Els colors de la tardor

Plou a bots i a barrals. He contemplat durant tot el dia l’espectacularitat d’aquesta fase del cicle de l’aigua a través dels vidres, que formen un quadre impressionista. El port de Maó em recorda aquell «Impression, soleil levant» de Monet, amb la boira matinal i un sol que deixa enrere la brillantor d’aquells dies d’estiu. Les pinzellades de la pluja deformen el fons, i el blau grisenc de la mar esborra els límits de l’horitzó.

Viure en una petita illa de la Mediterrània fa que les estacions es reflecteixin a la mar. Allà on et trobis se sent la seva remor. Aquí a Menorca la natura és més viva que mai, i amb ella, els seus colors. Les nits de tempesta fan trontollar les teules amb els grunyits de Zeus, que desvetllen tota la força de Posidó. I aleshores, entre el neguit i la sorpresa escoltes el renou de la tempesta.

Aquí el sol neix a la mar i es pon a la mar, amb la serra de Tramuntana de l’illa veïna que, entre el blau cobalt del matí i el negre marfil del fosquet, es veu difuminada a l’horitzó. Les aigües de color cian s’enfosqueixen i amb el sol del capvespre s’obté el magenta del cel. Els primaris subtractius donen lloc a tota la gamma cromàtica que pot percebre l’ull humà.

La serra de Tramuntana de Mallorca, visible des de Menorca.

La gamma de colors és gairebé infinita perquè la llum és un espectre continu de longituds d’ona. El color és una resposta fisiològica dels nostres ulls, que gràcies als fotoreceptors de la retina —els cons i els bastons— ens permeten captar aquestes longituds d’ona reflectides per la superfície dels objectes i el nostre sistema nerviós central l’interpretarà d’una determinada manera. I en aquest punt hi pot haver tantes interpretacions com persones hi ha.

La clorofil·la —del grec chloros, verd i phyllon, fulla— és una molècula continguda dins dels cloroplasts de les cèl·lules vegetals, i és un component essencial del procés de la fotosíntesi, gràcies al qual l’energia del sol permet convertir el diòxid de carboni de l’atmosfera i l’aigua en sucres. Si veiem les fulles verdes durant l’estiu és perquè aquest component químic absorbeix totes les longituds d’ona menys la del color verd, la qual reflecteix. Quan un objecte absorbeix totes les longituds d’ona, llavors el veiem negre.

El pi blanc sobre la mar i els ullastres dels camins pinten l’illa de tonalitats verdoses durant tot l’any, però a la tardor la paleta es mescla amb ocres i vermells, fruit de la degradació de la clorofil·la. Aquest pigment disminueix la seva producció i es descompon a mesura que la intensitat de la llum i les hores de claror es redueixen. Llavors els altres pigments de les plantes posen les seves pinzellades: els carotenoides i les antocianines. Ens trobem així amb la primavera de s’hivern.

Els dies s’escurcen i també ho fa la vida. La tardor representa la senescència. Els cels grisencs i els jorns de pluja, com els familiars que ploren per la mort dels seus difunts el dia de Tots Sants. Les estacions, com la vida, són un cicle. I a la natura tot està relacionat. Gaudim dels seus colors fins que se’ns acluquin els ulls.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>