De Menorca a les Galápagos: cabres nanes i tortugues gegants

Tot passejant pel poblat talaiòtic de Talatí de Dalt, a la zona del migjorn menorquí, em fixo amb els dos grans blocs de pedra que, col·locats l’un sobre l’altre, formen una imponent T al centre del jaciment. Aquest antic tipus de construcció, que es coneix com a taula, és exclusiva d’aquest indret isolat de la Mediterrània. Pren aquest nom perquè la cultura popular conta que aquesta era la superfície que una raça de gegants que habità l’illa abans del diluvi universal utilitzava per fer els seus banquets.

Tot i que encara es desconeix la funcionalitat d’aquesta curiosa estructura, se sap que el recinte on es troba era un espai de culte religiós on es realitzaven sacrificis d’animals i altres rituals poc coneguts. Ixo de l’anomenat recinte de taula i em fixo en una resta òssia que hi ha entre la gespa: una dent d’unes dimensions sorprenents. Potser d’un dels gegants de l’illa?

En un atac de pànic científic davant la meva hipòtesi, recordo que a la universitat ens van explicar un interessant fenomen que es dona a les illes: el gegantisme i el nanisme insular. Per entendre’ns, que animals que als continents tenen una mida petita, a les illes són grans, i viceversa. De ben segur que qualque volta heu sentit a parlar del dodo, aquell ocellot emblemàtic d’Alícia al país de les meravelles. No tot és imaginació de Lewis Carroll, ja que aquesta au que habità a l’illa de Maurici, coneguda com a Raphus cucullatus, podia arribar a fer un metre d’alt i pesar fins a 25 quilograms. En un inici, quan Linné li posà el nom científic el va anomenar Didus ineptus. L’epítet específic no necessita de traducció, i el gènere prové de la forma arcaica de la paraula portuguesa «doido», que vindria a ser «estúpid»; si fa o no fa, el mateix.

A l’entrada del jaciment s’hi troba una cisterna del segle XIX, que emmagatzemava l’aigua de la pluja, utilitzada per a abeurar el bestiar que pasturava les parcel·les més pròximes: quan era necessari omplien les beurades posant l’aigua amb una corda, una corriola i un poal.

Doncs deixeu-me dir que de talòs no en tenia res, aquell ocell, ja que l’espècie era un autèntic gegant de l’illa, aconseguida passats milers d’anys d’evolució, aprofitant la mancança de depredadors i l’abundància de recursos per a créixer. La mateixa estratègia seguida pel pobre dodo la va observar Darwin amb les tortugues que va trobar en arribar a les illes Galápagos a bord del Beagle: els quelonis d’aquelles illes eren gegants.

I si bé aquests són exemples de gegantisme insular, també es dona el cas contrari en espècies que al continent podien créixer força, però que en disposar de pocs recursos pel fet d’habitar en ambients de superfície limitada com ho és una illa, van evolucionar cap a mides petites. És el cas dels elefants de Malta i Sicília i el mamut de Creta, i també de l’Homo floresiensis, un parent proper nostre de l’illa de Flores, a l’arxipèlag indonesi. Però no cal anar massa lluny per trobar algun exemple proper, ja que a les illes tinguérem Myotragus balearicus, una estranya cabra nana que convisqué amb els primers pobladors de les Gimnèsies.

Talatí de Dalt és un jaciment arqueològic de l’illa de Menorca, situat a 4 km de Maó. Es tracta d’un assentament talaiòtic, tot i que conserva vestigis d’èpoques posteriors. Entre els anys 1997 i 2001 fou objecte d’excavacions arqueològiques per part d’un equip d’investigadors vinculats al Museu de Menorca.

I tornant als gegants menorquins, l’únic cas de gegantisme insular que tenim a casa nostra és el d’un liró gegant (Hypnomis mahonensis). Sense resposta a la meva pregunta, i com que jo soc més de plantes, decideixo enviar una foto de la dent a una bona amiga de la carrera, qui em diu que pot tractar-se d’un ungulat. És llavors quan penso que potser no és d’un gegant, sinó que potser és una resta fòssil de la cabreta desapareguda. Però la mateixa amiga també em fa veure que l’illa del jaleo és plena dels famosos cavalls menorquins.

Tant els dodos, altres ocells com els moas, i la cabra nana de les Balears es van extingir amb l’arribada de la nostra espècie a les seves illes. No és d’estranyar que siguem els responsables de la sisena extinció massiva. Mentrestant, la raça de gegants menorquins segueix essent un misteri. Sempre ens quedaran les tortugues de Darwin.

jaciment, menorca, talaiot, talatí de dalt,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>