Els nens

La vida és tan perillosa que la meva mare sempre em deia que portés els calçotets nets per si de cas m’havien d’ingressar. Suposo que en la seva ment d’abans de la guerra entenia que si el metge m’hagués hagut d’examinar per algun daltabaix de la vida i no hagués dut jo els calçotets nets i impol·luts, l’equip mèdic, metge i infermeres, m’hauria abandonat a la meva (dis)sort i hauria hagut de morir sense contemplacions per la pena de durs els calçotets bruts. Suposo que la mare no contemplava el jurament hipocràtic i donava més importància als perills de la vida en ella mateixa, de la brutícia i de la berreria de dur els calçotets com si hagués fumat i tret el fum per darrere.

Aquesta idea dels calçotets bruts em va turmentar bona part de la meva vida d’infant, d’adolescent i d’adult fins al punt que comprava els calçotets per dotzenes i no hi dubtava gens a canviar-me’ls a la mínima sospita de brutícia o màcula.

La mare tenia una percepció particular del perill. Com a bona afeccionada a la cuina casolana un bon dia es va sentir intrigada pels licors artesans i es va decidir a elaborar una mena de patxaran a l’estil de la Plana (Osona) fet a base d’aranyons del jardí i aiguardent de la cooperativa de Montesquiu que, si la NASA l’hagués conegut l’hauria usat als Saturns V per anar fins la Lluna, Mart, o fins on hagués calgut en lloc del querosè a causa de l’altíssim grau alcohòlic altíssim de tal licor infernal. De fet, moltes vegades a casa pensàvem que entraria en autocombustió el líquid malèfic i acabaria, patxaran i mare, en una mena d’explosió cataclísmica incontrolable, ardent com l’infern que ella tan temia.

Ja de gran, sempre que anava a casa a dinar, la mare em servia aquell patxaran corrosiu sense contemplacions amb la creença que per molt que en begués mai no em podria fer mal ja que l’havia elaborat ella. Devia pensar que el perill mai no podria emanar de les seves mans artesanes. La mare cuidava les coses i marcava tot allò que ella considerava perillós amb etiquetes d’advertiment, no fos cas que jo o la meva iaia ens rentéssim les dents amb salvarsan, salfumant o lleixiu en lloc de dentifrici. Potser per això em vaig acostumar a llegir les seves etiquetes primer i les de tota mena de productes de neteja que corrien per casa després. Cagar, per exemple, era un bon moment per llegir, un no té res més a fer i, en aquest moments tranquils ja de petit vaig optar per llegir les etiquetes dels productes propers, cremes, sabons i medicaments a l’espera que el paper aspre com granit d’El Elefante m’erosionés el cul fins al dolor després de defecar.

M’ha quedat aquest costum de llegir etiquetes que, com he explicat, prové del fet que la mare volia que dugués els calçotets nets com una patena per si mai m’havien d’operar.

Ja de gran em vaig adonar del fet universal que és ben sabut que la major part de productes de neteja, bellesa i industrials són tòxics i perjudicials per a la salut malgrat els seus colors cridaners i atractius com còctels de mitjanit. Qualsevol persona amb dos dits de front i una mica de sentit comú està al cas de la seva toxicitat i perillositat. Tanmateix, per advertir dels perills, els fabricants no dubten, per llei i bonhomia, a enganxar-hi una etiqueta, normalment en lletra minúscula i il·legible de tan petita, usualment a la part del darrere de l’envàs del producte, on hi descriuen una bona colla d’advertències, com ara que no s’ha d’ingerir el producte (tot i que els seus colors i olors sovint conviden a fer-ho), que s’ha d’evitar que entri als ulls, evitar que entri en contacte amb la pell, que no s’apliqui sobre alguns metalls o materials, que no s’hi cuini, que no s’usi per a beure en cas de set, etc. Totes aquestes advertències són molts lògiques, assenyades i de sentit comú. Per acollonir, ho rubriquen amb els efectes letals que poden produir si, beneïts, no s’observen les precaucions, ceguera, cremades epidèrmiques, diarrees infinites, erosions cutànies, malalties innombrables, cremades horroroses, mort o fins i tot coses pitjors.

Tanmateix, sempre, sense excepció, entre les advertències n’hi figura una que m’intranquil·litza més que totes les altres juntes. L’advertència en qüestió tan pertorbadora que sempre s’hi posa amb lletres grosses, negretes i visibles és que cal mantenir el producte allunyat de l’abast dels nens…

Collons, amb els nens. He inferit d’aquesta innocent advertència que els nens són una mena de fills de puta integrals que no s’ho pensaran dos cops a fer un mal ús del perillós producte i que, per tant, la resta de mortals estem exposats tant al mal del mateix producte com al mal dels nens.
Així, crec que els no-nens estem sempre en un perill constant si deixem que els nens tinguin el producte al seu abast. No ens enganyem, els nens són un perill del qual s’ha d’advertir clarament en totes les etiquetes de forma tàcita i explícita i amb negreta contundent.

No em quedo tranquil, la veritat, i penso que a més d’advertir a la resta de mortals, les autoritats competents haurien de fer alguna cosa amb aquesta mena de malfactors de mida petita que es veu que no dubtaran ni un instant a agafar un producte tòxic qualsevol i abocar-lo als ulls, a les fosses nasals, als conductes auditius, a la boca, a vessar-lo sobre la pell i a fer-nos-el ingerir sense cap mena de contemplacions, tot per desolar la terra… estic acollonit.

Que els déus ens protegeixin dels nens…

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>