El llenguatge mítico-simbòlic i l’educació

Aprofitant que s’apropaven la Nit de les Ànimes i Tots Sants vaig fer treballar als alumnes de literatura universal les mitologies en les quals s’ha basat la majoria de literatura de terror occidental. Ja els hi va bé, perquè les pobres criatures arriben a batxiller pràcticament sense haver fet història de la religió ni cultura clàssica i ara, a sobre, els lleven la filosofia, amb la qual cosa de referents simbòlics anem més aviat malament. La meva insistència amb aquests temes té una raó de ser, per molt que el nen vulgui ser químic.

Que per a què serveix això de tenir referents simbòlics, diran alguns. Més que res serveix per a saber anar pel món amb esperit crític i sense que t’enganyin. Però bé, si ets dels que ni tan sols es planteja que aquesta qüestió és una bestiesa o creus en la guerra ciència-humanitats, t’aconsello que vagis a parar a un altre article.

Ja m’esperava que als meus alumnes els manqués informació i cultura general —és part del procés d’aprenentatge—, però el que em sorprèn i em preocupa realment és la seva desconnexió del món cultural més pròxim. En un 90%, el jovent d’entre 13 i 18 anys al que he tingut l’oportunitat de fer classes desconeix totalment les manifestacions culturals que configuren el seu univers simbòlic. No parlo de l’interès per la cultura —perquè és normal que a aquestes edats la seva atenció estigui desviada cap a assumptes més mundans—, parlo de la desconeixença i el desarrelament dels contes, les cançons, les llegendes, les festes populars i tots els aspectes folklòrics amb els quals la resta de mortals hem crescut.

És probable que gran part de la pèrdua d’aquestes qüestions hagi estat provocada, en part, per l’aïllament social al qual en realitat ens aboquen les noves tecnologies, ja que aquestes malmeten el primer estadi de comunicació: el de la comunicació directa i la conversa cara a cara. Però hi ha una qüestió sociològica que m’empeny a pensar que també hi juga el factor que la majoria dels joves ja no passen tant de temps amb el nucli familiar i en especial amb els avis, que per molt que sembli un tòpic, solen ser, per excel·lència, els transmissors orals de cultura local.

Veig pares i mares elaborant complexos mètodes per a programar la criança dels seus fills: preocupats per fomentar bons hàbits, desenvolupar la intel·ligència emocional, estalviar el trauma tant com sigui possible, fomentant la comunicació, seleccionant de la manera més ètica el material que ha de fomentar l’educació moral de les seves criatures, destriant allò que fomenta valors com la igualtat, l’ecologisme, autonomia, respecte per totes les espècies… I en molt poques ocasions, asseguts a contar un conte al seus fills o fomentant el coneixement d’una cultura que sovint consideren violenta, masclista o moralment reprovable. Que volen crear una joventut emocionalment més sana, diuen.

Em sembla perfecte. Però escolteu-me, on queda l’esperit crític? I la capacitat del nen d’aprendre a escoltar i racionalitzar? És que part de l’educació emocional no recau en conèixer-se a un mateix en les seves llums i ombres? No ens adonem que aquests comportaments ens deixen orfes de representació i això és una intel·ligència menys d’aquelles de la teoria tan famosa de les intel·ligències múltiples i l’educació per competències de la que tant ens agrada parlar als mestres i docents?

Bona part dels joves no passa el temps suficient amb el nucli familiar, especialment amb els vells, que solen ser els transmissors orals de la cultura local per excel·lència.

El nostre sostre cultural no pot esborrar-se de l’imaginari d’un dia per l’altre. No seria millor intentar abordar-lo des d’una perspectiva més ètica en lloc de suprimir-lo? Un dels drets fonamentals que tenim els ciutadans és el dret a la informació i això inclou aquells aspectes menys agradables de la societat. Desgraciadament no vivim en un món ideal. Abordar la qüestió humana amb pragmatisme no és perpetrar la injustícia, és crear ciutadans informats. Oferir models de representació que ja existien no és un delicte, és un dret. Per exemple, és un imperatiu moral educar la mainada en el feminisme, així com ho hauria de ser informar-los de tots els aspectes que han sustentat la cultura patriarcal. És una necessitat educar els nens en l’ecologisme i el respecte cap a les altres espècies i el medi en el quals vivim, però negar-los la coneixença de la cultura dels seus avis i besavis és condemnar-los a tornar a caure en l’utilitarisme i el neohippisme. Si els neguem el dret a conèixer les seves pròpies ombres, els estem condemnant a la ignorància del seu ésser com a persones completes i equilibrades.

Així que no: que la cultura popular sigui masclista, no és una excusa. Destrieu els referents, seleccioneu aquells que s’adaptin més als vostres valors, però no els negueu la cultura, expliqueu-los per què un conte no està bé o perquè la nostra moral ha canviat. Amb un acte tan senzill com aquest estareu contribuint a fomentar la capacitat crítica de l’infant. Si no ho entén el primer dia, ho entendrà més endavant. El trauma no el genera un conte, el trauma el generen els progenitors absents, sobreprotectors i que emeten judicis de valor sense donar eines als més petits perquè aquests puguin extreure les seves pròpies conclusions.

Hi ha gent que espera que del no-res els joves estiguin compromesos amb la seva llengua i la seva cultura, però resulta que si durant els primers anys de vida no s’hi ha creat un vincle emocional —de la mateixa manera que es crea un vincle amb les persones encarregades de la seva criança— tindrem una joventut totalment desarrelada de la seva realitat, amb tot el que això implica.

El creixement maduratiu —en especial en la seva dimensió social— no depèn d’una pantalla ni d’una visió unitària i limitada dins de les quatre parets de casa, depèn de la interacció i la comunicació, i això implica la possibilitat de poder autodefinir-se i situar-se en un mapa històrico-cultural, prendre consciència del jo per a poder desenvolupar l’empatia amb els altres. Quan expliquem un conte a un infant, les connexions neuronals associades a l’empatia s’activen fent possible que aquest pugui identificar-se en menor o major grau amb la història i els personatges. A través de l’escolta, en especial d’aquella en la qual l’emissor és un ésser estimat —és a dir, un referent— l’infant desenvoluparà la capacitat de sentir coses que potser no ha experimentat en realitat, però que li donaran eines per a identificar i afrontar l’emoció quan esdevingui una situació similar.

Conèixer el llenguatge simbòlic que ens envolta, això és, el cultural, és tan important com aprendre a tocar un instrument o practicar un nou idioma. Ignoro les raons per les quals la cultura relacionada amb el folklore, la història de l’art, la literatura i la història no es prioritza com es prioritzen el llenguatge matemàtic i cada cop més l’informàtic. Sospito que el fet que no sigui un llenguatge productiu en termes materialistes hi té alguna cosa a veure. No caiguem en el parany. La nostra cultura és la base per a crear un món millor: ignorar els aspectes racistes d’aquesta, sense prendre consciència del concepte de racisme, ens aboca a la possibilitat que recaiguem en les actituds racistes per ignorància, ignorar-ne els aspectes masclistes sense definir el masclisme ens aboca a no tenir criteri per avaluar si una situació és masclista o no ho és. Hem de saber, per tant, desxifrar-ne els signes, també a través dels símbols i el pensament mític.

Els nostres contes són plens de racisme i masclisme, però també d’humanitat i esperança. L’auge dels antiherois en la cultura cinematogràfica i literària n’és un exemple. Cada cop més tenim referents amb els quals identificar-nos. Aprofitem aquesta qüestió per a ressaltar que tal vegada la nostra cultura local també té un personatge equivalent al que possiblement els nostres fills adoren d’un còmic, d’un film o d’un llibre. Al cap i a la fi, d’això de l’internet i de la tele fa dos dies. Nosaltres també teníem herois de petits, potser algun del qual l’àvia ens parlava. Potser era simplement un personatge entranyable del poble que havia viscut una aventura èpica. Potser aquest heroi algun dia abandona un univers mental petit i esdevé universal, potser entre les futures generacions hi hagi literats i filòsofs que així ho decideixin. Omplim les seves ments de possibilitats narratives.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>