Després de vint anys

Tenia setze anys. En aquell moment no vaig entendre què coi passava. Vestia pantalons curts i samarreta de tires. Crec que escombrava el menjador mentre la televisió era encesa fent-me companyia. Era cap a migdia. De sobte, l’emissió es va interrompre i les notícies de darrera hora van inundar tots els canals. La mateixa imatge es repetia una i altra vegada. Ho recordes? Llum, foc, destrucció.

Un dels grans símbols dels Estats Units d’Amèrica era ensorrat davant dels ulls de tot el món. La CNN ho va descriure així: «l’11 de setembre de 2001, dinou homes van segrestar quatre avions comercials nord-americans carregats de combustible que es dirigien a diverses destinacions de la costa oest. En total, 2.977 persones van morir en els atacs terroristes a la ciutat de Nova York, Washington i els afores de Shanksville, Pennsilvània». Ja fa vint anys.

La caiguda de les Torres Bessones va impulsar l’inici de guerres i més guerres —excuses!— i coses que mai no sabrem. Milers d’homes uniformats i alguna dona de la banda blanca del món es van erigir com la salvació de l’eufòria islàmica. Van pensar que sense ells accionant metralletes el món seria un lloc més fosc i malvat. La cobdícia no entén només de diners. La cobdícia de l’home va més enllà. Va de territori i imperialisme, de prendre decisions que afecten tot un món, va de posar-se una tercera dosi d’un vaccí quan a uns altres encara no els ha arribat encara la primera punxada. Que si estic barrejant temes? Naturalment que sí. Que si tots tenen alguna cosa a veure? Per suposat.

Diuen que qui la fa la paga, llàstima que hi hagi tant de dolor col·lateral al món. Els mateixos que van veure com es destruïen aquelles grans edificacions van ser els que enviaven diners i armament a canvi de fer caure un imperialisme comunista que els feia la guitza. Que n’és, d’irònica, la vida! Com era allò? De desagraïts, el món n’és ple. Així que pren nota: la vida és una acumulació d’actes que es poden girar en contra o a favor nostre.

És possible que et passi com a mi. Quan penses en atemptats terroristes et venen al cap explosions a Europa i se t’obliden altres indrets no tant llunyans com Israel, Indonèsia, Tunísia, l’Irak, Colòmbia, Veneçuela, Rússia, Turquia, etc. I la llista és molt llarga.

Fa uns dies ens vam posar les mans al cap en veure que els talibans es van conquerir la ciutat de Kabul, a l’Afganistan. Després de vint anys de guerra, el pitjor final semblava que arribava. Sincerament no se ben bé com classificar els fets. Era d’esperar que passés abans o després? Per què un grup tant radical pot arribar a posicionar-se en el poder? Què passa amb els i les civils? Mai un millor moment com aquest per a separar per gènere. Quina part de culpa tenim els abanderats blancs? Això també passa en altres punts del món com Àfrica o Europa?

Durant els últims anys hem vist com els governs han gestionat les crisis migratòries. Des del tarat de Trump construint murs i separant infants dels seus pares fins a la Guàrdia Civil disparant pilotes de goma des de l’aigua als immigrants que volien passar a Ceuta nedant (any 2014). De devolucions en calent al Wellcome Syria sense resultats. I ara preparant campaments per als afganesos. Sincerament em sembla tot d’una hipocresia insuportable. Estic farta de sentir estigmes sobre els menors no acompanyats o que els immigrants venen aquí i no s’adapten, que ara em deixa astorada amb tots aquells que planyen els afganesos.

No puc evitar pensar que totes aquestes crisis migratòries i aquestes guerres les hem creades nosaltres. Sí, nosaltres. No els polítics. Nosaltres. No som capaços de demanar explicacions i serietat als nostres representants, simplement diem que la política no ens interessa i que tots són una colla de xoriços. Segurament ho siguin perquè nosaltres els deixem ser-ho i perquè som els primers que si ens podem estalviar l’IVA doncs això que queda per a nosaltres. La culpa és nostra. No sortir al carrer a demanar explicacions, trobar normal que un rei emèrit fugi per escàndols de corrupció i passi a la fresca el final dels seus dies a Abu Dhabi o condemnar els assassinats masclistes mentre es mira pornografia vexatòria, és un total absurd.

Tenia setze anys quan al-Qaida va segrestar aquells avions als Estats Units. Va ser un abans i un després en la política internacional. Aquells fets van donar peu a la Unió Europea i el govern nord-americà a prendre decisions sense sentit però avalades per a un suposat benestar comú. Ahir escoltava Angela Merkel que deia que hi hauria recollida de civils afganesos més enllà del 31 d’agost. Es planteja la possibilitat, doncs, que la Unió Europea pugui enviar diners al nou govern talibà per tal que els deixi aterrar els avions i fer la recollida. Interessant. La Unió Europea finançant els talibans, o això és el que se sospita.

No he entès mai ni entendré mai per a què serveixen les guerres. Els homes són assassinats i les dones violades i torturades. Els polítics prenen decisions des d’una sala de reunions amb servei d’àpats exquisits i aire condicionat mentre anuncien números: «enviarem 20.000 soldats…». Només xifres, no són persones que maten persones. No tenen ànima, només un casc i un fusell. Els mateixos polítics són els que paguen diners dels nostres impostos per a tapar massacres, crims i atrocitats. Tapar-ho és més fàcil que acceptar la culpa i afrontar la responsabilitat pertocant.

Però bé, res d’això no importa. Qui sap si d’aquí vint anys més no ens haurem tornat tots biònics i ens teletransportarem. O la Terra ja haurà dit prou i tindrem una sequera tan grossa que ens barallarem per llepar un bassal. Per cert, la guerra de la Franja de Gaza té molt a veure amb l’aigua.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>