De Nadal i brutícia

Falta ben poc perquè arribi Nadal! Però, abans, el Black Friday! Però si acabem de passar la castanyada o Halloween! Sí, podríem estar així hores, donant voltes a les mateixes coses any rere any. Fa unes setmanes vam poder gaudir un cop més de l’eterna discussió de si Halloween no s’ha de celebrar perquè ve de fora, que a casa nostra les castanyes és el que hem de celebrar. Que això de disfressar-se cal reservar-ho per a carnestoltes i que ja n’hi ha prou de costums americans.

I ben aviat tindrem el plaer de gaudir també de la disputa sobre el Black Friday. Que si és un altre invent consumista pensat perquè ens gastem tots la paga extra de Nadal —en realitat els que tenen sort de tenir-la— abans de les festes. Dit això, em fa gràcia que ningú no digui «al Pare Nadal no el deixem entrar a casa, que nosaltres som de fotre cops de pal a un tronc». L’acceptem perquè ja fa molt de temps que és entre nosaltres, perquè Sant Nicolau, Santa Claus o el Pare Nadal també ha format part de grans campanyes publicitàries com les de Coca-Cola vestit de vermell o el d’Amena vestit de verd. Per cert, un incís: el fet de que Santa Claus vagi de vermell no és un invent de la Coca-Cola. Ho repeteixo: no és un invent de la Coca-Cola, i aquesta és una llegenda urbana molt estesa. Sí que és cert que va contribuir en la seva divulgació, però no és invent seu. De fet Sant Nicolau en realitat era un bisbe cristià de l’edat mitjana que residia a Turquia i que vestia de roig. Hi ha força especulacions sobre el seu origen i del fet d’entrar a casa de la gent i deixar regals. No hi entraré, en els orígens. No soc pas historiadora i sincerament no em vull picar els dits i em fa un pèl de mandra.

Així és com en realitat deu estar el Pare Nadal mentre discutim que si Black Friday sí o Black Friday no.

Així doncs, em remeto un any més a tornar a sentir les mateixes tertúlies sobre què hem de fer —i podem!— i el que no. Em resulta cíclic a la vegada que feixuc. I hi afegiré, també, pesat i vulgar. Dic vulgar perquè què ens és el que celebri la gent a casa seva? Per què no parlem de temes més importants, que ens afecten a tots, i són del dia a dia? En poso un exemple. Porto fixant-me un temps en com de bruts estan els parcs de Ripoll. Sincerament, no crec que la culpa sigui ni de l’Ajuntament ni de la brigada de neteja. Veig molta gent utilitzant els espais públics i deixant un rastre de merda —perdó, de brutícia—: ampolles buides de plàstic, ampolles trencades de vidre, embolcalls de menjar porqueria, paquets de tabac, etc. Com que és el meu article, em ve de gust de dir que són uns autèntics porcs. Podem fer-hi voltes, a això, si us plau?

També m’agradaria apuntar a tota la caca de gos que abunda pels llocs on hi ha una mica d’herba o sorra. Un cop ja hem passat el període de saltar tifes pel carrer com si fossin bombes, ara la merda de gos va allà on hi ha verd. És vergonyós. I aquesta és una qüestió per a tots aquells que tenen gossos: ets dels qui creu que perquè hi hagi herba aquesta absorbirà immediatament la femta del teu gos? No importa si és un jardí o un descampat. La caca de gos fa pudor i embruta. No és adob natural. A més, algú s’ha parat a pensar en la brigada de jardineria? Cada vegada que deuen enganxar una femta amb la desbrossadora, estic convençuda que queden ben esquitxats. Podem fer-hi voltes, a això, també?

Ja n’hi ha prou de fer veure que la brutícia no és nostra, és de tots.

I si parlem de l’adob a la muntanya, ai Déu! Ara sí que la faré grossa. De vegades penso que hauria d’estar prohibit el seu accés. Som, entre tots, uns autèntics forassenyats. Que tens pipí, deixes els mocadors de paper tirats perquè segons tu es desfaran amb la pluja. Doncs no. Es brutícia que deixes a la muntanya. Que em menjo un entrepà, doncs no passa res si em cau una mica de paper de plata, és només una mica. Que fumo, si el filtre és orgànic, ja es descompondrà. Que anem a buscar bolets, aixafem-ho tot que la natura és sàvia i en quatre dies tot estarà a lloc de nou de nou. I ja només queda destacar que molts deixen la muntanya com si fossin els parcs de Ripoll: plens de brossa i vidres. Realment ens hem tornat tanoques.

Sobre la muntanya també vull destacar la creença estúpida de pensar que és de tots. Que la muntanya és un dret. No. Em sap greu, però no. Cada metre de muntanya pertany a algú, altra cosa és que aquest algú no tingui cap problema que hi vagis a passejar. Per tant, no es poden deixar els fils oberts, no es poden passar pels camins privats que van a parar a les cases ni es poden fer rescloses als rius simplement per a mantenir unes ampolles fresques. La muntanya és un bé comú però no és una tinença de tots. Ara que ve Nadal espero que almenys els que llegeixin aquest article pensin que no s’ha d’anar al bosc a collir molsa per al pessebre. No cal. Per si estàs despistat t’explicaré que la molsa és un regulador hídric, això significa que una de les seves tasques és retenir l’aigua, mantenir la humitat i impedir l’erosió per les pluges. També és un germinador de llavors i afavoreix la creació de sòl fèrtil. Abans de fer-hi més voltes val a dir que el pessebre no hauria ni d’estar nevat ni de tenir molsa, que jo sàpiga Jesús de Natzaret va néixer a Betlem (incongruències bíblico-geogràfiques), un poblet molt a prop de Jerusalem, tot plegat a l’actual Israel. Vaja, que a Israel ni molsa, ni neu, ni bisbe Nicolau.

Comprar, llençar, comprar.

Quines voltes que fan aquests articles, oi? Comences a parlar de castanyes i acabes pensant per què som tant desagraïts amb l’entorn i amb l’espai públic. Potser ens mereixem una bona castanya. Vejam si deixem de fer ballar el cap per coses estúpides i ens posem les piles amb altres molt més pràctiques i racionals.

De res… i amb paciència.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>