Els jocs a què juguem

Tots ens relacionem des d’un marc relacional: a què juguem i quan comencem a jugar?. Això marca com ens relacionem i quins tipus de relacions tendim a establir.

Per a destriar aquest assumpte, més sobre allò viscut que sobre la teoria —com poden ser l’anàlisi transaccional amb el PAN o les constel·lacions familiars o sistèmiques amb les seves ordres d’amor—, no cregueu res del que escric: comproveu-ho. Mireu si el filtratge a través de la vostra experiència per a vosaltres té sentit.

Crec que primer fa falta veure com és la base, des d’on establim i aprenem a relacionar-nos, que bàsicament són dues: des de la llibertat i el respecte cap a aquesta, i des del respecte d’un mateix cap a un mateix —com no pot ser d’una altra manera—, l’altre és tractat i respectat exactament des dels mateixos valors. Des del control i la por —bàsicament és des d’aquí— s’estableixen jocs de poder (tractant d’imposar els propis interessos, necessitats i posició per sobre de l’altre) amb la projecció (retorçant l’altra persona perquè encaixi en la nostra pròpia imatge).

Ens movem des d’algun punt entre la primera i la segona manera de relacionar-nos. Com més anem cap a la primera, més genuïnes, sanes i constructives seran les relacions amb nosaltres mateixos i amb els altres; i com més anem cap a la segona, més tòxiques i destructives seran les relacions.

Dins d’aquest joc hi ha dues vessants: com és el meu joc, és a dir, com he après a relacionar-me amb l’altre (habilitats socials, creences, sistema familiar i estils afectius) i des d’on em vinculo (com assumeixo les meves dificultats, com em faig càrrec de les meves pròpies mancances, de què depèn i on sorgeix la meva autoestima) marca on ens situem i a quin joc juguem.

Moltes vegades la tendència del nostre joc és inconscient i ens en podem adonar perquè la forma de jugar farà que caiguem en les mateixes dinàmiques, dificultats, conflictes i problemes.

Quan som en una relació afectiva de parella, l’altre ens fa de mirall i podem veure tot el que hem explicat quan ho projectem sobre seu. El més fàcil és, quan veiem allò que no ens agrada, allò que no és com esperàvem o que no acceptem, colpejar al mirall. Si volem netejar-lo en comptes de trencar-lo, per tal que el reflex sigui més nítid, demaneu-vos: què demano a l’altre quan sorgeix el conflicte? Com hauria de ser o deixar de ser, què he de fer o deixar de fer, què hauria de fer-me sentir o donar-me? I des d’on sorgeix la demanda? Quina part és meva i quina part és de l’altre? Per exemple, si des de les meves pròpies mancances cerquem en l’altre una compensació en comptes de fer-nos en càrrec. Molt sovint, la demanda es tradueix en forma d’exigència, queixa, crítica, lamentació, culpa i/o càstig, i situem l’altre en un lloc en el qual volem que es faci càrrec d’allò que no volem assumir, acceptar o responsabilitzar-nos.

També cal tenir en compte a quin joc juguem: on ens fa situar l’altre, perquè la manera de jugar de l’altre exerceix una força complementària. Si no, no hi hauria partit. Algú amb un patró confrontador cercarà algú amb qui confrontar-se, algú amb un patró victimista cercarà algú que l’escolti per a obtenir-ne la seva atenció, algú amb complex de superioritat empenyerà l’altre per a situar-lo sota seu…

A vegades entrem en el joc i fa que hi entrem dinàmiques que es retroalimenten i que ens lleven molta energia: controlar, dominar, intimidar, manipular, culpabilitzar, desvalorar… D’altres som nosaltres qui conformem aquestes dinàmiques tòxiques, emocionalment i psicològicament.

Us proposo un autocoaching si és que teniu una relació conflictiva. Adoneu-vos dels jocs que jugueu i dels jocs a què tendiu a jugar. De vegades adonar-se’n és fonamental per a trencar aquestes dinàmiques, perquè tot això ocorre molt sovint de manera inconscient i automàtica. Com us sentiu sobre aquest tema? Quins sentiments afloren? Què us fa sentir enfadats, ferits, tristos, amb por…? Si és ràbia o ira, demaneu-vos què és allò tan important que està en joc. Si us sentiu ferits, quin aspecte cal sanar o quin mal cal compensar?. Si us sentiu tristos, què sentiu que s’està perdent? Si teniu por, què temeu perdre? I si sentiu fàstic, quins aspectes són tòxics o destructius? Què necessiteu per a deixar anar aquest sentiment?

Cal acceptar i assumir aquells aspectes que s’han de canviar per a deixar de reaccionar i actuar de manera automàtica. És molt important de distingir quina part és nostra i quina de l’altre. Perquè de qui és aquest problema, realment? Vostre? Quina part és de l’altra persona? Què volem canviar? De quina manera estem contribuint a perpetuar el conflicte?

Agafeu responsabilitats. Valoreu quins nous aprenentatges, actituds i comportaments heu de començar a fer i demaneu-vos quines decisions heu de prendre i quines esteu postergant, què necessitareu per a prendre-les i dur-les a la pràctica, ja siguin aquells elements o aspectes que ja teniu com els que caldrà que desenvolupeu.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>