De mànegues i lavabos

Fa pocs anys, el meu cosí arquitecte anava i venia d’Algèria cada poques setmanes per enllestir les obres d’un estadi de futbol amb cadires a Tizi Ouzou, un llogarret perdut a les envistes de la serralada de Buhinun. Es veu que les obres no avançaven gaire bé per la deixadesa i la inapetència dels treballadors locals i el termini previst inicialment de tres anys, es va allargar més enllà dels set (número primer, també).

Quan el meu cosí arribava a l’aeroport Internacional Houari Boumedienne en vol des de Barcelona, els mateixos guàrdies de frontera que ja el coneixen sempre li regiraven totes les maletes de l’equipatge, tant en arribar com en sortir, es veu que amb una certa sornegueria, que devia ser cosa de l’humor dels africans que els europeus no entenem.

Per arribar a l’obra, a uns escassos cent quilòmetres de la capital, hi trigava unes quatre hores saltant per carreteres malmeses i escortats per una tanqueta de la policia que s’obria pas a cops de matèria i pes, esbandint turismes i camionetes entre crits i amenaces armades als usuaris de les pobladíssimes rutes africanes, antediluvianes.

Confessava que el trajecte se li feia llarg, lògicament, que quan la comitiva arribava a l’hotel que ocupaven la majoria de tècnics espanyols de l’obra, s’hi sentia una mica com a casa, i que per passar les hores mortes, xatejava amb Europa i matava els artròpodes descomunals que compartien el lavabo amb ell.

De vegades, donava voltes pels carrers de Tizi Ouzou, tan diferents dels nostres, i visitava bars amb l’eterna companyia de la policia local. Fins i tot, en un intent de conservar els tècnics de l’estadi amb cadires, la policia entrava als bars abans que ells i feia fora tothom. Llavors, ells, els tècnics europeus, entraven acollonits en un bar buit per prendre’s una cervesa sense alcohol, coses de l’islam, o un te rar sota la mirada estranya dels clients del bar, que eren tots fora emprenyats i renegant amb un francès del Rosselló d’aquells europeus dels collons.

De vegades, em va confessar que, com un turista més, havia intentat comprar artesania local, però que els vestits típics eren tan florits que resultaven qualsevol cosa menys usables. Les carteres i les babutxes ja les havia provades i, és clar, repetir cada tres setmanes, ja no era el cas.

Les menges de l’hotel eren europees a la manera algeriana, improvisades, mig comestibles però raríssimes. M’ho va explicar força vegades, però mai no vaig acabar d’entendre la manera en què el cuiner siri els va cuinar una truita amb patates, tot i que ells li ho varen explicar bé, amb manual d’instruccions amb francès i tot, coses dels tècnics.

Recorda amb nostàlgia que la caloreta infernal que ja sentia a la primavera al llunyà Tizi Ouzou, a uns escassos dos-cents metres d’altura, però lluny de la torridesa del desert, el feien sentir una mica com a casa.

De tota manera, la cosa més insuportable, no eren les carreteres, les tanquetes, els bars buidats a la força per l’autoritat per prendre alguna cosa, ni tan sols les llargues tardes lliures que endarrerien l’obra, ni la llunyana família, no, la cosa més malparida de totes era el lavabo.

Lluny dels corrents occidentals en matèria d’higiene, cada lavabo de Tizi Ouzou, i possiblement cada un dels d’Argèlia, i d’Àfrica on n’hi hagin, en lloc de l’habitual paper higiènic tenen una aixeta d’aigua i, acoblada a l’aixeta, una mànega bruta de cautxú de poca longitud sense cap mena de broquet. M’explicava que per assolir una certa pressió i punteria havia de fer com quan era petit als terrats del seu Granollers natal jugant amb l’aixeta i l’aigua del safareig.

No em va explicar els detalls, però es veu que era molt fàcil (i potser del tot inevitable) sortir amb els pantalons xops i no pas del tot ben net.

Cap al final de l’obra havien provat de negociar, sense èxit, amb el majordom libi de l’hotel si els podien dur blanc paper suau per substituir l’aigua, l’aixeta i la mànega desbocada. Fins i tot varen provar de subornar-lo amb una truita amb patates com Déu mana. Però tot va ser debades ja que no entenia el problema de la mànega, l’aigua i l’aixeta. Segurament, el seu passat francès els va acabar influint i devia passar com als lavabos de la França uniforme, que fins no fa massa no eren més que un forat negre al terra, dues marques per posar-hi els peus i l’horror d’insectes i artròpodes que hi vivien en alegra frenesia. Algú recordarà encara els retalls de paper de diari penjats amb un ganxo als envans de la Grandeur de la França.

Cada vegada que vaig al lavabo m’alegra no veure-hi cap mànega, tot i que aquest matí, quan m’he assegut en aquella rocallosa blancor freda i he vist que se m’havia acabat el paper, no m’hauria vingut gens malament tenir-ne una a mà, de mànega, a la manera de Tizi Ouzou i deixar-ho tot xop.

Rock me mama.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>