El fals tall o l’aglutinació de l’article

A vegades ens calen tisores per a llevar el cor de les carxofes. També tenim tenalles i molles que ens poden servir per adreçar unes graelles, i unes tovalles que eviten que fem brutor pertot. Tisores, carxofes, tenalles, molles, graelles i tovalles. Trobeu que hi falta qualque cosa?

Un fenomen recurrent en català és allò que en diem el fals tall. Els nostàlgics de la meva àvia ho deia així pensaran que tota la vida s’ha dit estisores, escarxofes, estenalles, esmolles, esgrelles i estovalles. I tenen part de raó. El culpable de tot plegat és l’article i, de retruc, m’atreviria a dir que el nombre.

En un moment concret de la història de la llengua, l’article derivat d’ipsu (es, sa) i el d’illu (el, la) es disputaven l’hegemonia. Illu, que tenia més prestigi, en sortí victoriós. Ipsu romangué en la llengua oral col·loquial i al Principat es perdé a favor del segon. A les Illes, a Tàrbena, a la Vall de Gallinera i en algunes zones discontínues de la Costa Brava encara és viu. Un dia en parlarem.

La cosa és que l’article es fossilitzà en certes expressions (el sendemà), llinatges (Descamps) i topònims (Sant Hilari Sacalm o Sant Joan Despí), així com també en alguns mots femenins plurals. Abans dèiem ses tisores, ses tovalles i ses carxofes. Amb el pas d’un article a l’altre es produí el fals tall: segurament de ses tisores passàrem al masculí s’estisores i després tornàrem a canviar de gènere a les estisores. O ves a saber, potser es conservà el gènere: les sestisores, després l’estisores i, en considerar-la plural, ho corregírem a les estisores. Tant se val: en qualsevol cas, l’aglutinació de l’article i el consegüent tall deixaren aquests mots mal partits.

Recordo una vegada la meva àvia que em va dir si per dinar volia sanya. Potser és que ella havia dinat abans d’hora i s’havia menjat l’article, perquè parlava d’una lasanya. Una bona amiga de Pòrtol em contà que de petita anava a Óller i que va trigar una bona temporada a saber que el poble en qüestió era Sóller: talment com la meva àvia, es pensava que l’inici del mot era un article. Ep, que els catalans no som els únics: seguint amb el nostre s’endemà, el francès feu quelcom semblant amb le lendemain (le + en + demain).

Ara per ara el DIEC inclou les dues formes de la majoria de mots (carxofa/escarxofa, tisores/estisores), tot i que la segona ens remet ens a la primera. Quina de les dues hem de fer servir? Com sempre, l’adequació ens ho dirà. Ja sabeu que jo solc triar la primera per etimologia en textos formals, però tampoc no renunciaré mai a dir escarxofes quan parlo amb els meus amics.

aglutinació, carxofes, escarxofes, estenalles, estisores, estovalles, fals tall, tenalles, tisores, tovalles,
Publicat el

Comentaris

  • A mi em fa molta gràcia el cas d’Escaldes, a Andorra. Lògicament, ve de les (o ses) Caldes. Doncs bé, encara que ja vagi de baixa el fenomen, encara hi ha molta gent que en diu “les Escales”!

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>