De metecs al Sayol

La meva vida s’inicia un octubre ventós prop de la carretera de Roda, al Manlleu de l’any cinquanta-vuit quan internet no existia, els ordinadors eren una ficció de pel·lícula i tothom vivia atemorit perquè, segons les pel·lícules de moda de l’època, uns extraterrestres blindats amb metalls zelestials, lletjos i llenguts, ens sotmetrien a tots a trets amb males arts i mortífers raigs de ves a saber què.

A la recerca de la bonança econòmica de l’època, els meus pares varen seguir les exitoses rutes de la muntura del tèxtil de llavors, resseguint rius i fàbriques de filats en un intent de millorar les seves vides, i la meva, i implementar aquella tecnologia anglesa de batans, cardes, pentinadores, manuars, contínues i enconadores que tanta prosperitat van donar. Ter i Freser amunt, vaig anar a parar als peus del Balandrau a Ribes de Freser primer i als peus del Taga a Ripoll després; i és que és de Ripoll d’on són tant els meus primers records vitals com els pocs amics sòlids que duren per sempre, aquells a qui no cal explicar res, aquells amb qui tan sols una mirada basta per sentir-se còmode, aquells per qui et trencaries la cara on fos.

Potser perquè alguns vivíem més enllà d’on el món finava, a la devesa del Pla prop de Cal Déu i Agafallops, potser perquè llavors, com tot, la vila quedava lluny de qualsevol altre lloc, potser perquè per arribar al poble s’havia de saltar sempre algun el riu per algun pont, l’Arquet, o el Raval, sempre en perill perpetu d’aiguats de tardor, potser perquè de nen tot és més gran, més pur, més intens i més nou, als dies de pluja, les voltes del Sayol eren tant un recer entre paraigües esparracats, catiusques de cautxú pur inundades per les aigües de març o setembre, i berenars perduts abans que el paper de plata esdevingués d’alumini, com una etapa intermèdia abans d’arribar als Salesians, o a casa, fosc, sense paraigua, perdut segurament riu avall i amb els mitjons plens de fulles seques del passeig Ragull.

Als hiverns, quan la neu omplia de silenci el món i l’únic color era el blanc sideral que queia del cel, sota les voltes del Sayol s’hi amagava un món perdut i obscur, sense altre color que el marró fosc i brut del temps arrapat a les façanes d’arrebossats en perpètua desintegració. Llavors, l’espai de les voltes del Sayol es transformava en moments per espolsar-se la neu dels cabells, refer els dits balbs i estrènyer bufandes pel fred insuportable.

Del Sayol a Can Mullol, les botigues han anat i vingut, com els rius, les hores, els dies, la gent, la vida, i jo les havia contemplades canviar mentre jo mateix envellia inevitablement.

Del Sayol a Can Mullol, les botigues han anat i vingut, com els rius, les hores, els dies, la gent, la vida, i jo les havia contemplades canviar mentre jo mateix envellia inevitablement.
Després, als estius sempre breus de Ripoll, sèiem a les cadires de la terrassa del Sayol protegides sota el semiclaustre, potser per quedar prop de l’hotel Monasterio, perla entre perles, preníem alguna cosa de preu variable i acarats al carrer miràvem el món que en constant moviment també ens contemplava a nosaltres. Miràvem les noies i les noies ens miraven a nosaltres en una interacció constant i inevitable, lasciva i poderosa.

Els Seats passaven cagant hòsties vomitant gasos asfixiants per davant del Sayol, amb les finestrelles abaixades i escampaven la música a crits, sense vergonya. Les tardes eren un xerricar de rodes, aparcaments que es transformaven en planxes abonyegades de portes i portamaletes, i també fembres amunt i avall, mirant i volent ser mirades. En enfosquir, les voltes eren regne de lascívia i desigs que desapareixien cauts pel revolt de Cal Moreno cap a la plaça Sant Eudald per empalmar amb el carrer Sant Pere, fins a dalt de tot, i tombar davant de Can Parés minúscul i fotogràfic per baixar avall de nou, cap al Sayol en inacabables cicles infinits, repetits, que es fonien en mirades per tombar al Sayol i començar de nou en aquell regne de mirades impenetrables i intenses.

Mentre, cada vegada que seia al Sayol, els preus de tot variaven aleatòriament d’hora en hora i un cafè podia valer el doble o la meitat que feia una estona.

Ara ja no hi passen cotxes per davant del Sayol, ni els nois ni les noies no passegen amunt i avall mirant-se a cada banda de vorera com en aquells diumenges inacabables i freds mentre una ràdio incorpòria vomitava partits de futbol i els quaranta principals de manera indistingible. Ara, al Sayol també hi ha arribat l’estandardització i tot val el mateix preu cada dia, plou poc i mai no neva. Els sagals passant follats cap a casa immunes a la pluja o al fred i les fulles mortes de la tardor o del passeig ja no se’ls carden als mitjons però, malgrat tot, de tant en tant m’estintolo sol sota les voltes i faig com si fumés una d’aquelles cigarretes rosses que ja no fumo per veure si passa alguna d’aquelles mosses que ja fa temps que han deixat de passar-hi.

Potser per això la meva ànima de metec de mil llocs sent conhort en aquesta nostàlgia malparida que em tenalla el cos mentre passejo a l’aiguabarreig del Ter i el Freser, mentre contemplo fotografies dels pares que ja no hi són o mentre dono gas al bicilíndric teutó que em propulsa follat Nacional 152 amunt i avall a la recerca tant del temps perdut com dels meus orígens fluvials de metec obstinat.
Rock me mama.

Publicat el

Comentaris

  • Com m’agraden els teus records que són també els meus. Afegiria fins on arriba la meva memòria taules del Sayol ocupant totes les voltes curulles de gent i cua per seure, per menjar uns calamars a la romana boníssims el diumenge al matí a la sortida de missa. I sí, si cobréssim per volts al carrer Sant Pere, amunt i avall, tindríem una petita renda vitalícia!

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>