El temps ho dirà

«I’ve seen the future, brother it’s murder» Leonard Cohen

L’abans i el després, el passat i el futur, són mesures de temps tan abstractes com ho poden ser establir un patró per a mesurar el temps amb les referències dels moviments dels astres. Gràcies a l’eina de la memòria som capaços d’establir relacions entre causes i efectes. Hi ha qui està convençut que la vida és una roda de causes i efectes que es van repetint. Altres en un camí cap a utopies irrealitzables, però que el més important, com va deixar escrit Kavafis, és el camí en si mateix. Per exemple, les lleis reals han de tendir cap a la irrealitat de la justícia plena, tal com els metges cap a la immortalitat, sabent que no existeix.

Tant les causes com els efectes són molt relatius i presenten tant avantatges com inconvenients. En el cas de les noves tecnologies, actualment encara no hem assumit del tot la seva presència sense marxa enrere. Tot va molt ràpid i el món sembla a punt de caure en un abisme. Crisi econòmica, canvi climàtic, pandèmia, superpoblació, immigració, tambors de guerra, etc. Ha passat moltes vegades, esperem que es pugui saltar i a l’altra banda hi hagi un prat infinit de possibilitats.

Dins aquest camí, un dels conceptes que més ha estat tractat en la història del pensament és el de realitat. Què existeix i què no. No és fàcil. Són reals els records? Ho és, que tinguem la certesa que ens cremarem si posem les mans al foc? Per a mi la única realitat és l’ara i aquí i el coneixement que ens ha atorgat l’experiència, l’abans, sobre els efectes del foc en la pell, el després.

Els qui estableixen el passat o el futur com realitat s’enganyen i ho encomanen. Hi ha qui no vol permetre que la realitat alteri els seus privilegis i s’aferra al passat i qui promet paradisos imaginaris. Un bon exemple de la ximpleria i fracàs de voler dotar d’identitat real al temps el tenim en la gran crisi que va provocar la bombolla immobiliària i que encara en patim les conseqüències. Quan Thatcher i Reagan van desvincular les finances de l’Estat es va iniciar una carrera de gossos empesos per la cobdícia que els va portar a saltar-se la norma bàsica de qualsevol economia, la del quid pro quo. Les hipoteques van ser utilitzades com un valor real i estables quan en realitat són promeses de futur, de temps.

Així doncs, les grans financeres americanes compraven totes les hipoteques als bancs per a usar-les com a moneda d’intercanvi. Els bancs, com que hi havia qui les comprava, concedien crèdits hipotecaris només mostrant el carnet de l’atur. I és més, t’oferien engreixar-la per a canviar de cotxe o anar de vacances.

Tot es va disparar fins que van arribar els impagats i l’evidència que els pisos eren reals, els cotxes i vacances també, però el temps no. I tot es va ensorrar arrossegant tothom i obligar a les entitats bancàries a posar un tancat a la finestra dels crèdits i hipoteques. Aquell quid pro tempus (o nihil) per a molts era una festa. Es construïa a tot drap i la facilitat per obtenir una hipoteca va comportar un augment espectacular del preu de l’habitatge. La lliçó és clara. El temps, com el carinyu verdaderu, ni es compra ni es ven.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>