Des de l’aeroport

Hi ha històries que comencen amb un avió. N’hi ha d’altres que hi acaben. L’espera a l’aeroport dona molt per a pensar. Així que agafo un boli i em disposo a escriure l’article d’aquest mes.

Encara no en tinc clar el tema. Penso que podria ser interessant xerrar sobre l’arribada de la caravel·la portuguesa a les costes del mediterrani o de les problemàtiques mediambientals relacionades amb el món de l’arena que hi ha a les nostres platges.

Però veure avions amunt i avall no m’inspira a escriure sobre les meduses. Em fixo en la gent del meu entorn i intento posar-me en els seus pensaments. Aquella parella que fa el seu primer viatge, aquell noi que retorna al seu país natal després d’haver estalviat suficient o la noia que inicia una aventura a l’estranger tota sola.

Tot i ser ple mes d’agost, l’aeroport del Prat està sorprenentment tranquil. A través de les parets de vidre observo un avió que acaba d’aterrar. Recordo la lletra d’un grup de pop català que diu que tornar és la millor part de l’aventura. Jo soc més dels que pensa el contrari.

Se’m passen moltes coses pel cap veient els avions. Penso en els ocells i en com un dia hi va haver algú que va pensar que arribaríem a volar com ells. Volar és una paraula que apareix a moltes cançons i que suggereix molts conceptes diferents. Però que crec que es poden resumir en la paraula llibertat.

«Si li hagués tallat les ales, seria meu, però aleshores ja no seria mai més un ocell», escriu el poeta basc Joxean Artze. Estimar és una de les coses més maques de la vida, però estimar també vol dir patir. Els ocells s’estimen? O es tracta d’un mecanisme purament evolutiu sense sentiments per a assegurar la supervivència de la prole?

Hi ha ocells que no se separen mai i que quan un dels dos mor l’altre ho fa al cap de poc temps. Mor de pena perquè no suporta la pèrdua de l’estimat. Les persones, com els ocells, necessitem volar per a sentir-nos lliures. Però també hem d’estimar i sentir-nos estimats.

Els ocells recorren llargues distàncies, però sempre saben el camí de tornada. Potser agafem un avió a l’altra punta del món, però sol haver algun dia en què acabem tornant a casa. Perquè si hi ha algú que ens estima, tornarem a cercar-lo i no deixarem que quedi a terra amb una ala trencada. Farem el possible per volar plegats el més amunt possible.

Els megàfons criden a embarcar. Més val que m’afanyi si no vull perdre el vol.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>