El poder del cant

Potser alguns d’entre vosaltres vàreu poder assistir-hi: el 18 de setembre passat hi hagué a Beget la presentació del disc Beget. Cançons de la tradició oral recollides per Kristin Müller, el setè volum de la sèrie de «Documents testimonials. Recerca directa» de la Fonoteca de Música Tradicional Catalana que publica el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

No vaig ser-hi jo mateix, però el disc —doble disc, per a ser precís— el tinc i l’he escoltat, i és apassionant.

Primer de tot com a document, ja que aquestes gravacions són de l’any 1965, i són el testimoni preciosíssim de la presència del cant en la vida quotidiana. En un moment, és cert, en què estava desapareixent, però on prou gent l’havia conegut —i l’havia après d’aquesta manera— i podia recordar-se’n.

L’altre aspecte interessantíssim concerneix el repertori. Algunes de les cançons recollides són ben conegudes de la gent de Catalunya del Nord. Els casos més evidents són El pardal, La Pepa (o La Bepa, es pot trapar les dues grafies i pronunciacions).

El Divino és la mateixa melodia que per les cobles dels Goigs dels Ous i de llur Cantarelles, la melodia de Les noies de Prats de Molló recorda molt l’últim tema del Ball de l’Os. He estat molt content de trobar també La Dama de París —els cançoners de Catalunya del Sud solen reproduir La Dama d’Aragó, una altra versió d’aquesta cançó— i és clar, les corrandes.

El llibre de François Aragó i el disc de les cançons recollides per Müller.

Tampoc és gaire estrany trobar cançons i melodies comunes a banda i banda de la ratlla. O dit d’una altra manera, quan s’estudia la cultura catalana —i la música n’és un cas exemplar— aquesta ratlla desapareix.

Això em recorda una anècdota que conta François Aragó (Estagell, el Rosselló, 1786-París, 1853) en la seua autobiografia (versió catalana Història de la meva joventut tornat a editar el 2000 a Palma per l’associació Artífex Cultural).

L’any 1808, immobilitzat a Figueres, viatja sota una falsa identitat de comerciant austríac. Està interrogat per un jutge, que identifica perfectament que no és cap austríac, i fins i tot li diu que pel seu accent és d’origen valencià. Aragó li contesta que té molta facilitat pels idiomes i que fins i tot pot reproduir les variants dialectals, com és el cas del parlar d’Eivissa. El jutge el posa a prova amb un soldat eivissenc, i Aragó ho demostra cantant La cançó de les cabres:

Ah, graciada senyora
Una cançó vull cantar
Bè bè bè bè
No serà gaire polida,
No sé si vos agradarà
Bè bè bè bè

I el soldat eivissenc les llàgrimes als ulls confirmant que aquest senyor és originari d’Eivissa. Tot això perquè «té molta facilitat amb els idiomes». Home!

Bé, ací teniu alguns comentaris que m’han provocat aquests enregistraments tan interessants. Si no els coneixeu encara us animi a descobrir-los. Passeu-ho bé!

beget, cançons, corrandes, kristin müller, música,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>