Els darrers lladrucs

Faltava molt poc per a la mort del gos i, suposadament, de la ràbia. Era una tarda de finals de l’hivern, un dia d’aquells que obren pas a la primavera des del curt temps de fred de Barcelona. Passejava amb un amic, un militant comunista, tan aferrat a les seves conviccions com ho havia estat feia anys, en la seva etapa al seminari. Tot i que a vegades podia pensar que era un ingenu o anava errat, pel damunt d’això era una bona persona. D’una manera quasi instintiva li refutava els pensaments quiets i estables. Llavors em deia que era un anarquista mentre jo em sentia cada cop més escèptic. Era tanta la seva vehemència que va aconseguir que m’apuntés al PSUC. Possiblement, la meva ha estat una de les militàncies més curtes de la història del partit. Una reunió de cèl·lula, només una és el que va durar. Les mesures de seguretat eren extremades. Només unes hores abans em van comunicar on tindria lloc el meu debut en el camí de l’heroisme.

En una aula buida d’un col·legi de capellans moderns van arribar, amb puntualitat britànica, un jove amb cabell llarg que parlava el castellà i que semblava ser el qui manava, una asturiana potent, vestida d’asturiana i que semblava tan asturiana com La Pasionaria, un actor gai d’obres de teatre compromeses i quatre o cinc joves més. Ningú podia saber el nom real, i molt menys l’adreça i el telèfon dels altres. Em van demanar quin era el meu nom de guerra, vaja, com m’havien de dir. En lloc de deixar anar el primer nom que em passés pel cap, vaig repassar la meva memòria cinèfila, tot i que està malament dir-ho, és extensa. Rumiava que feia falta una mica d’estètica en mig de tanta ètica, i la meva ment va convocar el nom de Serguei M. Eisenstein, el gran director de cinema que exaltava la revolució comunista de la URSS. «Sergi», vaig dir, «digueu-me Sergi».

Va prendre la paraula el noi del cabell llarg amb un discurs que només en vaig escoltar els primers minuts, fins que la imaginació i les divagacions van acudir al meu ajut. Al cap d’una llarga estona, quan les imaginacions en prou feines es deixaven esgarrapar, va callar. Ens va dir que diguéssim alguna cosa quan jo ja tenia el dit alçat, davant la seva satisfacció per haver interessat al nou. La seva cara va passar de la satisfacció a l’estupefacció quan vaig dir:

–Plego, de doctrina ja en vaig patir un excés de petit.

De sobte vaig percebre que tots em miraven com un leprós bíblic, com un conjunt de bramans davant d’un Intocable. Ho vaig intentar arreglar una mica i els vaig deixar anar:

–De totes maneres, si mai us cal ajut per a tirar pedres, per a fer pintades, per a fer còctels molotov o qualsevol cosa, només m’ho heu de fer saber.

Ni tan sols m’havia adonat que el llarg discurs del noi recollia les darreres instruccions del Comitè Central en el sentit que calia evitar com fos l’acció directa amb una complicada anàlisi que els creava la il·lusió vanitosa de formar part de la història. L’endemà, quan em vaig creuar pels passadissos de la universitat amb algun dels assistents a la reunió, ni tan sols em van respondre el bon dia.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>