El postureig mata

Instagram és la pitjor xarxa social per a la salut mental dels joves. Un terç dels joves tenen ansietat per l’ús del mòbil. L’ús excessiu de les xarxes socials augmenta el risc que els futurs treballadors pateixin depressió. Instagram, una possible nova addicció.

Són tot titulars de diaris en base a estudis científics. Però no fan falta massa investigacions per saber que tenen raó. És una evidència que hi ha una addicció generalitzada a les xarxes socials i al mòbil. S’observa al carrer, a la feina, a les trobades amb els amics, a la platja i a la muntanya. Els mòbils ja han contaminat tota la societat i afecten especialment els més joves.

L’Instagram causa ansietat i addicció, sí. Però també el Twitter, les apps de missatgeria com el WhatsApp, les apps de cites, etc. El primer pas per a superar una addicció és adonar-se’n. I jo avui decideixo compartir la meva experiència amb vosaltres perquè segurament molts dels lectors s’hi sentiran identificats: tots en som víctimes.

Animat per uns amics em vaig obrir un perfil d’Instagram i un de Twitter. Ells m’hi van insistir perquè també en són víctimes, i com a víctimes els costava d’entendre que jo estigués fora d’aquestes apps. Perquè un cop hi has entrat, estar-ne fora és incomprensible, significa ser un freak, tenir algun problema de cap… Si en surts tens por de sentir-te sol, abandonat dels grups d’amics i penses que et perdràs les coses que passen allà dins.

Titulars de diari que parlen de l’addicció a les xarxes.

El Twitter no em va durar ni tres setmanes. L’allau de posts i de retweets m’era impossible de llegir. I la limitació de caràcters en escriure no em va. Però amb l’Instagram va ser diferent. El contingut visual és un format que resulta molt més atractiu i, per tant, enganxa més. I els likes o me gusta —en llengües imperialistes es veu que sona millor— són una font constant de segregació de dopamina. El que vaig començar com una espècie d’experiment social em va acabar enganxant molt. Tot i que ara per ara encara conservo un compte d’Instagram amb un miler de seguidors, el tinc bandejat des de fa un parell de mesos.

L’Insta és com un aparador. L’intentes tenir ben decorat i hi penges coses que cridin l’atenció per a atraure el públic i poder-te vendre. Pots vendre-hi tot el que vulguis: el teu cos, els teus viatges, els teus dots culinaris o musicals, etc. Hi pots acabar penjant tota la teva vida —normalment les coses bones que vols que els altres vegin de tu—. Intentes crear una imatge de tu mateix per a guanyar seguidors, per a agradar els altres, per a sentir-te reconegut. Però aquesta xarxa està sotmesa a una pressió estètica del tipus dictadura del més guapo: has de quedar perfecte a les fotos i penjar llocs guais. A Instagram tothom és model. I qui atrau milers de m’agrada esdevé un influenciador.

Aquests influenciadors acaben patint l’autopressió d’haver de penjar fotos amb certa freqüència i de no baixar d’un nombre determinat de m’agrada. Això es barreja amb el fet d’haver de lluir i de promocionar certes marques de roba, que les empreses ja saben com aprofitar: anuncis, botiga incorporada a l’app, regals als influenciadors a canvi de fer postu amb la seva marca, etc. Capitalisme pur injectat en vena.

Els humans som com bestiar i l’efecte crida acaba fent que llocs que eren tranquils morin d’èxit.

Però els influenciadors no són els únics que pateixen aquesta pressió. Ets dels qui els preocupa que la foto que has penjat arribi a un cert nombre de m’agrada? T’has de fer mil fotos als llocs on vas perquè una surti perfecta només per a les xarxes socials? Tens l’impuls de compartir les farres que fas amb els amics? Quan vas a un determinat indret sents la necessitat de penjar una foto perquè si no ho fas et sembla que no hi hagis estat? Sents angoixa veient els llocs guais on va la gent però ets incapaç de deixar d’emprar aquesta xarxa? Vols anar a un cert lloc pensant en la foto que et faràs per a l’Instagram?

Si t’has sentit identificat en alguna de les qüestions anteriors, tens una addicció. No és culpa teva, però sí que és a les teves mans afrontar-la. I t’asseguro que com menys utilitzes aquestes xarxes, menys les necessites, i en poc temps —i una mica de perseverança—, et sentiràs més feliç i més lliure.

A part de caracteritzar-se per causar angoixa als seus consumidors, Instagram és el gran culpable —juntament amb anuncis com els del mediterràniament i sèries com Joc de Trons— de la massificació de molts indrets abans poc freqüentats. Els humans som com bestiar i l’efecte crida acaba fent que llocs que eren tranquils morin d’èxit.

I és així com cada estiu tenim embossos per a arribar a veure la posta de sol als fars, cales verges on no hi cap ni una agulla, cues per a pujar als cims de les muntanyes, gorgs que semblen una olla de grills… tot plegat fa que aquests indrets acabin amb restriccions d’accés i aglomeracions que en fan perdre tot l’encant que puguin tenir.

O sortim d’aquesta dinàmica en la qual ens veiem immersos des de fa poc més d’una dècada o els més joves seran realment molt infeliços. L’auge de noves xarxes socials com TikTok, encara més estressants i a vessar de continguts porqueria, sumat a Instagram i altres xarxes, són un còctel molt perillós per a la salut mental de la nostra societat. No em sorprendria que d’aquí uns anys, igual que va passar amb el tabac, les autoritats sanitàries obliguin a aquestes xarxes a advertir dels riscos que poden suposar per a la salut dels seus usuaris. Esperem que no sigui massa tard.

addicció, espai natural, gentrificació, instagram, massificiació, natura, xarxes socials,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>