«Els petits canvis són poderosos»

És probable que els qui tingueu més de trenta anys hàgiu llegit aquesta frase amb la veu del Capità Enciam, un personatge de ficció dels anys noranta que ens ajudava a reciclar. Era aquella dècada enyorada en què la televisió pública i el govern encara feien la seva funció normalitzadora i tenien un català força acceptable. Però aquest cop no tiraré de nostàlgia ni faré meva la frase de ‘temps passat, temps envejat’, sinó que us parlaré molt per sobre dels canvis lingüístics.

En les societats, els canvis poden impulsar-se des de baix o des de dalt. Des de declaracions d’independència que reclama el poble i que després els qui manen se’n desdiuen fins a lleis que bandegen per sempre un objectiu concret, els canvis es preconitzen des de tots els costats i tots els àmbits.

En lingüística també passa, això. Passa amb els processos de substitució com el nostre, en què una llengua s’abandona —la catalana— i se n’adquireix una de nova —la castellana o la francesa—. Sovint, les grans elits abanderen els canvis i les classes més populars, en una clara voluntat d’ascensió social, s’hi afegeixen. A vegades aquestes elits són les autoritats lingüístiques, i propugnen formes que els parlants accepten o refusen. Com ara amb el totis.

La llengua evoluciona constantment. Sovint són canvis més suaus, imperceptibles fins i tot, però que si són continus en el temps es consoliden. El català, en la mesura que és una llengua viva, també evoluciona. Si el català sobreviu, d’aquí cinquanta anys pot ser que sigui ben diferent del que coneixem ara. En aquest cas, el canvi lingüístic s’haurà produït per mor del contacte entre dos idiomes i la posició desfavorable de la llengua pròpia.

L’anglès, que és un idioma molt senzill d’aprendre —primer prejudici lingüístic—, resulta que és un maldecap considerable per als qui en volen aprendre bé la pronunciació. Per a nosaltres, que el veiem des d’una òptica catalana, ens costa d’entendre com és que les vocals no es pronuncien com s’escriuen. La llengua anglesa va tenir un procés conegut com a gran desplaçament vocàlic: en qüestió de quatre-cents anys, la llengua va passar de tenir gairebé una vintena de sons vocàlics diferents a ser avui la reina dels diftongs. Una e que passa a i, una o que passa a u, una i que passa a ai… i qui dia passa, so empeny.

El Capità Enciam (encarnat per Pep Parés), fou un referent per a aprendre a reciclar, i al mateix temps, ajudava al foment d'un català adequat.
El Capità Enciam (encarnat per Pep Parés), fou un referent per a aprendre a reciclar. Al mateix temps, ajudava al foment d’un català adequat.

D’escriure d’una manera i de pronunciar-ho d’una altra el francès en sap molt. Aquesta llengua d’oïl va passar per un procés semblant. Com pot ser que foie soni [fwá] si s’escriu foie? I per què eau sona [o] si s’escriu amb unes vocals diferents? La llengua de París, convertida ara en la langue de la République i garant de la supremacia lingüística de l’Hexàgon, és una llengua arcaica i conservadora gràficament parlant. De fet, el francès escrit és el reflex de la pronunciació d’aquella llengua en el moment de l’estandardització. Amb el pas dels segles, la separació s’ha fet més evident i ara la distància entre la llengua escrita i la llengua parlada és força més ampla.

Comprovem-ho amb líquid: a grans trets l’aqua llatí transformà el so /k/ en un so /g/, que es perdé al cap de poc a favor de les vocals, que romangueren. La tendència a la monoftongació del francès en sentencià el triftong: de l’eau medieval pronunciat [eaw] a l’eau modern pronunciat [o]. Francès modern amb escriptura medieval. Vualà. Per cert, això de la pèrdua del so no és un cas estrany, o és que els castellans a vegades no perden la /g/ i pronuncien [awa]? I no monoftongueu el –ua vosaltres, els ripollesos, en dir aigua?

Els canvis lingüístics marquen les llengües, les confeccionen i les transformen. A vegades són alteracions puntuals que tornen al mateix port de sortida, i d’altres modifiquen la llengua per sempre. Com si Penèlope hagués acabat de cosir el sudari del seu sogre.

Les llengües subordinades com la nostra, en què res no s’aprova si no ha passat abans per la seva superior, tendeixen a fer un canvi molt brusc en els darrers anys abans de la seva desaparició. Fixem-nos en el català dels nostres avis i en el català que parlen els joves d’avui dia: són gairebé dues llengües diferents. La dels avis encara conserva un cert grau de genuïnitat; en canvi, la dels joves és un calc del castellà amb una aroma llunyana de catalanitat. Tot allò que s’assembli al castellà serà bo, el que en difereixi serà proscrit. El canvi lingüístic en dues generacions, ara, seria impossible trobar-lo més enrere en el temps. En pocs anys, els canvis s’han precipitat.

Moltes de les transformacions són imperceptibles si no tenim una visió diacrònica de la llengua, però d’altres els podem guipar tot d’una. En la fonètica del català, ja ho he dit, els canvis són evidents si comparem una generació amb una altra. Boomers lectors, oi que us sagna l’orella quan sentiu els vostres nets dir llogar? Jugar i llogar sonen una cosa com yugá en molts dels infants catalans. I això és un canvi lingüístic. Potser és un canvi espontani que no serà permanent. O potser sí. Ja ho veurem.

canvi lingüístic,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>