El Pont d’Olot es reinventa

Que interessants que són els fets històrics quan no són tan històrics! Ho he comentat en altres articles i no voldria allargar-me.

Tots sabem que Ripoll ha canviat i que no era així fa cent anys. Però que bé, que enriquidor és adonar-se dels canvis que han succeït en l’interval temporal en el qual ja havíem nascut. Adonar-nos de com de ràpid oblidem allò què ja no existeix, encara que nosaltres mateixos siguem testimonis del canvi.

Feta la inevitable introducció em centro —m’obligo a centrar-me— en el tema. Pensem en una de les artèries principals del centre del poble, el Pont d’Olot i el carrer del Bisbe. Uneixen el barri de l’Estació i el mític barri del Ninot amb el cor del poble.

Hom camina pel carrer Progrés, travessa el Ter pel Pont d’Olot i enfila el carrer del Bisbe. En acabar-lo, com si fos un guia que ja hagués acabat la seva feina, ens deixa a la plaça de l’Ajuntament. Rere seu, sempre omnipresent i majestuós, el Monestir ens observa. Tot el camí fins allà és tan lògic, tan racionalment dibuixat, que no som capaços d’imaginar, ni tan sols de plantejar, que aquest recorregut hagués estat diferent del que és. I no parlo pas del carrer del Bisbe, sinó del punt crític, del pont que tota la vida, que des de sempre ens ha permès de travessar el Ter: el Pont d’Olot.

Qui podria negar que el pont sempre ha estat encarat d’aquesta manera? De quina altra manera podria haver-se ideat? Abans que aposteu —i perdeu— diners defensant que l’actual forma del pont d’Olot sempre ha estada així, deixeu-me dir-vos que el nostre pont va reinventar-se: va bascular cap a la dreta, que no sempre havia estat alineat perfectament amb el carrer del Bisbe. I d’això quant fa? Dos-cents anys? Cent? No amics, estic parlant de 1981.

Sense més preàmbuls, vegem com era el pont d’Olot abans de ser el que ara és.

El pont, abans de la reforma, no estava orientat cap al carrer del Bisbe Morgades sinó cap al carrer de la Font

Aparentment sembla idèntic al d’ara, però si ens hi fixem bé, dues coses criden immediatament l’atenció: en primer lloc, els pilars que sostenen el pont ara ja no existeixen. En segon lloc veurem que està alineat perfectament amb l’edifici que fa cantonada. El carrer del Bisbe s’enfila uns quants metres a la dreta. Efectivament el pont d’Olot estava encarat amb el carrer de la Font. Per a connectar amb el carrer del Bisbe, cotxes i vianants havien de transitar una corba de noranta graus que apreciarem millor en la següent fotografia.

Per tal d’arribar al carrer del Bisbe, si es venia des de l’Hospital Vell, calia fer un gir de 90 graus

Aquí es veu perfectament la corba i contracorba que els cotxes havien de fer per encarar-se cap el carrer del Bisbe. En un anterior article ja havíem parlat dels problemes que el trànsit rodat tenia a l’hora de passar pel centre de Ripoll. Imagineu com de complicat que devia ser per als camions de gran tonatge que es dirigien cap a la vall de Camprodon, quan arribaven a aquest embut.

I bé, què va passar? Per què l’Ajuntament decidí de redibuixar el pont, més enllà que la lògica més elemental fes palesa la necessitat de repensar-lo? Doncs fou un aiguat. El 18 d’octubre de 1977 Ripoll patí un fort aiguat. No va ser ni de bon tros com el de 1940 o els dels anys setanta. Els diaris de l’època diuen que només s’hagueren de lamentar algunes esllavissades i danys menors, però el pilar central del pont es va esquerdar. La imatge parla per ella mateixa.

A causa de l’aiguat, un dels pilars del pont quedà malmès

Conscient del perill que representava, l’Ajuntament va prohibir el trànsit de vehicles de més de cinc tones i va entendre que calia refer el pont i aprofitar per encarar-lo amb el carrer del Bisbe. Després d’encarregar estudis i obtenir els permisos les obres van començar l’any 1980.

La nova estructura estaria formada per cinc bigues de betó de 36 metres de llargada per 1,60 d’amplada, sense pilars de recolzament. La següent foto il·lustra molt bé no solament la nova estructura sinó també la diferència entre el lloc de l’antic pont i el nou. El pont que en va resultar és el que avui tenim.

En aquesta imatges es veuen clarament els dos ponts, el vell i el nou, així com el redreçament de la ruta cap al carrer del Bisbe Morgades

Es compleixen quaranta anys d’això que explico i veieu. Els vestigis de l’antic pont encara són ben visibles. La pròxima vegada que hi passeu i mireu el riu veureu clarament les bases del que era l’antic pont d’Olot —que, sigui dit de passada, es va construir el 1889— perquè l’anterior, del segle XII, fou destruït el 1839.

M’agradaria acabar donant les gràcies a la família de fotògrafs Parés de Ripoll, pare i fill, perquè ells feren les fotografies. Com diu Agustí Dalmau, és molt fàcil fotografiar la Torre Eiffel o les piràmides d’Egipte. El que té mèrit és aturar-se a registrar la vida quotidiana, allò que sembla que no té importància. Entendre que el present, passats els anys, esdevé història; i si ningú no en deixa constància, desapareix per molt que ho hàgim viscut.

Ara per ara, quan el Ter baixa poc cabalós el Pont d’Olot ofereix aquesta imatge. Si ens hi fixem, encara es veuen els pilars de l’antiga construcció.
aiguat, bisbe morgades, pont d'olot, progrés, ter,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>