El parlar que ens delata

Els pronoms febles ens permeten donar per suposades moltes coses quan parlem. Per exemple, si jugues a pilota i dius passa-me-la, l’altre sap que li demanes que et passi la pilota a tu. Això passa amb moltes partícules que fem servir en parlar. També el context físic condiciona el discurs. Si a la peixateria dius aquest tot senyalant un dels tres lluços que hi ha al taulell enmig del gel, evidentment qui et despatxa entén de què parles.

El llenguatge, l’imaginari col·lectiu i el context ens permet dir coses com a casa som de vida. I tothom entén que et refereixes a la teva família, fins i tot si no empres el possessiu, cosa natural del català i que es va perdent per la influència del castellà o l’anglès. Si dius que has anat a la muntanya, s’entén que t’has enfilat una mica, sense sortir de la comarca. Perquè si fossis del Montsià, s’entendria que et refereixes a aquell massís. En canvi, si fossis de Taradell, ja podries dubtar si et refereixes al Montseny, les Guilleries, Collsuspina o pel Ripollès, entre altres. Per tant, hi ha referents col·lectius que són molt clars i d’altres, que no tant. I això pot ser per molts factors, ja sigui pel geogràfic, però també hi entren en joc coses com els hàbits i també la ideologia.

Quan parlem de les illes, tothom sap que ens referim a les Balears. Potser sí que arribarà el dia en què l’espanyolització haurà avançat fins al punt que haurem de concretar si ens referim a les Balears o a les Canàries…

Per exemple, un dia, parlant amb una companya, li deia que me n’anava de vacances cap al sud. Automàticament ella, va pensar que me n’anava a Andalusia. Però no era el cas. Me n’anava al delta de l’Ebre. Un altre, és clar, hauria pensat que em referia a Elx o Alacant. Diem ponent per referir-nos al pla de Lleida i, si m’apures, la Franja de Ponent. Però quan parlem de Llevant, potser interpretem que parlem simplement de la costa de Catalunya però l’òptica de cadascú també pot ser que s’entengui la costa valenciana o potser tota la costa mediterrània de la península ibèrica. Si parlem de les comarques del nord, ens referim a l’Empordà i rodalies? Als Pallars? O a la Catalunya Nord?

En canvi, hi ha marcs mentals que semblen força consolidats, però que no vol dir que algun dia canviïn. Quan parlem de les illes, tothom sap que ens referim a les Balears. Potser sí que arribarà el dia en què l’espanyolització haurà avançat fins al punt que haurem de concretar si ens referim a les Balears o a les Canàries… Si escoltem TV3, tenim clar que la costa central és la que hi ha entre la Brava i la Daurada. Quan parlen del país, entenem que és Catalunya. Quan diuen el govern, acostuma a ser la Generalitat, tot i que hi ha èpoques, i també en funció del periodista, hi ha ambigüitat en l’ús del terme i el fan servir per referir-se a l’espanyol. D’aquesta manera, quan algú diu el ministeri espanyol d’X, s’entén que aquesta persona no es fa seus els ministeris espanyols i acota que són els d’aquell govern, en contraposició a qualsevol altre.

És per tot plegat que em fa molta gràcia quan hi ha persones republicanes o independentistes que, parlant, diuen aquí a Espanya. O que parlen del rei, així en singular. Si consideres que no tens rei, no pot ser que diguis el rei, sense contextualitzar, com quan fas servir l’expressió que dèiem al principi d’a casa. Altrament, poden haver-hi dubtes de si et refereixes a Melcior, Gaspar o Baltasar! És per això que la nostra forma de parlar delata d’on som, què pensem, què assumim i, segons com, què votem. I també si som del tot coherents..!

categorització, dixi, imaginari col·lectiu, llenguatge, marc mental, referència,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>