El vell barri vell

Fa trenta-tres anys un anunci televisiu adreçat a la ciutat de Barcelona va fer-se d’allò més famós. Una noia jove i guapa començava a maquillar-se tot mirant la càmera, com si fos davant del mirall. De fons, una veu en off contava totes les millores que s’havien fet a la ciutat de cara als Jocs Olímpics que s’havien de celebrar quatre anys més tard. Sé que molts de vosaltres recordeu l’anunci… i també en recordeu l’eslògan. Exacte: Barcelona, posa’t guapa!

Darrerament, quan passejo pel barri vell de Ripoll no puc evitar pensar en aquest anunci. No hi ha dubte que Ripoll es va posant guapo.

El procés de millora del centre de Ripoll va començar fa quinze o vint anys. Les places s’embelliren, s’arranjaren els carrers. Les velles façanes de les cases històriques que donaven al riu i a les places principals van repintar-se i foren restaurades.

Han passat els anys i aquest procés no s’ha aturat. A part de les millores urbanes s’han creat zones d’aparcament perifèriques que han alliberat el centre i l’han fet més còmode per als vianants, més idoni per a passejar, més bonic.

Avui, però, m’agradaria centrar-me en una de les parts antigues del poble: el conjunt i entramat que formen el carrer de la Trinitat —o dels Valls— i el seu germà, el carrer dels Pirineus, a tocar de la murada. Amb els companys de la Comissió per la Recuperació de la Memòria Històrica —deixeu-me que posi el nom complet— vam documentar que aquests carrers dataven del segle XII. Alerta, amics, que parlem de 900 anys.

Per a mi, de petit mai no havia estat el carrer Trinitat ni dels Valls: era simplement el carrer de casa la iaia, perquè allà vivia la mare de ma mare i també hi vivia l’àvia d’un amic meu amb qui vam començar a jugar als records, una tarda qualsevol, discutint sobre els nous i els antics negocis del carrer dels Valls. Amb el full a la mà intentàvem situar la localització exacta dels que recordàvem, convençuts com estàvem que coneixíem cada pam de carrer.

No fou una tasca senzilla. Encara hi ha negocis i localitzacions que no ens quadren, ni a mi ni a ell. I això, per què? Doncs perquè en alguns casos no parlem tan sols de negocis desapareguts, sinó d’edificis avui enderrocats.

En aquesta zona de què parlem, la part més vella del barri vell —però no pas la més cèntrica i popular— el canvi ha estat espectacular. S’ha recuperat un tram de la murada, s’ha refet el fortí, s’han obert places i fins i tot s’ha pintat un mural.

Els vells carrers medievals respiren, hem millorat des de tots els punts de vista. Però hi ha cops que no podem evitar de pensar —dubto que només em passi a mi— en els vells carrers de quan érem petits, grisosos i polsegosos, amb llambordes a terra i voreres fetes de lloses. El passat sempre torna amb una lleugera capa de vernís, feta d’enyor i de melangia.

Com que al cap i a la fi es tracta de parlar d’història he volgut portar-vos aquestes fotografies per a recordar aquests antics negocis que ja no existeixen i veure, de passada, l’aspecte que tenia tot plegat no fa pas tants anys. La història és recordar el que ja no hi és, però ja ho hem dit mil vegades: no hi ha res millor que veure de nou el que en algun moment havíem vist i viscut i ja no recordàvem.

Era el vell Ripoll dels nostres pares i avis. El Ripoll que havia restat quasi immutable durant dècades i que nosaltres vam tenir la sort de poder veure abans que la modernitat s’obrís camí.

No hi ha ningú que no recordi amb afecte, per molt de temps que passi, el carrer de casa la iaia. I de cop, un regust a la boca… de codonyat i de pa amb xocolata.