Els noms de les eines

En aquest article voldria escriure sobre les eines amb les quals elabori els meus instruments.

Quan vaig començar el meu aprenentatge de lutier, essent de Perpinyà, forçosament vaig trobar amb molta facilitat literatura tècnica en francès. Cal dir que el primer tractat de torneria mai publicat (que jo sàpiga) fou l’obra del pare mínim Charles Plumier, més conegut com a botanista, però que era fill de torner tolosà: L’Art de tourner, ou de faire en perfection toutes sortes d’ouvrages au tour… primera edició l’any 1698. Aquest llibre conegué moltes reedicions, i s’hi troben receptes pel treball de la fusta que són boníssimes. Després hi hagué l’Encyclopédie de Diderot i d’Alembert, projecte monstre de compilació de tot el coneixement del món a un moment de la seua història. Per acabar citaré el Manuel du Tourneur de Bergeron i Hamelin-Bergeron, del 1816, interessantíssim perquè entre moltes altres coses hi detalla la fabricació d’un flageolet i d’una flauta travessera amb les eines específiques de la fabricació de les flautes. Les referències pareixen sens dubte antigues, però vaja, l’única diferència que hi ha entre els torns que fem servir avui dia i els models més primitius és la presència d’un motor. Exageri un bri, però només un bri.

De baix a dalt: 1 gúbia, 2 i 3 cisell (o enformador), 4 i 5 grain d’orge. Detall d’un gravat extret del Manuel du Tourneur de Bergeron i Hamelin-Bergeron.

Fa temps que la idea em balla pel cap, i amb l’any que comença he començat d’esbrinar quins són els noms catalans de les eines que faig servir.
Entenem-nos; torn, serra, llima, torn de taula, alicates, enformador… el vocabulari més bàsic el coneixia, no l’he pas après enguany. El que m’interessa són termes de l’ofici, el nom propi d’una eina o d’una operació.

Citaré com a exemple uns noms en francès que designen un tipus precís d’eina de tornejar i un tipus precís de llima, respectivament grain d’orge (gra d’ordi) i feuille de sauge (fulla de sàlvia). Hagués pogut citar un d’aquests que ha passat al català: badaina, del francès bec d’âne, que l’ús ha contractat en bédane.

Uns amics meus, estudiosos del flabiol, em contaren les explicacions que tingueren d’en Francesc Reig de Torelló sobre com fabricava el pas de l’aire i la finestra dels seus flabiols: feia servir eines diferents, que anomenava indiferentment esgratussador.

Si cada casa és un món, com no tindria cada taller la seua llengua, o en tot cas el seu vocabulari? És molt important que aquest vocabulari es transmeti; noms que són imatges evocadores del treball, són la música del taller. Si mai un de vosaltres té alguna informació al cas serà la benvinguda.

instruments, noms,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>