De la postguerra a l’iPhone 12 Pro

Ens situem al 1939, en plena postguerra espanyola. Parlo amb la meva iaia, la iaia Juana. Ella sobre aquest tema només em dona dues respostes: la primera, no en vol parlar que van ser temps molt difícils; la segona, en vol parlar i fa comptes de com es va haver d’adaptar ella i tots el seu voltant al medi, la fam i la pobresa.

La iaia va fer de minyona quan encara no havia complert els deu anys. Explica que va tenir molta sort perquè la família a la que servia li donava de menjar cada dia, però de tota manera no deixava perdre l’oportunitat de supervisar si hi havia peles de patata aprofitables. Només tenia unes sabates i passava fred als peus, res a veure amb els descansos d’avui dia, ben pelfats per dintre.

El dia que es va casar amb l’avi ho va celebrar llençant la casa per la finestra! Van prendre un cafè amb llet ben calent i van tornar a la feina.

Migrar de les Espanyes cap a Catalunya no va ser fàcil per a cap família. Molts encara conserven la idea romàntica de tornar al poble que els va veure néixer, però després s’adonen de les arrels que han creat en terres catalanes i fer les maletes els fa una bona mandra. La meva iaia va migrar amb la seva sogra i les seves cunyades. Mentrestant, l’avi complia amb el seu deure militar. Ella, dona soferta com moltes, rentava la roba al riu. Ens situem a la colònia Pernau de Campdevànol. Imagino que devia ser una autèntica sort no tenir gaire roba en aquell moment. T’imagines rentar un vestit cada dia a 2 graus?

La iaia Juana amb la seva amiga Josefina (1950).

El dia que m’explicava aquest embolic de no tenir rentadora, ni electricitat, ni aigua corrent a casa, li vaig demanar com s’ho feien amb la menstruació. Ai nena, em va dir, doncs amb compreses. Evax? Ausonia? Ja sabia que no, però no vaig perdre l’oportunitat d’estirar-li la llengua. Compreses de tela! En realitat es tractava de draps de cotó doblats i posats a les calces. Una curiositat: diu que les taques de sang marxen millor amb aigua freda que calenta.

Comunicar-se amb aquells que s’havien exiliat o els que s’havien quedat al poble, no era ni fàcil ni difícil, era tot una aventura encara que ara li’n diríem romàntica. Escriure cartes consistia a saber llegir i escriure o trobar a algú que en sabés, tenir paper i llapis, un sobre i comprar un segell amb la cara de Franco. Quina emoció quan se sentia la cornamusa tocar!

Moltes parelles de la postguerra van poder accedir finalment a habitatges de propietat. No va ser fàcil en absolut, però sí una gran alegria. A la iaia encara se li neguen els ulls de tant en tant quan parla d’aquella gran felicitat, de quan va tenir casa seva. Va passar de compartir habitació amb filles i marit, viure amb la família política i anar a cercar aigua al riu, a tenir una habitació i intimitat amb l’avi, a tenir vàter i llum elèctrica. Això de tenir calefacció és més actual del que ens pensem. Per a ella, un pis de 65 metres quadrats era un autèntic palau! Se sentia la dona més rica del món tot i haver de fer jornades maratonianes a la fàbrica.

La iaia sempre s’ha adaptat a tot. Es va adaptar a la postguerra. Es va adaptar al meu avi. Es va adaptar a la transició. Es va adaptar al mal d’ossos. Es va adaptar als nets i netes que passàvem l’estiu amb ella. I es va adaptar a no tenir veu, i finalment, a tenir opinió.

La iaia Juana i jo.

Ara ens situem al 2021, plena era digital. Fa uns dies estava al parc amb el meu fill petit. Ell puja i baixa del tobogan mentre jo simplement contemplava les criatures jugar. De sobte em van trencar aquest estat contemplatiu, i és que vaig observar com les noies del supermercat del costat de casa van llençar a les escombraries una gran bossa plena de menjar. Al cap d’una estona va aparèixer una cambrera del davant el parc i va llençar una altra gran bossa plena de plàstic, paper, vidre, pa i varietats dolces. Penso en la iaia. Per un costat ella se sentia afortunada de tenir un plat a taula i poder afegir unes peles de patata, ara veiem normal que es llenci un menjar que segurament podria ser aprofitable per a moltes famílies que ho estan passant malament. I si hi afegim el problema dels residus, tot ben junt i barrejat, que no importa, fem la feina ràpid però en absolut bé.

Quina sort aquesta de saber llegir i escriure, tant és així que vaig tenir la meva pròpia habitació a l’època universitària, i m’he pogut comunicar ràpidament per SMS, el xat de Terra, Messenger, Facebook, WhatsApp, etc. Ens hem adaptat tant al medi i al pas ràpid de la vida, que hi ha pisos buits i persones sense llar, que compartir és una moda, que estan tornant les compreses i els bolquers de tela, que qüestionem els vaccins que avui ens ajuden a sobreviure.

Veig comptes molt divertits per TikTok de senyores grans que es diverteixen com mai davant de la pantalla, ballen, expliquen les seves coses, fan intervencions amb els seus nets. Realment les iaies són fabuloses, són les persones més adaptables al medi que conec. Han passat de no tenir res per a menjar a fer videoconferències per Zoom amb els nets esbojarrats que han marxat a estudiar a l’estranger. Són divertides fins i tot quan competeixen amb les amigues per a veure quina té més molèsties. Són enginyoses, elles sí que compleixen allò que on en mengen dos, en mengen tres. Tal com diria el meu professor de filosofia, les iaies són aigua. Són l’adaptació perfecta al medi.

 

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>