Divenres, faves tenres

Si feu memòria, veureu que la masovera sempre tenia quefers. El primer dia il·luminava la casa i el segon l’omplia de tubercles, però ella era feliç. Pobra, però satisfeta. Un dia n’analitzarem el missatge, ara tan sols m’interessa la forma.

Tots sabeu que les síl·labes són grups de sons que es pronuncien en un sol cop de veu. Com a mínim, cal que cada una tingui una vocal. A vegades és possible que en tingui dues —diftongs— o tres —triftongs—. Les responsables en són la i i la u quan actuen com a consonants, perquè amics, quan les consonants s’acaramullen, cagada pastoret, que en diem aquí dalt.

Ens guiem sempre pel mínim esforç. Si podem fer consonant + vocal, que és la síl·laba més senzilla, millor. De no ser així, aprendríem a dir estirgassats abans de papa i mama. Repetir síl·labes amb la mateixa estructura és poc complicat llevat de quan cada una té una naturalesa diferent.

En català els grups consonàntics de tres no són el pa de cada dia, si bé n’hi ha un que en determinades regions s’articula d’una forma que difereix de l’escriptura: el grup -ndr-. Gendre, tendrum, divendres… Ara, pràcticament tots els joves diem —els mil·lenials podem dir que som joves, encara?— les formes més estàndard, segurament (mal)influenciats per l’escriptura i per l’escolarització obligatòria. Això no obstant, si escoltem els nostres avis, sentirem que la -d- desapareix i la –r– es fa forta: genre, tenrum, divenres. És possible, també, que ens costi de dir tendrum (oh, tendrum, que lleig) i diguem tenrum, però no hàgim dit mai divenres: senyal que el canvi lingüístic és relativament recent.

Quan una forma difereix de l’estàndard, té poques possibilitats de sobreviure, sobretot si està estigmatitzada. Des del moment que pensem que la forma bona és mandra i no manra, condemnarem i relegarem la forma a l’àmbit local i domèstic, fins que en qüestió de pocs anys desapareixerà. Digueu que us carda manra dinar amb el genre. Digueu tenrum. Digueu-ho i no desapareixerà. La llengua no només és de l’escola i dels llibres de text: la llengua és viva i la fem els qui la parlem. Parlem-la. Usem-la. I si diem divenres, diem divenres, goita, no passa re. I per als puristes: si un dia ens fem presidents de la Generalitat, no patiu, que no ho direm pas al discurs de Cap d’Any.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>