El clima és sagrat

Amb la que ens cau a sobre, una s’atura a pensar sovint en la insignificança de la nostra existència davant de la potència de la natura. Temps i natura sempre ens han sobrepassats. Tot i els avenços científics, ens passen comptes de la nostra condició d’Homo sapiens, finita i vulnerable. L’agricultura i les primeres tecnificacions ens permeteren tenir la falsa aparença que havíem dominat parcialment la terra que habitem, però el clima i les pestes, la malaltia, sempre han estat allà per recordar-nos que encara som una espècie més, amb uns pocs suposats avantatges evolutius que no ens permeten, tanmateix, superar les inclemències que ens hauran de portar en darrera instància a la mort.

Per sort o per desgràcia, el nostre fort com a espècie és la creativitat i sempre hi ha beneïts subjectes que intenten posar-hi solució a tot, esgotant totes les possibilitats abans de donar-se per vençuts. Encara que la solució passi també per demanar clemència al cel (o a l’infern) o les forces sobrenaturals que no podem entendre. Va, confessem-ho: tot i la nostra indubtable posició de persones científicament preparades, cultes i informades, molts de nosaltres hem caigut en l’ara només queda resar davant d’una situació extrema en que totes les possibilitats raonables estaven esgotades (i no tan esgotades). I és que això d’encomanar-se a Déu, a la Pachamama o al déu del cinc als exàmens no és nou i no crec que mai passi de moda.

L’any 2016, la cadena de ràdio RAC1 contactava amb el druida José Luis Nuag, conegut pels seus llibres sobre esoterisme, per fer ploure a Catalunya. L’escena del ritual, representada en un to entre satíric i desesperat, és disponible a Youtube. Fent una anàlisi més profunda del que succeí aquell dia als estudis radiofònics (ignoro si després va ploure o no) i observant els elements que utilitzava Nuag per al seu ritual de crida de la pluja, podem parlar del que els antropòlegs i historiadors anomenen tecnologia simbòlica, un terme —si no m’equivoco— també utilitzat en psicologia i parapsicologia i que aplicat a determinat tipus de teràpies ha demostrat tenir efectes positius sobre el cervell humà.

La festa major de Ripoll és sinònim de pluja, no debades durant uns anys es traslladà a l’estiu

El ritual de crida de la pluja és llavors a una tecnologia simbòlica escenificada pels anomenats mestres del ritual col·lectiu, aquells que tenen a veure amb la salut, angoixes o necessitats del poble i no només d’un subjecte individual. En aquest cas, el mestre ritual serà Nuag, que representarà el xaman o mag. Dins del camp de l’antropologia històrica, aquesta mena de rituals col·lectius i referits al clima són presents a totes les societats i èpoques, variant en mètode i formulació, però no en essència i personatges. Tenim per exemple les conegudes danses de la pluja, possiblement el paradigma d’aquest tipus de ritual, amb el cherokee per excel·lència. Els rituals per fer ploure són també típicament associats a alguns col·lectius africans, que si bé és cert que els celebren, no són ni de lluny els únics. Avui dia sembla que celebrar un ritual de pluja sigui quelcom tercermundista, associat a la superstició i a societats subdesenvolupades arrelades al pensament màgic, aquelles que veiem un dimecres a la tarda al documentari d’havent dinat. En l’altre vessant, també pot associar-se als deliris dels progres new age. El ritual esdevé sinònim de folklore, racisme o pantomima de mal gust practicada per privilegiats amb evidents carències emocionals.

Els pixapins que feien mofa amb el ritual de Nuag, i fan gala de la seva racionalitat extrema, quedarien bocabadats si sabessin que la seva estimada iaia posava una bugia — o fins i tot assistia a la processó— a Sant Eudald, Santa Matrona, Sant Urbici o Sant Desideri (entre molts d’altres) per a cridar la pluja, segons si era ripollès, barceloní, aragonès o mataroní. Com n’és, de nociva, aquesta idea que la fe cega en la raó sempre és millor i quina llàstima que hàgim reduït el ritual a una sèrie de documentaris, no només el de la pluja, sinó tota mena de celebració —encara que el ritual no desapareix sinó que es transforma, però d’això ja en parlarem.

Ja ho deia Lluís Duch quan parlava de la importància de l’antropologia simbòlica en la nostra quotidianitat: la conceptualització mitjançant el símbol forma part de la nostra comunicació i evolució comunicativa natural; suprimir-la, per tant, no només és quasi impossible, sinó que implica deixar orfe un vessant de la nostra capacitat comunicativa essencial. En aquest sentit, la via ritual simbòlica és una via essencial de comunicació amb la natura. Una comunicació per altra part indispensable des que vàrem perdre part dels nostres instints animals. Actualment, el mètode científic vol substituir part d’aquesta realitat simbòlica, natural al nostre sistema de pensament, precedent per tant, del mateix pensament lògic.

La dita pel maig, cada dia un raig no és gratuïta

Després d’aquest innecessari parèntesi filosòfic que només pretenia esclarir alguns conceptes antropològics, tornem als rituals de la pluja o de clima, que com hem dit, hi són presents gairebé a totes les societats conegudes, i per extensió i en contra de la creença habitual avui dia, també en el cristianisme europeu, molt especialment durant l’antic règim però també documentats fins a la contemporaneïtat.

Com he explicat en altres articles, el cristianisme hereta moltes de les dinàmiques de culte del paganisme precristià, ja sigui en forma de sincretisme o aculturació bidireccional, i tot i la coneguda tendència uniformitzadora de l’Església, no serà fins al Concili de Trento (ja al segle XVI) que es defineix la doctrina catòlica i es condemna l’heretgia. Encara que això no ens ha de fer oblidar que a Nicea (325 dC) ja s’havien establert els dogmes principals de la fe cristiana i que no hem de confondre, per tant, aquest procés amb la llibertat de culte del paganisme anterior.

Els estudiosos de l’antic règim coincideixen a oferir-nos un clima eclesiàstic una micona més lax vers la idea que tenim avui dia del ritus catòlic. Això, juntament amb un seguit de documents que ho vindrien a confirmar, fa sospitar als historiadors de la matèria que, encara que eren ineludibles certes característiques del ritual cristià, les pràctiques litúrgiques —especialment aquelles més allunyades dels centres de poder— conserven certs trets característics del ritual precristià que adopten amb més o menys restriccions segons la diòcesi. Aquest fenomen s’hauria donat per a respondre a les demandes, els codis rituals i les creences prèvies del poble segons el seu grau de compromís amb creences anteriors a l’evangelització. Tot plegat es resumiria en el fet que entre els segles IV i XVI hi ha certa laxitud litúrgica, en especial en aquelles diòcesis on no arriben les influències dels centres de poder més importants de l’Església, com bisbats o arquebisbats, sempre més vinculats al panorama urbà. Per tant, la qüestió de com abordar les demandes del col·lectiu popular vers una qüestió tan important com és el clima, variava.

https://images.pexels.com/photos/1529360/pexels-photo-1529360.jpeg?auto=compress&cs=tinysrgb&dpr=2&h=750&w=1260
El ritual és, per a les ciències humanístiques en general i molt especialment per la psicologia, l’antropologia i la història, una mina d’or des del punt de vista de l’estudi dels patrons de comportament humà, una anàlisi de sang als desitjos i les pors més profundes de la condició humana.

Alguns autors proposen un enfocament màgic, encara que sembli contradictori dins el cristianisme i el catolicisme, respecte a l’actuació vers alguns aspectes naturals, entre ells, la qüestió climàtica. Així doncs, la manera d’abordar les sequeres i les tempestes, tan determinants a l’hora de salvaguardar la collita i evitar les conseqüències d’una mala anyada (pestes, malaltia, fam i mort), serà també màgica. Hi ha també una cosmovisió cristiana, en la que és Déu qui per a castigar els homes permet que les hostes de l’infern o els dimonis causin les tempestes que arruïnaran les collites, però en tot cas la manera d’evitar aquests mals serà encara molt pròxima a les pràctiques màgiques tradicionals (exorcismes, invocació, pregaria, rituals de repetició simbòlica, d’elevació, o de representació).

En aquest sentit, alguns sacerdots rurals (i no rurals) esdevindran conjuradors, jugant el paper social que compliren els mags i xamans per a les societats precristianes. Tot i les crítiques dels teòlegs de l’època —generalment elits que renegaven d’aquest tipus de pràctiques, i de les dissertacions dels quals es conserven força documents— els sacerdots parroquians seran vistos pel poble com a conjuradors en un sentit positiu. En l’altre extrem hi hauria les bruixes, conjuradores en sentit negatiu i vinculades als dimonis que causen tots els mals. D’aquests dos fets en tenim constància —només per posar-ne un exemple, perquè és un fenomen ben estudiat— a través de la defensa que en fa Pedro Gil l’any 1619 arran de la persecució de bruixes que tingué lloc a Catalunya entre els anys 1616 i 1619, en el que foren condemnades més de 300 dones. Un document anterior de Pedro Ciruelo, publicat a Salamaca el 1533 «Reprobación de las supersticiones y hechicerias» deixa també constància de la polèmica existent respecte les maneres de fer dels sacerdots rurals, als qui acusa en reiterades ocasions de desviació litúrgica.

Després de Trento, la qüestió concreta de la desigualtat en els rituals s’articula també el 1584 al Sacrament de Gregori XIII i al Ritual Romà de Pau V de l’any 1614. Aquestes fonts documentàries són l’indicatiu del que afirmàvem abans: hi havia dubtes sobre com establir una litúrgia cristiana vers la qüestió del clima i la pluja. Era la natura també una qüestió que pertanyia a Déu? I si era així, com podíem apaivagar les seves conseqüències o beneficiar-nos de les seves benvolences sense caure en les pràctiques paganes o herètiques?

La resposta la trobem sovint en el fenomen de les relíquies i els sants, tot un tema que és impossible abordar en aquestes línies, però que venia també a acomplir una funció simbòlica i miraculosa dins dels límits dogmàtics del catolicisme. Serà la seva hagiografia —vida de sants— la que sancionarà la seva capacitat per obrar miracles en nom de Déu. La pràctica cristina més coneguda consistia en prendre els sants com a protectors (així com ho havien estat les divinitats i els herois precristians abans), comunir les tempestes (és a dir, conjurar) amb oracions i exorcismes i aplegar relíquies, tantes com fossin possibles, per aconseguir així el favor de diferents sants, que guariran a la vegada diferents aspectes de la vida quotidiana. També sabem que cada relíquia tenia una especialització.

Un conjurador o comunidor és un edifici de planta quadrada construït amb l’objectiu d’invocar l’ajuda divina en casos d’urgència, sobretot quan les condicions climàtiques amenacen les collites. Eren molt habituals als Pirineus, però avui dia se’n conserven pocs. Aquesta fotografia pertany al conjurador situat a Serrallonga, un petit vilatge del Vallespir entre la Menera i Sant Llorenç de Cerdans.

Per a referir-nos a aquestes demandes als sants per afavorir el clima, parlem de rogatives. Les rogatives sorgien des de la necessitat civil (de fet era freqüent que fos l’ajuntament o la universitat qui les fes a l’església) i anaven vinculades a alguna mena d’acció ritual, més o menys elaborada en funció de la necessitat o la gravetat de l’assumpte. Aquestes rogatives sobreviuen als Països Catalans fins ben entrat el segle XIX i és possible documentar-ne fins als anys cinquanta del segle passat, sense descartar que se’n celebrin encara avui dia (de fet no n’he poguda documentar cap que no estigui associada a festivitats patronals, però he trobat referències de la seva celebració per exemple per Sant Úrbez, a la comarca de Sobrarb, a l’Aragó.

En el cas de Barcelona, al segle XVIII, estava estipulat el procediment a seguir en cas de sequera: primer, es feien les rogatives0; si aquestes no funcionaven, es passava a les lletanies majors; i si encara així no era suficient, es prenien mesures dràstiques i s’anava a cercar en processó Santa Madrona a Montjuïc i es traslladava el seu reliquiari fins a la catedral. Si després de tot això encara no plovia, hi havia una alternativa: es visitaven diverses cambres angelicals (catacumbes i reliquiaris de les esglésies) i com a darrer recurs es feia una ruta penitent per cinc esglésies que representaven les cinc llagues o ferides de Jesucrist a la creu. Es documenten fins i tot, el nombre de penitents que hi podien arribar a participar, en general descalços o flagel·lant-se. Si finalment plovia, es cantava el tedèum, un himne d’acció de gràcies generalitzada arreu per aquest tipus de pràctiques. Com vull aclarir, no es tractava d’una simple pregària i per tant el cristianisme no està absent de pràctica màgica ancestral.

Els rituals d’aquest tipus solien tenir lloc entre els mesos de febrer i maig, per tal de beneficiar les collites de cara a l’estiu. Pensem que es perden a mitjans del segle XIX, però com hem dit, encara és possible documentar-ne algunes durant el segle XX i no hi són absents en la memòria popular aquest tipus d’adoració. De fet, els ripollesos tenen Sant Eudald com a protector de la pluja, les pestes, la sordera, la febre, els dolors, les plagues de llagosta o els parts perillosos. I és que fins a l’inici de la Guerra Civil, l’any 1936, les relíquies del sant —que es creu que arribaren a Ripoll al segle XI— es treien en processó en una urna coronada amb el bust del mateix. Una de les litúrgies pròpies dels ripollesos era banyar-les al riu per tal d’aconseguir que plogués. De fet, cada 11 de maig, festa major de la vila, sol ploure a la comarca.

Les rogatives als sants i a les relíquies són interessantíssimes també des del punt de vista històric, més enllà del fenomen antropològic que suposen perquè aporten dades sobre el clima al passat. L’any 1004 Sant Eudald fou proclamat patró de Ripoll. Les restes del sant les havien robades a Acs (País de Foix) el 978 i instal·lades a la capella en honor seu. Després del miracle de fer ploure quan se’l tragué en processó, la devoció a Sant Eudald s’estengué per tota l’àrea pirinenca

Els mataronins, en canvi, s’encomanaven a Sant Desideri, que fou invocat sovint al llarg de tot el segle XVII. Als Pirineus és ben conegut Sant Úrbez o Sant Urbici, el qual rep encara peregrinacions cada maig. El ritual a Sant Urbici té paral·lels amb Sant Victorià o Santa Alòdia, les relíquies dels quals són submergides a l’aigua en una bossa per a fer ploure en clara reminiscència als antics rituals de pluja per la qual l’aigua acompleix una funció sagrada que unida a la capacitat miraculosa de la relíquia del sant proveirà el clima desitjat.

Quan parlem de sants i relíquies per a fer ploure, parlem d’un tipus de màgia positiva que s’intenta separar de la negativa (les tempestes i les bruixes) però que acompleix i perpetra les mateixes funcions dels ritus: les del diàleg amb la natura o amb la divinitat.

Ignoro si aquests rituals tenien o no cap resultat, els més creients diran que sí. El que sé segur és que aquestes cerimònies tenien una funció i un significat molt clar: els nostres avantpassats coneixien la importància de l’equilibri climàtic, tenien una comunicació directa amb la natura i uns mètodes més o menys extravagants per comunicar-s’hi. La qüestió és: amb els mètodes científics d’avui dia i els mitjans a l’abast per cuidar del clima i la natura, ara que no ens cal fer la dansa de la pluja per entendre quan un núvol és la nostra salvació, per què ens hem oblidat de cuidar el nostre medi? A vegades em demano, si quan dessacralitzem una cosa, li perdem també el respecte. Per sa que sigui racionalitzar-ho tot, hi ha coses que encara haurien de ser sagrades. Si no canviem l’actitud i ens responsabilitzem amb el que sabem ara, gràcies als avenços científics, de poc ens valdrà submergir Sant Eudald. No caiguem abans d’hora en l’ara només queda resar.

catolicisme, clima, creença, devoció, festa major, pluja, religió, sant eudald, superstició,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>