El dia que buscava Titus Livius desesperadament

L’Anna, la meva nòvia, l’any mil nou-cents setanta-set estudiava llatí a l’institut Abat Oliba de Ripoll amb un mestre que se sabia de memòria el diccionari Spes de llatí a castellà i era capaç, el mestre, de dir, a part de la traducció de la paraula, òbviament, a quina pàgina del diccionari la podies trobar.

Jo no havia estudiat llatí perquè el meu tutor m’havia aconsellat, en la meva indecisió, que estudiés matemàtiques, física i química. Aquesta indecisió em va dur per camins allunyats de Ciceró, Catul i Marcial als quals, anys més tard, vaig descobrir a mans d’Ernesto Cardenal i els seus epigrames subversius.

Em fascinava de Barcelona la immensa oferta de llibres, llibreries i bars de tapes, entre altres coses. Pels amples carrers quadriculats del centre anàvem a la recerca de llibres rars a la Herder i a la Bosch, pels analògics carrers Rambles avall anàvem de tapes i copes, sempre amb la sana intenció de culturitzar-nos ràpidament. No sempre ho aconseguíem, val a dir.

Com que vaig confessar els meus coneixements de la Barcelona cultural a l’Anna, la meva nòvia que estudiava llatí amb el mestre memoriós, un bon dia em va demanar un petit favor. Una de les lectures que havien de fer a les soporíferes classes de llatí era un llibre de Titus Livius, en concret, el que parlava de la Segona Guerra Púnica, vaja, temes d’actualitat. A les llibreries de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses, Olot i Vic, no es trobava l’exemplar en qüestió i, com sempre, li varen recomanar que si coneixia algú a Barcelona (jo), que li mirés a la sempre millor abastida urbs barcelonina.

Aquell cap de setmana, entre els rius de Babilònia que escoltàvem al Rivers, i les lentes cançons que no escoltàvem, ella em va demanar que li busqués el volum en qüestió en alguna de les moltíssimes i ben abastides llibreries de Barcelona. Ja se sap, quan una dona et demana alguna cosa, un ha de volar a buscar-la, cosa que vaig planificar fer el dimecres d’aquella mateixa setmana.

El dimecres a la tarda, havent dinat, sense massa esforç vaig convèncer al meu amic i company de pis, Josep que em fes costat a la recerca de la Segona Guerra Púnica per les llibreries de l’eixample. En aquelles èpoques ens apuntàvem a qualsevol cosa que ens demanessin els amics, què si no? Vàrem decidir començar per les llibreries properes, doncs estàvem convençuts que Titus Livius era una lectura comuna i que la trobaríem en múltiples formats i edicions a qualsevol llibreria. Al cap i a la fi, Hanníbal no era un desconegut enlloc i els fets de la invasió d’Itàlia a lloms d’elefants africans travessant tota la Hispània eren prou coneguts de tothom.
Des de les rodalies de la plaça de (llavors) Calvo Sotelo vàrem anar entrant a tota llibreria que vèiem tot fent camí cap a Plaça Catalunya. El temps era agradable com solen ser totes les tardors a Barcelona i el passeig, malgrat les primeres decepcions de no trobar el llibre a la primera, era agradable. Anàvem entrant a totes les llibreries, petites o grans i la resposta sempre era la mateixa, no, no el tenim. O bé, algun llibreter se’ns quedava mirant i ens demanava si ens en fotíem d’ell. En aquesta cassos una mica d’explicació de la gloriosa campanya militar d’Hanníbal Barca bastava per convèncer-lo de les nostres nobles intencions. Si amb això no n’hi havia prou, sempre acabava fent efecte explicar que la recerca era feta per amor i llavors la cosa ja quedava clara del tot i diluït el dubte.

Al meu amic se li va acudir, en veure que la cosa no anava bé, comptar quantes llibreries visitàvem. Simple curiositat numèrica. En aquells temps solíem quantificar-ho tot. Quan portàvem trenta-dues llibreries i trenta-dues decepcions ens vàrem aturar en un bar de l’avinguda de Roma per replanificar la ruta, triar les llibreries més importants i cruspir-nos uns calamarsets amb ceba amb un parell de cerveses, ja se sap, per fer una mica de coixí pel camí.

Prop de les set de la tarda, a quatre hores d’haver començat la recerca ja estàvem atabalats i trencats de cames. Enlloc de Barcelona sabien qui collons era en Titus Livius i menys encara la Segona Guerra Púnica ni l’Hanníbal Barca. La decepció era notable, vàrem concloure, asseguts en un bar petit prop de Passeig de Gràcia mentre apuràvem les cerveses fresquetes, que atacaríem les llibreries importants del centre, que ara ja ens quedaven a prop, abans que no tanquessin a les vuit de la tarda. El recompte del meu amic Josep arribava a les cinquanta-una llibreries i ja havíem visitat Herder, Bosch, La casa del libro, etc. Desesperats ja i maleint tant Hanníbal com l’ínclit Titus Livius vàrem decidir, prop de les vuit, atacar la Librería Francesa, que en aquells temps tenia fama de tenir de tot, com a última opció.

Quan hi vàrem entrar, cansats i amb cara de mala llet, el dependent que ens va veure entrar decidits va venir a interceptar-nos. Suposo que devíem tenir pinta d’entrar a robar llibres, com es feia en aquella època en totes les llibreries importants. Li vàrem agrair la rebuda i, decidits, li vàrem demanar, com a totes les altres cinquanta-una llibreries anteriors, que buscàvem un llibre en concret, una mica rar, li vàrem afegir. Ens va mirar amb cara displicent, amb un petit somrís sarcàstic a la seva cara i ens va balbucejar alguna cosa així com, aquí tenim de tot, demaneu. Poc convençuts ens mirem l’un a l’altre amb el meu amic Josep i, fent el darrer intent, li vaig explicar, per cinquanta-dosena vegada aquella tarda, que buscàvem en versió original el llibre que parla de la Segona Guerra Púnica escrit per Titus Livius.

A l’home li va canviar l’expressió de la seva cara, es va posar seriós, i va girar els ulls amunt amb aquell gest que fem quan busquem alguna cosa a la nostra memòria. Amb un estudiat moviment, va creuar el braç esquerra davant el pit agafant-se el braç dret i amb la mà dreta es va anar tocant lentament la barbeta mentre amb el cap assentia lleument.

Per un instant vaig creure que Titus Livius ja era al nostre abast i que la impecable versió llatina de la invasió de Roma a mans d’Hanníbal i els seus elefants, escrita feia més de dos mil anys, la tindria a les meves mans en uns instants, que l’Anna podria començar l’avorrida traducció en un tres i no res i que jo quedaria com un heroi al qui se li hauria de recompensar la gesta. El meu amic Josep i jo, estàvem a les envistes de la satisfacció i del convenciment que la tarda de recerca de llibreries (cinquanta-dues), tapes (sis), cerveses (algunes), i milles i milles pels carrers de Barcelona hauria servit per alguna cosa i que tot esforç sempre té recompensa.

Llavors, amb la seguretat que dona saber les coses, el dependent de la Librería Francesa se’ns va mirar de fir a fit i, lentament i segura, ens va demanar com aquell qui res:

Titus Livius? Em sona. Què ha escrit aquest home darrerament…?

L’Anna no va poder traduir la invasió, però quan ens trobem amb en Josep, encara riem tot parlant de Cartago, Hanníbal i l’erudit dependent innocent de la Librería Francesa mentre ens prenem un cava fresquíssim Ventura Soler, elaborat pel meu amic Josep Maria a les terres on segur que va passar Hanníbal ara fa dos mil anys i escaig per anar a tocar els collons als romans.

Rock me mama.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>