Els déus marins viuen a la peixateria del Condis

Confesso que la ictiologia no em va gens ni mica. La zoologia en general tampoc, i la diferenciació d’espècies que em solc cruspir amb remordiments, tampoc. Confesso que no sé distingir les gambes dels llagostins, o dels gambots, o de les gustoses gambes llagostineres o allagostinades, o com es diguin, pescades a les costes argentines o del golf de Bengala, on Rabindranath Tagore escrivia com els ocells perduts. Als llamàntols, que els traeixen la grandària i el preu, solc evitar-los. La meva ignorància no em preocupava massa, val a dir, fins que fa poc vaig acompanyar la meva dona a comprar peix al Condis a Ripoll, a quarts de nou de la nit, mala hora per comprar segons els manuals del bon comprador.

El dia en si no tenia res d’especial, crec que era un dimarts o un dimecres, un dia d’aquests entre setmana que no valen ni per fer-s’hi un gintònic com Déu i la Reina d’Anglaterra manen. Comprar m’avorreix escandalosament i confesso també que preferiria comprar-ho tot amb quatre clics des d’una còmoda plana web i que un àgil missatger m’ho dugués a casa sense maldecaps per aparcar, per anar i venir, per abrigar-se i desabrigar-se etc.

En aquelles hores de nit, quedava poca gent al centre comercial, només unes nou o deu persones fent cua a la peixateria, algunes eren parella, i surava a l’aire una sensació de vinga va que anem tard, espavilem. Dos torns per davant nostra una dona comprava profusament tota mena de fruits de la mar, sípies, calamarsos, peix de roca, musclos, vaja que volia fer una bona peixada. El temps passava lent, molt lent i l’home de darrera seu s’anava posant neguitós, dret, tens, amb els braços creuats i una cabàs amb quatre collonades que havia comprat, es veia, per encàrrec de la seva dona.

Tenia pressa, segurament ja volia ser a casa i es veia que li anava gros allò de comprar d’aquesta manera. Esperava impacient que la dona de davant seu acabés de comprar, amb parsimònia, una mostra de cada una de les espècies que hi havia exposades sobre el gel trinxat, que periòdicament uns aspersors regaven amb un plugim d’aigua gèlida, com als jardins de Versalles, per crear la falsa il·lusió de frescor sobre peixos cadàver.

Dono fe que la dona que el precedia va fer una compra grossa i copiosa i que lentament va anar posant tota la compra al cabasset amb rodes del Condis, mentre els de la cua ens anàvem posant nerviosos. L’home feia ostensibles gestos d’impaciència, d’aquells que solem fer els homes quan estem en una situació francament incòmode, com ara comprar peix en una cua de deu dones.

Evidentment, no va faltar la darrera compra que també solen fer les totes dones quan ja tenen el cabàs ple. Quan la peixatera li va donar la llista amb el preu de tot plegat, va recordar que li faltava el rap, el lluç o vés a saber què.

El nostre home estava visiblement nerviós i amb unes ganes incontenibles d’enllestir-ho tot ràpidament. Segurament havia pensat mil cops què havia de comprar i mentalment segur que havia assetjat què diria quan la peixatera li digués què vols i, llavors, el moment va arribar, li tocava a ell.

La romeguera dona compradora, lenta i primmirada, va marxar a poc a poc, com si encara s’hagués descuidat de la darrera compra. L’home se la va mirar i va esperar, educadament i condescendent, uns instants com per donar-li temps a què ella s’ho repensés i tornés per comprar aquella falda de rap o aquells talls de lluç que havia recordat in extremis. Però no, i llavors, com aquell qui no vol la cosa, amb seguretat, l’home apressat i impacient va fer un pas endavant, es va acostar al taulell i a la peixatera, es va mirar amb decisió de zoòleg totes les espècies que encara romanien mortes sobre el gel, va aclarir la veu i, segur d’ell mateix amb un mig somrís als llavis va dir tot decidit, amb veu clara i contundent posa’m aquest lluç tan maco, tot sencer, no cal que me’l tallis.

Un silenci tens es va propagar per la cua, i les dones es varen mirar entre elles i, de cua d’ull, vaig veure la peixatera que se’l mirava mentre aguantava el riure i decidida li deia, vols dir que et posi aquest… bacallà?

La molt cabrona va emfatitzar la pausa abans de dir bacallà lentament. Tot i que em va saber greu, fins i tot jo vaig riure. L’home, atabalat ara pels riures continguts de les dones de la cua, va comprar el bacallà (dono fe que semblava un puto lluç) entre les rialles de les mestresses de casa i ràpidament va desaparèixer de la cua, de la peixateria, del Condis i suposo que de Ripoll, en menys d’un minut. Dubto que mai més tornés a comprar cap mena de peix enlloc.

Si mai, per aquelles coses hagués d’anar a comprar peix, miraré de dur un d’aquells pòsters tan macos que editava la Conselleria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, amb il·lustracions a tot color on els peixos són fàcilment identificables, però, per a més seguretat, estic segur que acabaria comprant un bon bistec de vedella o llom per arrebossar que també és molt gustós i fàcilment identificable.

Que els Neptú i Posidó ens siguin propicis!

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>