El millor carnaval és el dels pobles

Fa uns dies es publicava al web de latira un article en el qual l’autor es demanava si era mort el carnaval. Jo li respondria que, encara que carnaval no sigui mort del tot, hem fet prou coses al llarg de la història per matar-lo. Però no siguem pessimistes: encara queda un espai de llibertat on els excessos burlescos de carnestoltes i carnaval són permesos: els pobles. I per norma general, com més allunyats dels centres d’institucionalitat millor.

En aquestes línies m’agradaria fer un homenatge a aquestes festes —sens dubte una de les meves predilectes— a través de la història de les seves interdiccions. Com proposaven Andrés Antebi i Adrià Pujol en la seva etnologia sobre l’evolució de les festes carnavalesques a Barcelona («Entre el poder i la màscara. Una història de Carnestoltes a Barcelona» a Temes d’etnologia de Catalunya núm. 15, 2005) seria més adient parlar dels intents de domesticació de la cultura popular carnavalesca.

He volgut destacar que als pobles encara és possible trobar l’essència burlesca i descarada del carnaval tradicional perquè la seva repressió és un fenomen que no podem aïllar de les institucions de poder, i molt especialment de les ciutats, espais on les formes de control cívic tenen més presència.

Durant el franquisme les elits polítiques mantingueren llurs mascarades i balls privats

El 3 de febrer de 1937, Luís Valdes Cabanilla publica una ordre circular per a tots els governadors civils en la qual suspèn la celebració de carnaval. Tot i que inicialment es considerà només una suspensió temporal atribuïda a la situació de guerra civil en què es trobava el país, tres anys després, amb la guerra acabada, Serrano Suñer mantingué la prohibició en una ordre promulgada el 12 de gener del 1940. El franquisme havia prohibit el carnaval. Almenys, aquesta és l’afirmació amb la qual treballam des de l’estudi de la cultura popular.

Però els mètodes del règim i els seus sistemes de control festiu no eren ni de bon tros nous —encara que funcionaven de manera perfeccionada i més despietada, perquè la seva brutalitat repressiva no té paral·lel en la història del país—, la realitat és que les festivitats de carnaval ja havien patit tota mena d’interdiccions i transformacions durant l’època moderna i contemporània arreu del territori català, molt especialment a les ciutats i, amb més força si és possible, a la Ciutat Comtal. De fet, el règim utilitza i autoritza algunes expressions d’aquesta festivitat com una de les formes del que en història es coneix com el regionalisme sa. És el cas dels carnavals de Cadis o Santa Creu de Tenerife on se seguí celebrant el carnaval, però amb tot l’aparell de censura i control a sobre. També es feu més lax el control i la prohibició d’aquesta festivitat en aquells espais on les seves formes no suposaven un risc per als valors del règim i no implicaven la massificació de l’espai públic ni la reunió de possibles divergents en comparses, una de les pors principals de l’aparell de control franquista. Durant la dictadura, les elits polítiques mantenen les seves mascarades i els seus balls privats, fent més elitista —si és que no ho era ja— el sentit de la festa, molt especialment a l’àrea urbana.

Un altre fenomen que es produeix durant aquesta relativa prohibició, i del que avui dia heretem les celebracions del dijous llarder, és la infantilització de la festa en un intent de donar-li un aire inofensiu —socialment parlant—, i al mateix temps fer divertir els més menuts. Encara que la intenció ens pugui semblar prou justa, no té res a veure amb el sentit real del carnaval, abocat a la catarsi per mitjà de l’excés, la beguda i el sexe i pensat per alliberar les tensions acumulades i prepara el cos per la possible carestia.

Tornant a la qüestió del regionalisme, durant el règim i la seva permissivitat d’algunes formes de carnaval, hem de tenir en compte —tot i que pot semblar una paradoxa— que un govern centralista i autoritari com era el franquisme en un context posterior a la Segona Guerra Mundial, necessitava estratègies de publicitat que suavitzassin la imatge de la realitat política i es guanyassin l’opinió internacional.

L’objectiu d’aquesta aparent relaxació era recrear un ambient favorable, ben avingut i alegre que havia deixat enrere la guerra entre germans de banda. El general Franco estava interessat a mostrar a l’exterior un país content amb el seu règim polític i evitar ésser jutjat per l’opinió pública internacional per les estretes col·laboracions amb les altres formes de feixisme europeu. Des de la serietat, la solemnitat i l’alegria moderada, es pretenia mostrar la cara amable de la diversitat cultural espanyola, sempre unida tot i les petites particularitats folklòriques i festives.

El cicle carnavalesc guarda relació amb altres formes de festivitats de trànsit estacional

A escala estatal, aquestes estratègies també ajudaven a apaivagar el desànim. Mitjançant la permissivitat d’algunes formes de tradició i folklore, s’alleugeria la sensació repressiva i es proveïa la massa d’una de les poques formes d’entreteniment de la que se li permetia gaudir. De fet, pertànyer a un grup folklòric era una de les poques possibilitats que molta gent tenia de viatjar i veure món. Si es tenia la sort de participar en les mostres internacionals dels anomenats Coros y Danzas de la secció femenina, s’obria un univers de possibilitats per a escapar de les estrictes mesures repressives i conèixer ambients alternatius. Tot això explica el fet que en un moment determinat al règim li interessà promocionar les celebracions carnavalesques d’aquells indrets on la festivitat estava molt arrelada i mostrar-la com una variant més de la cultura popular espanyola, fet que ens obliga a matisar l’afirmació que el franquisme prohibí el carnestoltes. Des del punt de vista cultural, podem considerar que aquesta afirmació és correcta si allò que volem expressar és que el franquisme prohibí, censurà i fins i tot castigà qualsevol festivitat popular basada en l’excés i la llibertat. Hem d’entendre carnaval com una forma d’expressió festiva més que no pas com una festivitat associada a una data concreta: l’entrada al període de quaresma.

M’explico. Els catalanoparlants utilitzem dos termes per a referir-nos al mateix període de l’any: carnaval —de l’italià carnavalle, que ve de la forma llatina carnem levare (llevar[-se] la carn)— i carnestoltes —els menorquins l’hem fet evolucionar a cames tortes per semblança fonètica, també ve del llatí carnem tollere i que implica exactament el mateix: no menjar carn—. Ambdós termes fan referència al final del període de xauxa i el començament del període de penitència quaresmal, dotant per tant la celebració d’un sentit religiós eminentment cristià. La celebració del carnaval en les dates prèvies a la quaresma és una invenció relativament nova que obeeix a la necessitat de concentració temporal i control espacial d’aquestes festes. El carnaval guarda relació amb altres formes de festivitats de trànsit estacional, de les que tant us he parlat en articles anteriors. L’època de l’any escollida coincideix plenament amb el final de l’hivern més cru i l’inici d’una època de carestia pel que fa a la subsistència. Almenys fins que arribin les primeres collites, el carnaval tindrà així una funció de súmmum d’excés abans de la penitència que es podria interpretar com una mena de ritual de preparació psicològica. L’activitat burlesca celebrada durant aquest període de l’any no té pas res més a veure, però, amb les celebracions anuals de solsticis o canvis d’estació com són per exemple Nadal, Tots Sants i Sant Joan, sinó que és una forma d’expressió de la festivitat com a tal, aplicable a qualsevol època de l’any.

A l’edat mitjana, parlem d’expressions d’excés popular que es donaven intermitent i de manera més o menys espontània al llarg del període hivernal. S’iniciaven al voltant del dia dels difunts i podien durar fins al Dimecres de cendra o principis de març. La majoria de vegades es feien coincidir les activitats carnavalesques i festives amb qualsevol altres tipus de celebració, per exemple la Cavalcada de Reis.

Cal especificar que, en origen, els ritus burlescs tenien un fort component rural, segurament degut al fet que els camperols es traslladaren a ciutat a mesura que aquestes agafen força com a centres d’intercanvi. Com a tal, conservaven elements associats amb el camp i les maneres de fer del món agrest, parodiant escenes escatològiques pròpies dels cicles de la natura. Encara que és cert que en època antiga les ciutats ja havien estat protagonistes d’aquests tipus de bullici —vegeu per exemple el cas de les Lupercàlia, relacionat amb el Sant Valentí actual—, la diferència amb els actes burlescs era essencialment que estaven deslligats de l’espectre cívic i religiós canònic, és a dir, eren festes eminentment populars, sense cap mena d’organització oficial o institucional i això implicava dues coses: massificació i descontrol.

És curiós observar com les reiterades interdiccions i censures que pateix el carnaval popular van en paral·lel a la creixent voluntat de control cívic, religiós i polític per part dels organismes de poder dels estats europeus, el que desembocarà en les formes de govern absolutistes pròpies de l’estat modern. Torno a destacar que aquestes prohibicions no s’aplicaven a la totalitat de la societat, sinó majoritàriament a les classes populars sempre molestes. Nobles i eclesiàstics adopten dites festivitats i les adapten al seu univers; el carnaval de les elits es caracteritza per les mascarades i les festes privades amb justes, braus i concursos, que no es veuran afectades per les interdiccions.

Almenys a Barcelona és possible seguir el rastre de la reticència de les elits a la festa popular, ja des de l’antiguitat tardana i fins a la contemporaneïtat, concretament l’any 1980 quan s’aixeca la prohibició franquista.

Al segle IV, Sant Pacià, bisbe de Barcelona, expressa en un escrit la seva animadversió cap a la festivitat popular del cervus o cervulum de les festes llatines Calendae Cervulum Facere, durant les quals la gent es disfressava amb pells i màscares d’animal (cérvols, bocs, bous) i es lliurava als excessos que, segons Pacià, consistien en mascarades i orgies. Molts altres bisbes durant els segles següents firmen butlles i cartes d’aquest estil en les que s’intenten prohibir fins i tot les representacions teatrals, a la vegada que ideen mecanismes de control per a domesticar l’excés popular. En una d’elles, Paule de Nola, expressa que és més efectiu educar la població aplicant l’exemple de les vides de sants que no pas mitjançant la censura, en resposta a les reiterades però inefectives restriccions que es van intentant. Aquesta afirmació ens permet fer-nos una idea del perquè de la insistència de l’església amb les vides exemplars de sants i màrtirs.

La domesticació de la bèstia: el caçador captura l’os i el fa tornar home en un ritus que es conserva encara a les comarques del nord de Catalunya
La domesticació de la bèstia: el caçador captura l’os i el fa tornar home en un ritus que es conserva encara a les comarques del nord de Catalunya

Tot i això, durant l’època medieval aquesta cultura còmica i carnavalesca es manté més o menys autèntica i les fonts barcelonines ens parlen de costums com les bromes dels Sants Innocents, el maltractament de gats i gossos, la festa d’abatons i bisbetons, la carassa de moro sota els orgues de la catedral, molestar els jueus per Pasqua, les misses del ruc per Cap d’Any, les llicències en l’eucaristia de les matines, el dijous gras o llarder i fins i tot la Cavalcada de Reis, de la qual sorgeix la mascarada d’infants. Una descripció del segle XIV també parla que era costum passejar els reus muntats en un ruc el qual Teresa Vinyoles ha anomenat el camí de la vergonya. Durant aquesta pràctica, els veïns tiraven aliments podrits i excrements al reu mentre el maltractaven amb assots a cada cantonada. Es tracta del que anomenem un ritual parajurídic deambulatori, en el qual la falta de pietat vers el reu té un marcat caràcter carnavalesc i funciona alhora com a càstig i exemple. Aquests costums variaran segons la tradició de la ciutat i la regió on se celebri.

Serà durant l’època moderna quan les restriccions s’endureixin i es comenci amb el que s’anomena el procés de domesticació del carnaval. La contrareforma cristiana comença a manifestar la necessitat d’eliminar els elements precristians de determinades litúrgies religioses i festivitats, cosa que implicarà una persecució inquisitorial d’elements pagans de tota mena, entre ells, les pràctiques carnavalesques. En aquest sentit, com diuen Antebi i Pujol, la inquisició serà l’element decisiu per a atacar el món festiu de carrer.

Les pràctiques carnavalesques populars patiran a partir de llavors una restricció en l’espai i el temps festiu. Les celebracions de caràcter cívic oficial o religiós guanyaran terreny, així com l’espai per a la celebració d’aquestes, ara destinat a entretenir les elits. Es tractava d’un intent de civilitzar les formes de carnaval, davant el nou imperatiu de l’ordre social. S’inicia així el que s’ha interpretat com una ofensiva ideològica i espacial que tenia per objectiu equilibrar o eliminar l’excés de les celebracions amb noves formes de participació més moderada.

El Consell de Cent comença a prohibir mascarades en decrets dels anys 1401, 1416, 1425, 1450 i un d’especial de 1423 on es prohibí també fer focs i fogueres durant el Corpus —recordem la importància del foc com a element ritual—. Per a més exemples, un decret de 1490 prohibeix als homes vestir de dona. De 1525 és un albarà que especifica que els nobles recorrien les viles a cavall durant les celebracions de carnestoltes, el que s’ha interpretat com una mena de funció policíaca (Armades, 2001) i que indica per tant, un augment del control institucional sobre la festa i els balls i batalles populars.

Les interdiccions de carnaval es remunten molts de segles ençà

Durant tot el segle XVI i principis del segle XVII observem un augment de les interdiccions carnavalesques arreu d’Europa. Destaca una prohibició de Carles I, el qual prohibí el carnaval popular en tots els seus territoris l’any 1523 i qui només acceptava aquests elements festius en homenatge a les seves visites a les ciutats. L’any 1548, les corts de Valladolid s’encomanen a Felip II per a prohibir les farses populars i el 1566, el concili provincial de Barcelona posa punt final a la tradicional celebració del bisbetó, celebrada encara avui dia a Montserrat cada 6 de desembre.

No hem d’oblidar que carnaval i l’expressió excessiva d’aquest és una tradició fortament arrelada entre les classes populars, el que provocarà que aquestes cerquin alternatives i incloguin noves tradicions per a seguir dominant l’espai cívic i el carrer, encara que sigui a preu d’escurçar la festa i moderar-se. En aquest sentit, és molt interessant un poema barceloní que data de 1625 i que és el primer indici de personificació de carnestoltes a la ciutat. El poema, titulat El Testament del ninot és un romanç trobat a casa de Sebastià i Jaume Mathevat. Tot i que el costum del ninot ha de venir certament de més antic, resulta curiós analitzar les descripcions que fa de les celebracions de carnestoltes al carrer de la Palla de Barcelona i contraposar-les a les celebracions del Born —de caràcter cívic i elititzades— i veure així com la societat es reparteix també l’espai públic festiu en dues realitats contraposades. Mentre que en una parlam de màscares grotesques, disfresses, menjar, beguda i multitud que fa enrenou i participa en batalles festives com la taronjada, el carnaval dels nobles es presenta com un espectacle de disfresses pomposes i decorats sumptuosos que atrauen el poble incrèdul amb el luxe, despesa i malversació.

A partir de la segona meitat del segle XVII s’afegirà a l’equació un període de substitució cultural carnavalesca en el territori català, com a conseqüència de la guerra dels segadors i l’adveniment de la gestió borbònica, ja al XVIII, com a punt de partida. Al segle XVIII assistirem a l’estocada definitiva: les interdiccions burlesques populars esdevenen perpètues. Per contra, serà el punt àlgid de la celebració civil i de la repressió popular. Com a mecanisme d’alienació, la massa es veurà relegada a una participació residual en aquestes festes, decorant el carrer o acompanyant amb plors i aplaudiments les representacions de carnestoltes, sense aquesta espontaneïtat que havia caracteritzat la festa en períodes anteriors. A partir d’aquest moment assistim a la celebració de rues fastuoses, que tot i mantenir el seu aspecte còmic, professen elements purament cerimonials i organitzats segons l’esperit cívic que es vol inculcar. Poc queda ja dels elements grotescos, satírics i excessius que li eren propis en origen. El carnaval s’havia domesticat. Això no significa que no romanguessin alguns reductes, fins i tot a ciutat, on l’excés i la follia fossin encara protagonistes, però aquests poc a poc esdevingueren residuals i quasi clandestins.

Durant el segle XIX assistim a un procés encara més evident de segregació social del carnaval. En aquest període, comencen a permetre’s algunes llicències al poble baix, però sota l’objectiu d’entretenir les classes més altes, que tenen l’oportunitat d’observar incrèdules la grolleria del món més enllà dels cotons. Comença a trobar-se atractiu observar momentàniament l’espectacle de la realitat grotesca de les classes més baixes, amb una espècie de cinisme que té com a objectiu lloar encara més l’estil de vida superior de les elits. S’infantilitza i animalitza el poble baix i la massa a la que, és clar, cal controlar i educar. Els dies de carnaval esdevenen una mena de premi atorgat des dels sectors socials més alts, a la manera que un adult permet relaxar l’educació d’un nen durant unes hores en favor de la diversió, quasi animal, de l’infant.

Per carnaval hom allibera la bèstia que duu amagada durant tot l’any

Superada la crua realitat del segle XX amb l’excepció del període republicà, que tampoc implicà grans canvis tret d’un intent de recuperació tímid de la tradició de carnestoltes a Barcelona. Ens resta encara alguna reminiscència del que un dia fou carnaval gràcies al fet que després de la dictadura, la societat ha volgut recuperar una festa que es contraposava al període de penitència que es visqué durant quaranta anys i que, almenys en origen, representava l’espai per la subversió de les convencions socials que hem heretades.

Escrivint aquestes línies encara m’ha sorgit la sensació que tots els que vivim a ciutat també pequem de cercar la diversió als pobles de tant en tant. Mesclar-nos amb la massa, la suor i l’excés. Per això pensem que els carnavals de poble són millors. Endevino en mi una mena de mentalitat elitista i nociva, per la qual la bestialitat associada als pobles i a l’ambient rural és un atractiu per als sempre cívics, educats i encorsestats cosmopolites. Diu molt de la condició humana que ens agradi anar a fer la xauxa a cals altres mentre expiem la nostra culpa per l’excés a través del comentari segregador: «són uns bèsties aquesta gent de poble!». I sí, els carnavals de poble sempre són millors, perquè la llibertat sempre és millor que la censura i perquè expressar la bestialitat de tant en tant és quelcom alliberador per a la gent d’arreu, sigui quina sigui la seva forma de vida. Estimats lectors: no serà que per carnaval ens cau la màscara?

carnaval, carnestoltes, dictadura, festa, festa de l'os, franquisme, prohibicions,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>