Entre la imaginació i la mentida: el cas del Drac de na Coca

Omplim els buits amb imaginació. Ho fem des de petits. La imaginació, mal anomenada exagerada d’un nen, obeeix a algun tipus de mancança. Si el nen no pot omplir les llacunes que el seu enteniment necessita copsar, inventa. És un acte innocent, automàtic. Els adults tendim a corregir aquestes desviacions amb explicacions racionals. Si després d’això l’infant encara abusa de la seva imaginació, el titllem de mentider, amb tot el pes i la connotació negativa d’aquest adjectiu. Prest, el nen aprèn que la imaginació és quelcom perillós fora dels àmbits estrictament artístics. La imaginació és vàlida si volem, per exemple, fer un treball de literatura o dibuixar, però quan es tracta de narrar-nos a nosaltres, és millor que obeïm als fets, reals, tangibles i a poder ser constatables. Així, l’adolescent que exagera les seves conquestes, serà titllat de fantasma. L’adult que encara tendeix a exagerar els fets o els inventa és un pària social al qual molt possiblement se li recomanarà teràpia. Encara que sembli una paradoxa, tot i que vivim envoltats de mentida, tendim a condemnar-la i a fugir-ne si llurs conseqüències ens poden afectar negativament.

Ara bé, que caure de gust en el parany de la mentida és quelcom més freqüent del que pensem és un fet que l’antropologia social, la història i la psicologia, constaten: no només mentim quan ens interessa, sinó que emblanquim aquelles farses que ens poden ser beneficioses en un aspecte o un altre. En definitiva, acceptem aquelles veritats a mitges que omplen un buit, ja sigui personal, social, individual, col·lectiu.

Podem parlar, llavors, de mentides necessàries? De realitats adulterades de manera innocent? Òbviament el meu plantejament és retòric. Seguir el rastre de la realitat no és fàcil, seguir el rastre d’una realitat que no ha deixat rere si res més que memòria oral ho és encara menys. La veritat es perd, sovint, entre llegendes, mites i faules que obeeixen a algun interès social o particular. És el cas d’una llegenda que m’ha cridat l’atenció després d’estrenar el meu padró de mallorquina i palmesana, es tracta de la llegenda del Drac de na Coca.

La Seu de Palma.

Resulta que al Museu Diocesà de Mallorca, a Palma, roman exposat un sauri dissecat que ha portat cua en la construcció de la identitat palmesana. Conta una de les versions de la llegenda que temps ha l’animal tenia atemorits tots els veïns de la ciutat. La versió més popular és que aquest animaló arribà d’Àfrica amb un vaixell mercant i que, un cop a ciutat, va créixer en el subsol del centre de Palma alimentant-se de petits rosegadors i animalons primer, fins que aquests ja no saciaren la seva gana i començà a atacar infants i animals més grans. L’animal actuava de nit i, segons sembla, fou el causant que més d’un nadó desaparegués del seu bressol per sempre. Una nit, mentre un jove cavaller, governador d’Alcúdia, festejava la seva promesa —no se sap si era una situació de corteig o ja eren promesos— a la zona coneguda com sa Portella el drac els sorprengué. En un acte de valentia, el jove, conegut popularment per Bartomeu Coch, donà mort amb la seva espasa a la fera i acabà amb el patiment de la ciutat. L’endemà la notícia corregué com la pólvora: mort l’ha en Coch! I el jove governador esdevingué heroi local. Un cop celebrades les noces amb la jove a qui visità aquella nit, hereva dels Rosselló (o Valent segons la versió d’Elvir Sans) el drac passà a prendre el nom de Drac de na Coca. La família el dissecà i romangué a casa seva, exposant-lo al poble cada diada de Sant Silvestre (festa de l’Estendard) fins que a principis del segle xx, davant la família que anava a mal borràs, per la suposada acció maligna de la presència del sauri, aquesta decideix cedir-lo al museu, on el visitant pot observar-lo fins avui.

El crocodil embalsamat exposat al Museu Diocesà de Mallorca.

A grans trets, aquesta la versió oficial de la llegenda, que com tot conte popular té multitud de variants, de matisos i de versions. Heus aquí un dels grans conflictes d’enfrontar-se a la memòria oral. Però en el cas del Drac de na Coca, l’historiador Antoni Quintana, encuriosit pel fenomen del drac i la seva significació antropològica dins de la memòria palmesana, publicà el 1992 un estudi acurat sobre el possible origen i sentit de la llegenda. Tot i que era impossible esclarir els fets, que es perden en el temps, en els arxius i en la memòria oral d’una societat, Quintana aconseguí oferir una versió prou plausible sobre el sentit de la llegenda del Drac de na Coca. De l’historiador en destaco, com ja he dit, la seva capacitat de posar en relació el sorgiment i evolució de la llegenda amb la mateixa història de la ciutat i la seva idiosincràsia i no tant si l’estudi vers l’origen de l’animaló és acurat —qüestió que ignoro perquè no he consultat els arxius de primera mà i encara que ho fes seria una qüestió mala d’aclarir— intentaré, llavors, basant-me en el que diuen els antropòlegs, explicar el que en origen fou, segons sembla, «una mentida innocent», la intenció de la qual fou situar una de les famílies més conegudes de Palma —els Rosselló— en un lloc preeminent dins de la cultura popular, qui sap si per a justificar i enaltir el seu prestigi en un moment que potser ho necessitaren per la situació social, o si simplement es pretenia fer ostentació de l’exotisme que envolta el sauri i que en mans de la població acabà derivant en un conte dels que contaven les àvies per a fer por als infants quan era hora d’anar a dormir. Sigui com sigui,i optant sempre per la primera versió —suposo que per deformació professional— el que és clar és que aquella mentideta crescuda interessà i beneficià de qualque manera els propietaris de l’animaló dissecat.

El Drac de na Coca (2010), amb 37 punts de foc, fou realitzat per Kake Portes i presentat a les festes de Sant Sebastià de 2011. © Fotografia: Ajuntament de Palma.

En primer lloc, cal cercar un context històric més o menys acotat sobre l’època remota on es situa la llegenda. Del possible germen d’aquesta, o de si s’hagué pogut viure una situació real més o menys similar que s’enquistés dins de la memòria popular poc podem dir. Alguns dels seus compiladors originals la situaren a l’època de la Conquesta (d’aquí la seva importància en la festa de l’Estendard) però certament aquestes versions obeeixen a un passat més o menys mitificat ja al segle xix, de cavallers i dames —que encaren el bé, el concepte els valors positius de l’heroi literari— que representen la salvació i continuació de la ciutat donant mort a la fera —el mal— que trencava la tranquil·litat pròpia de la ciutat ideal —aquell paradís terrenal absent de conflicte fins a l’arribada de mal—. L’enaltiment del període pròxim a la conquesta sarraïna i l’alliberament de l’invasor no és nou. De qualque manera, si Mallorca té un heroi mític de caràcter civil, aquest és el rei En Jaume I, la iconografia del qual remet sempre, per cert, amb la cimera amb el drac. Element que, per altra banda, vingué molt bé als Rosselló si recordem que el mateix Sant Jordi era patró de la noblesa.

Una representació del Drac de na Coca a Cort, la seu de l’Ajuntament de Palma.

Però tot ens fa sospitar que la consolidació de la llegenda no és ni de prop tan antiga i que fa referència a fets més recents, almenys pel que fa al sorgiment de les famílies relacionades amb l’esdeveniment, aquestes no apareixen en les genealogies fins ben entrat el segle xvii. És més, el llinatge Coch només el trobem referenciat al segle xv relacionat amb un clergue que poc té a veure amb la qüestió. Si els primers compiladors no són anteriors a la segona meitat del segle xix i no trobem la presència dels Rosselló a la zona del centre i Santa Eulària fins al segle xvii, és de suposar que difícilment podia ser anterior, almenys sota la versió que nosaltres coneixem ara.

Qui era llavors aquest tal Coch i com s’acaba feminitzant el nom en Coca, si és que és una feminització? Tot fa sospitar que del que estem parlant és d’un malnom, un àlies amb el qual eren coneguts els Rosselló. Aquesta família era propietària d’una cereria que posteriorment evolucionà en una confiteria al centre de Palma, detall en el qual ens detindrem més endavant. Coca era el nom que rebia antigament un tipus de cera més barata i assequible. En un moment preindustrial és d’esperar que aquest element tingués una importància vital dins de la vida quotidiana de la ciutat. A més, si aquest era un tipus de cera assequible, també és d’esperar que l’establiment dels Rosselló fos un lloc conegut popularment. Si obeïm a les tendències amb les quals és freqüent conèixer els establiments amb el nom popular —pel nom del propietari, pels productes que s’hi troben— ens adonarem prest que no és d’estranyar que Coca hagués estat un mal nom plausible per als Rosselló. Pel que fa la feminització del mot —de na Coca— Quintana proposa que, en un temps que era poc freqüent que les dones regentessin un negoci, d’haver estat així aquesta hagués estat especialment coneguda, d’aquí que no es pugui descartar aquesta relació tan curiosa entre l’establiment i el nom que posteriorment rebé el seu caiman dissecat.

Fixem-nos en el fet que hem fet ús de la paraula caiman i no crocodil, com és freqüent que ens referim a l’animaló de na Coca. L’elecció no és casual i Quintana no dubta a relacionar el fet amb la possible resolució del misteri de l’origen del rèptil.

La Seu de Palma.

Com ja hem dit, els Rosselló foren propietaris primer d’una cereria i després d’una confiteria a la plaça de Santa Eulàlia —com s’ha constat a través dels inventaris i herències escorcollats pel mateix Quintana—. A les confiteries s’hi ven sucre, cafè, espècies, cacau… productes en la seva majoria procedents del comerç amb Amèrica, concretament de la zona antillana, zona d’origen dels caimans. Donat que això implica un comerç posterior al Real Decret de 1778 per Reial Cèdula de Lliure comerç —primer cop que Palma entra en el lliure comerç amb les Amèriques que fins aleshores era exclusiu de Castella— cal sospitar que l’origen del caiman no és altre que aquest, una adquisició de la família provinent dels mateixos llocs on obtenien les matèries primeres del seu negoci. Pel que fa l’animal, és molt probable que aquest ja arribés dissecat a l’illa, donada la dificultat de mantenir viu un rèptil d’aquestes característiques en un viatge per mar que durava gairebé un mes.

Amb això no volem dir que la invenció d’aquesta tradició fos del tot de nou encuny, perquè moltes epidèmies i fams havien assolat Palma durant el segle xviii, convertint la ciutat en un lloc poc agradable en el qual de ben segur circulaven multiplicitat d’històries macabres sobre desaparició de nins i supersticions sobre el mal. Potser els Rosselló aprofitaren l’avinentesa per presentar aquell objecte exòtic que havien adquirit amb afany d’ostentació i prestigi, com la prova, la realitat física i constatable que la seva era una família ennoblida pels esdeveniments heroics, quasi miraculosos, que l’envoltaren. Res de nou en la història, i més encara si tenim en compte que un dels compiladors de la llegenda i concretament qui l’associa a la família Rosselló —Bover— estava emparentat de manera directa amb ells. No és casual, llavors, que aquest cerqués no només enaltir-ne el prestigi sinó justificar la seva presència política en un moment en que segurament fou necessari donada la inestabilitat política pròpia dels moments de transició entre els sistemes lliberals i monàrquics del segle xix, moment en que es constata l’aparició de la confiteria i en que la llegenda va prenent forma. Heus aquí com uns història inventada acaba articulant un dels elements identitaris més coneguts d’una ciutat: el drac, la presència del mal, és eliminat la intervenció ràpida i valenta dels bons palmesans.

La realitat és que el drac fou un animaló capturat al seu hàbitat amb l’únic objectiu de presentar-se com a element diferenciador d’algú amb pretensions de destacar; potser, en aquest cas, ens resulti més agradable la mentida. Potser si un dia porteu els vostres fills al museu us estimareu més explicar-los la llegenda que posar-los al davant les conseqüències del colonialisme, el racisme i filant prim, l’especisme, per exemple. No seré pas jo qui us culpi, que no es confongui aquest al·legat a la veritat amb una crítica als estàndards d’una època passada, que com a historiadora valga’m Déu que m’ho pugui permetre —noteu-ne la ironia—.

A Ciutat es troben figures com aquesta que simbolitzen el Drac de na Coca.

Només conclourem que no ens atrevim a negar l’existència prèvia d’una llegenda similar, de caràcter eminentment popular que, o bé remet a fets prou llunyans com per a no poder-los constar o bé ha anat mesclant elements fins a convertir-se en el que és avui la llegenda del Drac de na Coca. El que sí podem advertir, però, és aquesta relació sospitosa entre els Rosselló, propietaris originals de l’animal dissecat, a qui associaren la seva desgràcia i el drac de la cultura popular. Com diu Quintana, és possible que existís una llegenda folklòrica i l’altre, cívica que s’entremesclen per crear el Drac de na Coca i, molt possiblement, la cívica beu i es nodreix i fins i tot s’aprofita de la ignorància popular per a construir una tradició inventada sobre la que recolzar el seu prestigi. Elaborant una mentida sustentada per la por i la superstició dels palmesans amb l’objectiu d’emmarcar-se i definir-se dins un aura heroica, noble i modèlica de ciutadania.

El que és clar és que els Rosselló inventaren la història sobre la història, esdevenint quasi impossible discernir entre realitat i llegenda. Com els Rosselló, la utilització mítica de la història amb finalitats polítiques o econòmiques és una constant. La mentida en la construcció de les nostres identitats populars hi és present. Si em permeteu de fer psicologia barata, les històries que conformen la nostra identitat com a poble són sovint una realitat edulcorada sobre la que descarreguem les nostres inseguretats. Rebaixant-me també a les comparacions barates, és una fotografia a Instagram retocada amb Photoshop.

Deixo al vostre criteri, valorar si aquesta manera d’edulcorar la realitat és legítima i ens beneficia en algun sentit com a espècie, ja no des del punt de vista ètic, sinó des del punt de vista útil. Si dic que la mentida és útil, estaré pecant d’utilitarisme, però si m’aferro a la ètica de la veritat com a punt de partida, possiblement estaré dient una veritat a mitges, perquè com deia Lucien Febvre, tots tenim llacunes. Jo per exemple, de petita m’inventava moltes coses, potser per això ara tinc aquesta obsessió estranya amb la veritat, per dolorosa que resulti.

Per a més informació, podeu consultar Quintana Torres, Antoni J. (1992): La Memòria que es perd: El Drac de na Coca. El Tall.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>