Els xinos i el somni de Kekulé

La meva relació amb la cultura xinesa es redueix a les pel·lícules de Fu-Manxú que ens passaven als salesians de Ripoll els diumenges a la tarda a mitjan segle passat i deu ser per això que sempre m’ha intrigat i inquietat alhora aquesta cultura que construïa muralles, que a les pel·lícules demostra una crueltat extrema amb els seus enemics i que cou ànecs amb laca, o això diuen.

Fa un temps, sota casa, uns xinesos atabalats, enigmàtics i silenciosos varen obrir un establiment ben abastit on es podia comprar tota mena de collonades a preus de per riure. Les collonades solien tenir colors i aromes estranys a l’ús i eren totes gairebé sense excepció de pa sucat amb oli.

Després de setmanes d’obres amb les portes tancades varen obrir una tarda cap al tard, mig d’amagat, de manera que no sabies si era obert o no. Tot i ser botiguers, als quals se’ls suposa amabilitat i voluntat d’entendre al client, no parlaven altra cosa que algun dialecte mandarí i no tan sols no entenien el català sinó que no feien pas cap esforç per entendre’l i, contràriament al que passa en altres establiments regentats per orientals negociants, ni tan sols reien i sempre mostraven una impassibilitat inquietant.

Un dels orientals, el suposat propietari de l’establiment, semblava tenir més do de llengües que la resta, sobretot per als números, i sempre intentava pronunciar els preus dels articles de viva veu sense ajut de la tan socorreguda calculadora ni de l’app del Google Translator del mòbil, però el resultat solia ser nefast i incomprensible.

En un poble tan menut com Sant Joan de les Abadesses no acabava d’entendre l’existència de dos establiments similars, per no dir idèntics, separats per un carrer, poc més de trenta metres. Coses de la cultura xinesa, mandarina o oriental, que deu tendir a l’aplegament de recursos.

Això sí, em fascinava tan l’ordre amb què aquesta gent menuda i incomprensible, per a nosaltres, posaven tots els articles així com la gran quantitat d’articles que arribaven a tenir per a vendre. Tant és així que de tant en tant hi feia una volta per veure en directe amb els meus ulls cansats les noves tendències de moda filipina, els darrers estris inventats pels savis de Hong-Kong, les perruques llampants indistingibles de les baietes dels pals de fregar (fregones) o les immaculades collonades que tot bon confucianista ha de tenir a la cuina, al lavabo, al taller o al despatx.

Això sí, he de confessar que un cop em vaig decidir per l’adquisició impulsiva d’algun dels estris, empès per la massiva presència de milers d’articles ordenats, pulcres i amb aquella olor indefinida entre nafta, desinfectant de clínica i dissolvents volàtils de cadena llarga que mareja més que els alcohols de cap d’any. Un cop el vaig desembolicar a casa em vaig adonar que resultava perfectament inútil i que, transcorreguts uns instants, se’m va esmicolar a les mans.

Misteriosament, al cap d’un temps breu, el basar on comprava Genguis Khan, va anunciar que feien liquidació i que ho donaven tot a preus de per riure. Els mossos varen haver de venir aquell matí a posar ordre a hòsties entre les iaies esverades que volien comprar tota mena de productes de neteja més tòxics i més inflamables que el napalm que els ianquis llençaven al Vietnam.

En pocs dies ja tot era tancat i barrat i en un parell de setmanes vàrem ser testimonis d’un atrafegament de camionetes misterioses que aparcaven a deshores, sobretot de nit, i se sentia des del balcó de casa riures somorts i sorolls de trasbals de caixes, com si traslladessin cadàvers o capses de llibres.

Pocs dies després no quedava ni el cartell, Gran Món o una altra collonada així que havia presidit l’entrada amb llums perpetus de Nadal. Dies abans m’havia pres jo la molèstia de demanar per educació als propietaris on anaven, si tornaven a la llunyana Xina amb la seva suposada nombrosa família o si anaven a colonitzar altres mercats pròsper com ara havia estat el de Sant Joan de les Abadesses. Entre somriures vaig entendre que anaven a Sallent. Caram, vaig dir, Sallent, bressol del tèxtil català… i mentre em miraven amb cara d’astorats amb varen dir, sí, Ripollet… i després, sense solució de continuïtat, una desena més de pobles de la Catalunya central de manera que no vaig tenir ni idea de si marxaven ni on.

Quan ja feia un temps que havia oblidat els incidents, a Ripoll es va traspassar un conegut bar del carrer de la plaça Gran. Encuriosit per conèixer els nous propietaris hi vaig entrar. A la barra, amb la mateixa cara de dispers mandarí, hi havia el meu amic veí que havia regentat l’atapeït basar de sota casa. Va semblar que em reconeixia (no n’estic segur del tot per la impassibilitat del seu rostre, va moure una cella) i quan li vaig demanar com havia anat la cosa i si no havien anat a Sallent, Artés, Rellinars, Vacarisses o Ripollet l’home apressat va treure un got llarg dels que s’usaven abans per als cubates de rom del River’s, el va omplir sense deixar-lo enlloc amb Coca-Cola de sortidor i me’l va allargar posant-me’l davant dels morros mentre intentava un somrís inquietant com els de Terminator quan deia sayonara baby.

De poc que no me l’aboca al cim. Va desaparèixer sense dir res ni contestar res. Un puto osset de joguina daurada em mirava fixament mentre movia sense parar el braç, es veu que per donar sort o pel sac.

Vaig pagar mirant les xifres de la calculadora que em va mostrar el xinès incert tal com feia a la botiga de sota a casa uns mesos abans. La seva dona reia mentre mirava una cridanera sèrie xinesa en un smartphone enorme com un llençol de llit de matrimoni mentre els nens empenyien cadires com si els hi anés la vida. Tot l’establiment feia una olor peculiar, com de nafta o dissolvents de cadena llarga com els que ballaven als somnis de Kekulé.

Quan vaig sortir al carrer no sabia si acabava de sortir de Blade Runner o si havia de pujar cap a casa.

Els xinesos, en definitiva, són gent misteriosa, com en Fu-Manxú, o els del restaurant de la plaça Gran de Ripoll on mai no s’hi ha vist entrar, ni sortir, ningú, que se sàpiga.

Gent rara els xinesos, Mama Rock me.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>