El carnaval s’ha mort?

El carnaval és una festa de tradició ancestral que se celebra durant el final de l’hivern i el principi de la primavera. S’inscriu d’una manera molt concreta i precisa en el cicle estacional, que és diferent del que estem acostumats avui dia. Es diu que el carnaval comença quan l’os surt del seu cau. L’os té una feina complexa però indispensable: intenta ajustar els calendaris solar i lunar. Observa la lluna i regula la seva conducta segons l’aspecte de l’astre: si hi ha lluna plena, la fi de l’hivern —el carnaval— no es produirà fins quaranta dies més tard, amb la lluna nova. Si hi ha clar de lluna, l’os espera quaranta dies i difereix la seva sortida definitiva fins a la lluna nova, moment del carnaval i de la primavera. Per contra, si és fosc, ha de sortir la mateixa nit i inaugurar el període de quaresma.

Però què és el carnaval? Joan Amades parla del carnaval com un «moment en el qual l’home intenta abandonar les influències de la civilització i retornar a un període primitiu, de llibertat instintiva». És el carnaval, doncs, un temps fora de temps, una època en la qual el dia a dia és alterat i permet a l’ésser humà d’exercir unes conductes que li són impròpies. La fi de l’hivern i el començament de la primavera precedeixen un temps confús abans d’arribar al període quaresmal, en el qual es permeten coses que en un altre moment de l’any no es permetrien: és la fi d’una etapa i l’inici d’una altra, és el sentiment d’una cosa que s’acaba i d’una cosa que comença. És el despertar de la primavera que evoca un temps de diversions i d’inversions de tota mena.

Durant aquesta època, les normes cauen. Tot allò que havia estat reprimit durant l’hivern —i l’any, en definitiva— aflora en el temps de carnaval: s’intercanvien els rols, apareixen màscares i el costat més animal de l’ésser humà es fa evident. Julio Caro Baroja diu que el temps de carnaval està carregat d’intencions no només socials sinó psicològiques, perquè el fet fonamental de poder-se emmascarar ha permès a l’ésser humà —sia home o dona— de canviar de caràcter durant uns dies o unes hores, fins i tot de canviar de sexe.

A la festa de l’os de Sant Llorenç de Cerdans (el Vallespir) la Brueta, un home gran disfressat de nen petit, copula una de les seves víctimes. A mà esquerra, un dels Botifarrons li dona un traguinyol de moscat mentre es prepara per refregar-li un botifarró per la cara. En aquest territori del país, el carnaval conserva encara moltes de les reminiscències ancestrals.

D’aquesta manera, el temps de carnaval és un temps per a esbravar els instints, un temps per a fer coses que normalment no es farien. Dins una societat és difícil de reprimir els instints i de mantenir les normes: en aquest sentit, el carnaval és un interruptor que permet de fer saltar els ploms. És un cicle d’alliberament de tot allò que ha estat reprimit abans. I és que en qualsevol tipus de societat, la repressió és un fet necessàriament desestabilitzador. Cal un temps —reduït, si es vol— en el qual les convencions socials puguin trencar-se i permetre a l’individu alliberar el seu instint més carnal. Així doncs, el carnaval és un temps d’inversions, un temps agitat i forçosament agitador. És, en certa manera, un temps de canvis, de permissivitat, del tot és possible.

El carnaval atorga a l’ésser humà un temps limitat per a poder experimentar, de tenir una altra dimensió social. La part més carnal de cadascú es fa evident, i el costat animal de cada persona es permet de ser mostrat, exhibit.

El mateix Baroja diu que la carnalitat no només implica realitzar actes oposats a l’esperit cristià, sinó també actes irracionals o boigs. Però no s’ha d’oblidar que la manca de raó pot suposar també un estat d’alegria molt antiga. Aquesta alegria i disbauxa del carnaval duu forçosament a la inversió de rols: els homes són dones; les dones, homes. L’intercanvi de papers i l’alienació d’un mateix fa que hom, durant aquestes festes, es pugui apropiar d’un paper que socialment no li correspon i que sovint és el contrari d’allò que un és.

El cicle carnavalesc és un període d’inversions, un temps en què un pot ser qui no és

El prototip carnavalesc és el de l’home que es disfressa de dona i la de dona que es vesteix d’home. La llibertat que implica el carnaval és, en si mateixa, la qüestió principal i el motiu indispensable de la seva existència. Durant aquesta època on gairebé tot és permès, la sexualitat humana deixa de ser reprimida i es converteix, sovint, en instintiva. Un cop les normes socials han caigut, hom pot esdevenir el contrari d’allò que és normalment. I aquesta alteritat té implícita una part de llibertat: així, trobem persones que fan d’animal, animals domèstics que representen personalitats importants, grans que fan de nens o pobres que fan de rics.

En tot desordre hi governa un cert ordre. És evident que en una societat no totes les normes poden trencar-se, però sí que és lògic —i natural— que durant un cert període de temps pugui aparèixer un temps de caos on el seny s’esfumi i es doni pas a una construcció artificiosa i burlesca com el carnaval. I, com en tota societat, la construcció d’un nou espai governat per una llei de l’absurd fa que aquesta es regeixi jeràrquicament. El símbol d’una nova autoritat —el rei Carnestoltes— s’apropia uns dies d’un poder que no li correspon, però que tothom accepta com a propi.

Es diu que l’hivern s’acaba quan l’os surt del seu cau després de mesos d’hibernació. A la fotografia l’os Martí, el protagonista de la Festa de l’Os de Sant Llorenç (el Vallespir)

Les festes carnavalesques han sobreviscut d’una manera força desigual arreu dels territoris catalans. Les comarques del nord han conservat l’esperit carnavalesc d’una manera diferent als territoris del sud. La seva situació aïllada respecte l’estat francès i el caràcter eminentment rural de la seva població han fet que aquesta festa conservi una essència que rarament trobem en altres municipis del país. Al sud, però, la dictadura del general Franco va prohibir explícitament les festes carnavalesques i aquestes, poc a poc van anar desapareixent. Les que es mantingueren foren cada vegada més descafeïnades i perderen pràcticament tota la seva idiosincràsia.

Avui dia els carnavals han mutat i s’han convertit en un tipus de festa molt diferent al que havia estat anteriorment. La nostra voluntat de modernitzar-nos —potser massa precipitadament— i de passar full a la tradició ha convertit el carnaval en una parafernàlia pretensiosa, en una mena d’espectacle a vegades de mal gust.

Per tant, podem afirmar que sí, que realment el carnaval ha mort. I que potser la pandèmia global l’ha acabat de matar. Però no pas a tot arreu, ni a tots els nivells. Encara sobreviu, sovint que moribund, en algunes parts del país. Sobreviu d’una forma híbrida, sovint artificiosa, però amb el mateix lema de sempre: per carnaval tot s’hi val.

carnaval, carnestoltes, dualitat, festa de l'os, hivern, màscares, sant llorenç de cerdans,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>