, sigui pels castells sigui per acompanyar gegants, o alguna altra manifestació.

No vos en fieu! Per molt familiar o coneguda que pugui parèixer no deixa de tenir els seus misteris.

D’un punt de vista organològic la gralla és un oboè, és a dir, un buidat cònic que sona gràcies a una inxa doble.

Pel que sabem, històricament situada a les comarques del Penedès i del Camp de Tarragona, s’ha escampat a finals del segle XX arreu del territori català conjuntament amb la creació de colles castelleres més enllà de les seues terres de tradició.

Gralla Casellas (Vilanova i la Geltrú) i el seu facsímil; detall de la campana.

Té una bona colla de parentes, de les Terres de l’Ebre i el País Valencià al País Basc passant per Aragó i Castella. De formes variades, però totes anomenades dolçaines. Hi ha dues categories de gralla: primer hi ha la gralla dita seca, és a dir, sense claus, feta d’una sola peça de fusta, amb sis forats a la cara anterior i un pel polze a la cara posterior.

Apolit! Primera singularitat: aquest forat pel polze no es troba a dalt de tot, com és el cas del grall de la cornamusa, sinó molt precisament al mig entre els dos forats de la cara anterior situats més amunt. Detall molt important perquè l’aparenta a les ghaites i les zurnes que hi ha a Àfrica del Nord i a l’Orient Mitjà, o també al duduk armeni i els seus parents perses.

Les gralles seques més antigues que ens han arribades solen ser fetes de ginjoler, ornades en el tram del pavelló de tres argolles metàl·liques gravades de sanefa. L’argolla més ample, a la sortida de l’instrument, allà on la fusta és més prima, antigament portava una cadeneta a la que anava lligat un disc de metall, el guardallavi, que es col·locava a l’altra punta de l’instrument, al tudell. Aquesta és una altra característica que comparteix amb les ghaites i les zurnes esmentades suara; en aquest cas el guarda-llavi facilita al músic la pràctica de la respiració circular, i d’aquesta manera tocar sense haver de tallar la música per a reprendre alè.

Gralla Casellas (Vilanova i la Geltrú) i el seu facsímil.

L’altra categoria són les gralles amb claus, dites també dolces. Podríem fer un paral·lel amb la modernització dels instruments de cobla, que comença amb el segle XIX, i que en el cas de les gralles arriba a finals del mateix segle, però el moviment és idèntic: agafar un instrument existent, afegir claus en un primer moment que agilitzi l’execució del cromatisme i després eixamplar l’extensió de l’instrument cap a les notes greus. En el cas de la gralla de claus també comporta una part de creació, puix que s’arribà a construir una gralla baixa. I més recentment una gralla subbaixa! Aquestes innovacions permeten el desenvolupament d’una pràctica sàvia de la gralla de claus en cobla. Una cobla de grallers, és clar, acompanyada d’un timbal. Existeix tot un repertori interessantíssim d’aquesta època, però també hi ha una pràctica moderna força viva que vos animi a descobrir si encara no la coneixeu.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>