El drapaire

Sempre a trenc d’alba, fes sol o plogués, malgrat el fred o la boira i de carrer en carrer se sentia cridar, com cada matí, el drapaire: un dels antics oficis, avui ja desaparegut, però de ben segur recordat amb molta nostàlgia per molts de nosaltres.

El drapaire, popularitzat per la cançó de Josep Manuel Serrat, era tota una atracció: duia un sac a l’esquena, un puro apagat, un trajo estripat, boina i espardenyes. Es presentava amb un so de trompeta tot cridant: «soc el drapaire, compro ampolles i papers, compro draps i roba bruta, paraigues, mobles vells…»

Aquests càntics sovint eren acompanyats a cor per la mainada que sempre envoltava el drapaire, tot seguint-lo al seu pas. Finalment, ell s’enfadava i els advertia tot dient: «Ja m’esteu empipant massa. No us ha dit la vostre mare qui soc jo? L’home del sac!».

La gent quan sentia el drapaire sortia amb saques plenes d’ampolles de cava buides i diaris vells, oferint-los al drapaire, que els ho canviava per algun calerot.

Pels volts de les fogueres de Sant Isidre, Sant Joan i Sant Pere la mainada visitàvem les cases del veïnat tot cercant alguna cosa que ja no els fos necessària per a vendre-la al drapaire, i així guanyar diners per comprar un xic de coca i beguda i compartir-ho entre tots durant la revetlla.

Pràcticament a tots els pobles hi havia la figura del drapaire. A la nostra vila recordo que n’hi havia més d’un, i tot i que avui ja no en queda cap, segur que en els nostres records hi continua estant present, tant pel que fa l’ofici com el sistema de vida de fa uns anys.

Tot i així, qui sap, diuen que tot torna i… qui diu que no pugui recuperar-se aquest ofici tant oblidat?

drapaire,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>