Els raigs ics del carrer Sant Pere

Jo de petit era rebec, mesell i simple de manera que per als de casa sempre havia estat un problema portar-me en alguna botiga i comprar-me roba perquè, amb la simplicitat irrebatible dels nens, argumentava que ja en tenia de roba (cosa que emprenyava molt la mare), que no me’n calia més i així pretenia evadir-me del suplici de triar camises, pantalons, jerseis i trenques a cada canvi de temporada, cosa que sempre m’ha fet una mandra horrorosa. El temps ha diluït el record dels contraarguments dels de casa, però segurament em devien subornar amb alguna fotesa o amenaçar amb alguna plantofada d’aquelles de mà oberta que et giren la cara cap a Kamtxatka.

El cas és que d’alguna manera sempre acabava en algun emprovador estret on un mirall em retornava la imatge dels meus poderosos genolls pelats de ciclista i, el mirall posterior complementari, la ratlla del cul per on em passava les ganes de canviar de vestuari. Per vestir sempre he volgut seguit la línia comunista dura que prefereix que l’estat proveeixi roba per tothom per tot allò d’igualar individus i consciències i simplificar la logística del comerç mundial en ares del bé comú universal. Però des que els comunistes es varen vendre al consumisme descomunal i capitalista la cosa se m’ha complicat tant que em resulta més difícil de sostenir.

Val a dir que tot i que no m’agradaven les botigues de roba sentia una fascinació irreprimible per les ferreteries on venien eines greixades per evitar l’òxid i perns i cargols de rosques mètriques i Whitworth per estrènyer tota mena de màquines i collar eines de totes llets, però la mare no pensava com jo.

La Confiança, l’any 1977. Fotografia cedida per Xavier Barros.

Els salesians pseudocomunistes feien vora el Freser el seu intent particular per igualar-nos les identitats a base de bates de presidiaris de ratlles primes atapeïdes relligades amb un cinturó que sempre acabava esquinçat als patis humits de les tardors eternes del Ripollès àrtic. Marcialment formats tots al patí en rigorós ordre alfabètic abans d’entrar a classe érem una massa informe, com les zebres al Serengueti, que, de lluny, devíem fer mal d’ulls amb aquell patró moaré tan feixista de l’època. Potser era per això que pensava que per anar amb bata tot el sant dia no calia renovar vestuari, ves a saber.

En aquella època se seguia la moda de la gimnàstica de taules sueques amb grans masses de nens innocents com saltimbanquis de pa sucat amb oli obrint braços i saltant els uns per sobre els altres en un intent infructuós d’aparentar ordre i rigor. Tot i fer gimnàstica i suar com cavalls (els anglesos afirmen que les dones llueixen, els homes transpiren i els cavalls suen) tots anàvem amb la roba de carrer i, pel cim, la bata. No va ser fins molts anys més tard que els meus ulls astorats no varen tenir l’oportunitat d’albirar el primer home viu amb un xandall passejant-se pels carrers de Ripoll com si res. Es deia Romero, era professor de gimnàstica a l’IES Abat Oliba (conegut ara amb el nom d’amanida d’insabatoliba) i fumava desesperadament tabac negre pestilent. A voltes em ve al cap i penso que ja deu ser mort o un cas extraordinari en la història de la medicina, i de la humanitat, de supervivència al tabac maligne.

Amb la compra d’un parell de sabates a les sabateries donaven una piloteta de goma verda de bots irregulars per escandalitzar Heisenberg amb la mala folla del seu rebotar erràtic.

Malgrat que deia pestes de la roba, he de confessar que les sabates em podien. Potser perquè amb la compra d’un parell de sabates a les sabateries donaven una piloteta de goma verda de bots irregulars per escandalitzar Heisenberg amb la mala folla del seu rebotar erràtic. A Ripoll hi havia unes quantes sabateries, però a casa sempre acabaven a la Confiança on un home assegut en un tamboret minúscul i un davantal de pell reparava botes, sabates i qualsevol cosa que es dugués als peus. Donava confiança la Confiança i, fins molts anys més tard, hi anava de tant en tant a buscar allò que encaixés bé als meus peus lleugers i a la meva ànima de querosè.

Però a la meva memòria d’accés aleatori s’hi va fossilitzar una altra de les sabateries de Ripoll, una en què hi havien instal·lat un aparell estrany que emetia un zumzeig preocupant quan l’engegaven per veure a través de raig ics si les sabates que et venien t’anaven a la mida que tocava. Semblava el darrer invent dels jueus errants d’Amsterdam, era un èxit total i les cues de nens per veure’s els ossos dels peus eren llargues. El procediment era que després de triar les sabates t’enfilessis als dos graons de la màquina atòmica, llavors el propietari l’engegava i se sentia un zumzeig poderós que acollonia tant o més que la remor dels Pratt-Whitney radials dels bombarders B52 de la segona gran guerra sobrevolant Dresde a deu mil peus. Calia posar les puntes dels peus calçats amb les sabates noves en una ranura de la màquina i el sabater observava per una espiera de la part superior de la màquina els dits, bé, les falanges dels dits del peu i el contorn de la sabata per deduir si la mida era la correcta o bé si les sabates eren balderes o estretes. Com que les sabates bones eren marca Gorila, el sabater donava una pilota de goma i màrqueting de la mateixa marca, verda i irregular, que mai no botaven bé.

Molts anys més tard, al totpoderós Google, vaig descobrir amb horror que la radiació que emetia la màquina sorollosa era unes deu mil vegades superior a la recomanada pels saberuts senyors de l’OMS actualment. Collons.

Les visites als metges sempre han estat una mica intranquil·litzadores però en especial als anys seixanta del segle vint la cosa acollonia, sobretot per l’entorn enigmàtic i obscur de les consultes i per les radiografies i els raigs ics.

Les visites als metges sempre han estat una mica intranquil·litzadores però en especial als anys seixanta del segle vint la cosa acollonia, sobretot per l’entorn enigmàtic i obscur de les consultes i per les radiografies i els raigs ics.

Quan a casa em portaven al metge, aquest em col·locava sobre un tamboret per tal que el meu tòrax d’infant arribés a la posició de l’altura mínima dels raig que em retratarien les meves interioritats. Recordo la fredor intensa i metàl·lica de la placa posterior, el so gutural de les guies de la pantalla davantera per ajustar-se a les meves mides, freda igual que la posterior, i la foscor i la solitud que precedien a la posta en marxa del giny infernal alimentat per una malèfica bombeta de tungstè i alt voltatge. El metge et deixava sol per no rebre la radiació letal als seus genitals i un esperava que la màquina grinyolés primer, bramulés després com els dinosaures mentre el metge cridava quiet, quiet, quiet…

La radiografia se solia acompanyar amb alguna vacuna de fabricant desconegut de la qual no en sabíem un rave i que ens endinyaven amb la mateixa xeringa que als seixanta pacients anteriors després d’haver-la aclarit en una cubeta petita de vidre plena d’alcohol de cremar, com les que als bars hi posen les olives del vermut els diumenges. Recordo amb horror la visió angoixant de la cubeta plena de xeringues d’agulles calibre 22… o superior. A voltes, per les angines o altres malalties infeccioses d’origen desconegut injectaven al pacient un o dos milions d’unitats (no venia d’un milió) de la penicil·lina de Fleming que et deixava planxat un mes enter. Moltes de les punxades eren tan profundes que impactaven l’os i el dolor era tan intens que encara el recordo.

A Wilhelm Conrad Röntgen se li varen velar unes plaques fotogràfiques oblidades i d’aquesta manera tan ximple es va donar llum verda a màquines que, com aquella de la sabateria, emetien tanta radiació com les fugues de Txernòbil i l’Illa de les tres milles juntes i, potser per això i perquè els estris i el cadàver de la Madame Curie seran radioactius encara deu mil anys més, cada vegada que passo pel carrer Sant Pere de Ripoll prop d’on dormia la màquina de mirar dits, penso que potser els becquerels que em varen fregir els peus encara em sotgen i ves a saber si se’ns velaríem les plaques fotogràfiques que duguéssim a les butxaques en l’agosarat suposar que n’hi portéssim en lloc dels maleïts smartphones totpoderosos des d’on, potser, llegiu aquests mots radioactius.

Rock me mama.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>