El transsiberià: seguint les passes del correu del tsar

Un estiu de fa ja uns anys el meu avi em va deixar Miquel Strogoff, coneguda novel·la publicada per Jules Verne el 1876. La història d’aquell jove rus que travessa tota la immensitat de la Sibèria per fer arribar un missatge d’urgència al germà del tsar em va fascinar. De Moscou a Irkutsk, a la riba del Baikal. Més de cinc mil quilòmetres de recorregut. Vaig decidir que un dia ho faria.

I així és com vaig acabar tot sol aterrant un mitjan setembre vora el riu Neva, a Sant Petersburg. Antiga capital de l’Imperi Rus, la ciutat em donava la benvinguda entre històries de tsars, esglésies ortodoxes, cartells en alfabet ciríl·lic i un gran Palau d’Hivern, antiga residència oficial dels emperadors russos i seu de l’actual Museu de l’Hermitage.

Krèmlin de la ciutat de Tobolsk.

A l’estació de tren, un gran mural amb totes les línies ferroviàries em va servir per anar entrenant la lectura en ciríl·lic. Escrits hi figuraven els noms de les principals ciutats que el tren aniria trobant les dues properes setmanes: Moscou, Nijni Nóvgorod, Perm, Ekaterinburg, Tiumén, Omsk, Novossibirsk… Els cartells digitals de l’estació mostraven sortides amb destinació Pequín, fet que estant encara vora Finlàndia em va impactar bastant.

Va ser en aquella estació on va començar la meva experiència amb els trens russos, les encarregades dels vagons —les provodnitsa—, les entrades i sortides de gent nova, els compartiments de segona classe i el vagó ple de lliteres sense compartiments de tercera.

El transsiberià no és un tren, és la línia ferroviària més llarga del planeta. La ruta original, completada el 1904, recorre els 9288 km que separen les ciutats de Moscou i Vladivostok. A la imatge, trens aturats a la línia del transsiberià.

Parlo en plural perquè el transsiberià no és un tren. És la línia ferroviària més llarga del planeta. Són molts trens els que hi circulen direcció est o oest. També amb les seves variants: el transmongolià i el transmanxurià. Un viatger pot prendre un tren a Moscou i fer tot el viatge fins a l’altra punta del món amb el mateix tren, o bé fer aturades més llargues i, per tant, completar el trajecte en combois diferents, com va ser el meu cas.

I va ser d’aquesta manera com vaig recórrer l’estat més gran del món: entre una barreja de krèmlins perduts a la Sibèria, plats de pelmeni calents per passar el fred, ciutats grises de l’època soviètica on poca cosa hi havia per visitar, la meva primera missa ortodoxa i uns quants gots de vodka que em van oferir d’amagat al tren entre brindis —Vashe zdorovie!—.

És en aquest punt, quan duus més de dos dies seguits al tren, desorientat i un poc cansat, quan comprens que el sentit de la vida és en la vida mateixa i no en el seu destí.

I el millor de tot: la calma del trajecte. Els trens del transsiberià no tenen pressa. Adés s’aturen, adés viatgen gairebé aturats. El llarg trajecte entre ciutats va fent enfosquir un paisatge d’omnipresents coníferes a l’altra banda de la finestra, i aquesta monotonia de la taigà arriba un moment en què et fa endormiscar. A mesura que transcorren les hores i travesses uns quants fusos horaris et sents totalment perdut en el temps. I és en aquest punt, quan duus més de dos dies seguits al tren, desorientat i un poc cansat, quan comprens que el sentit de la vida és en la vida mateixa i no en el seu destí.

Et trobes a tu mateix, mires cap endins i no cap enfora, i vius el moment present com si s’hagués aturat el temps. El transsiberià, avançant a ritme lent, ens dona una lliçó de vida. До свидания!


Ara també podeu escoltar en línia l’àudio de l’article o descarregar-lo al vostre dispositiu.


 

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>