El gran engany de la ment

En Lluc es desperta un matí amb una forta angoixa. No és la primera vegada que té aquella sensació. Se’n va anar a dormir intranquil i s’ha passat tota la nit vivint un somni rere un altre. Sent un dolor que li ve de les profunditats del cos, i que li recorre els músculs fins quedar girant al davall de l’estèrnum. I d’allà no surt.

Se sent empresonat dins del seu propi cos. Es mira les seves mans, els artells, els palmells. Pren consciència del seu cos físic, de la seva matèria, tan sòlida i alhora tan dèbil i impermeable. Els àtoms no són compactes; estan formats per un nucli on s’hi troben els protons i els neutrons, però després hi ha els electrons que orbiten formant una espècie de núvol energètic en diversos nivells. Som energia, i l’energia no es crea ni es destrueix, es transforma.

El seu dolor sap que no l’ofegarà, però no viu tranquil sota aquella pressió que ell defineix com un estancament d’energia. «Pressió va amb doble essa» pensa. Recorda la història aquella de tres persones que van discutir aferrissadament per si la paraula correcta era presió o pressió. Dos eren uns ferms defensors de la sonoritat de la paraula, mentre que l’altra ho era de la sordesa del mot. «Tant se val!» exclama dins seu—. En un altre moment ell hagués fet costat a la versió oficial, la que apareix als diccionaris i que els defensors de la vibració dels músculs de la sonoritat donaven per errònia. Els hagués tirat la cavalleria per damunt i s’hagués posat histèric. Però ara ho veu tot diferent. Perquè sap que els diccionaris no recullen tota la varietat de parlars de la nostra llengua i que la norma no és res més que un conveni per a poder-nos comunicar i entendre millor. Aleshores, tant és de gastar energia en un debat que no farà canviar la posició de ningú.

Som energia, i l’energia no es crea ni es destrueix, es transforma.

En Lluc intenta viure el dolor. Però sent els músculs cansats i aquella sensació no li agrada. Sap que li convindria explorar més aquell dolor, per veure si es dissol tot sol o a veure amb què es transforma, però els minuts passen i decideix afrontar-lo d’una altra manera. Es visualitza caminant i això farà. S’alça, es renta la cara, es vesteix amb roba còmode i botes de muntanya, pren alguna cosa per menjar i parteix. Vol cansar-se i decideix anar a fer un tram de costa complicat, ple de desnivells i de llarga durada. Anada i tornada unes sis hores.

I comença a caminar. La seva ment és un brunzit constant. I l’intenta apaivagar. Del llatí ad pacĭfĭcare. Vol pau. No vol res més. «Per què ha de ser tan complicat?», s’interroga. La ment s’agita cada cop més i la maquinària treu fum. Atura la marxa. Es pensa que en algun moment pot petar tot; fins i tot pensa si això seria el millor. Però no, vol viure, encara que la ment li faci la guitza. Pensa que no està bé, però en aquell moment present ho té tot: es troba en un indret privilegiat, és jove i amb una mala salut de ferro i té gent que l’estima. «Llavors què em passa?», es torna a demanar.

Cada ona no pot créixer sense les altres ones i alhora cada ona no és una entitat separable de la resta, com les serralades de muntanyes. Tot és la mateixa muntanya perquè tota ella està relacionada.

Reprèn el camí i s’intenta concentrar en cada passa, amb cada roca i en cada detall. Però mentrestant la ment torna a irrompre amb el seu gran engany: i de cop tot arrenca amb el reguitzell interminable de qüestions. Què faré l’any vinent? Hauria de viure aquí o allà? Per què tinc pocs amics? I si això va malament? I si hi va allò? O allò altre? Hauria d’haver pres un altre camí? I si ho canvio tot? I si ho engego tot a rodar i me’n vaig a l’altra punta del món? Estaré sol?

Torna a aturar. Sap què li passa. Sap que la naturalesa de la ment és així d’inestable. Ara ja coneix l’ego i les mentides de la ment humana. Però no n’hi ha prou en conèixer-ho. El coneixement només és el primer pas, sap que ara li cal molta pràctica i no defallir. Sap que de totes aquestes qüestions que li llança la ment no en traurà res de bo. Sap que és un engany. No val la pena demanar-se per què la natura fa això, perquè no se sap, o sí: és així i punt. Sap de sobres que si retroalimenta la ment encara serà pitjor i que li cal no pensar-hi més. No pensar en res i viure en l’aquí i l’ara. Però no és tan fàcil.

Totes les coses són buides perquè no tenen cap tipus d’existència ni durable, ni estable, ni intrínseca.

Segueix caminant. Es fixa ara amb les ones del mar. Veu ara més clara que mai la interdependència a la natura. Cada ona no pot créixer sense les altres ones i alhora cada ona no és una entitat separable de la resta, com les serralades de muntanyes. Tot és la mateixa muntanya perquè tota ella està relacionada. A la natura tots estem relacionats amb tots. No hi ha cap ésser viu ni cap entitat immaterial que pugui sobreviure per si sola o que no es trobi afectada per les altres.

Ara ja compta cada passa, però segueix pensant. Alhora, tot és impermanent, tot és canviant i mai s’ha mantingut res igual. Per tant, totes les coses són buides perquè no tenen cap tipus d’existència ni durable, ni estable, ni intrínseca. «Aleshores, hi ha res que es pugui donar com a cert en aquest món?», s’interroga profundament.

Arriba a una cala solitària. Es descalça, es desvesteix tot. I amb la nuesa se sent més pur. Se sent impermanent i aquesta és l’esperança. Se submergeix a poc a poc a l’aigua gèlida. Es fusiona amb els àtoms de l’aigua. Se sent mar, se sent natura. I surt regalimant i amb un somriure: ha comprès la natura immortal i infinita de la ment.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>