En defensa de Safo

Arriba el tercer trimestre i em toca preparar el temari de poesia èpica i poesies lírica grega i llatina per als meus alumnes de batxillerat. Miro esperançada els dossiers, convençuda que els podré introduir el tema amb un d’aquests referents universals, que a més, excepcionalment és una dona. M’esgarrifo quan veig que, a grec, de poesia lírica ni se’n parla o se’n parla de forma residual, i que a llatí veurem Ovidi, Horaci o Catul però ni una sola menció a la gran Safo de Mitilene o de Lesbos, mestra i possiblement referent més important de la poesia lírica clàssica. Safo, a qui el mateix Plató anomenà la desena musa no té espai en el nostre currículum.

Podem trobar Safo en la cançó popular, en la glosa, en el rap, el trap, la rumba o qualsevol forma d’expressar el mal d’amor que us passi pel cap. En aquesta fotografia, l’illa de Lesbos, d’on era originària la poeta

No són gratuïtes ni derivades de la meva evident predilecció, les responsabilitats que descarrego sobre aquest personatge. Que Safo és el gran exponent de la poesia lírica grega ja ho va dir Dionís d’Halicarnàs al segle I aC. Fins i tot Aristòtil, misogin convençut —amb perdó dels meus companys de departament i dels que m’acusaran de llegir la història en clau present— li’n reconegué el mèrit. D’ella digué que era una gran poeta «tot i ser una dona». En realitat, no calen els grans elogis dels clàssics masculins per a atribuir valor a una obra que parla per si mateixa, malauradament perduda i fragmentària (només conservem uns 600 versos dels 10.000 que es calcula arribà a escriure) com la de Safo.

La poeta i artista era coneguda en els seus temps per les seves dots literàries i la musiké (l’art de la música, el cant i la dansa) i pel que sembla, era un personatge avantatjat amb la lira i la composició. De fet, a Safo li devem el vers sàfic, l’estrofa sàfica, el plectre (l’ungla o pua per a tocar les cordes de la lira sense pitjar directament la corda) i el pektis (un instrument de corda semblant a l’arpa). La seva biografia ha estat molt discutida, però sembla que hi ha consens en el fet que fou mestra de les joves aristòcrates de Lesbos a la Casa de les muses durant la segona meitat del segle VII aC i la primera del VI aC. De les seves relacions amb deixebles o de l’expressió de l’amor cap a aquestes en llurs versos, ha passat a la història com a la poeta lesbiana, la llibertina, l’emocional i la volàtil, fins al punt de difondre’s la idea que se suïcidà per l’amor de Faó, un jove que no l’havia corresposta. El culpable? El també poeta Ovidi, qui descriu l’episodi a Heròdies (XV), basant-se en la versió descrita en una comèdia de Menandre, Leucàdia, del segle IV aC. Sense saber-ho, la versió ovidiana influenciarà literats durant segles, fins al punt que podem esbrinar aquesta influència en el poema de Charles Baudelaire Lesbos (1850). De l’episodi en qüestió no és possible esclarir-ne la veritat, però sembla més una invenció o una interpretació errònia dels fets amb la finalitat de mitificar o fins i tot burlar el personatge de Safo.

Ni icona de la llibertat sexual ni poeta lesbiana i bohèmia. Safo: professional, mestra i mare de la poesia lírica i amorosa occidental

Aquesta imatge tràgica i bohèmia de la Safo ferida d’amor ressorgirà amb força durant el romanticisme, esdevenint icona de poetessa maleïda per la seva sensibilitat emocional i romantitzada pel seu final tràgic. Al segle XX, per la seva condició de dona i lesbiana, Safo esdevindrà icona feminista de la literatura. Com ja sabem, el terme lesbiana deriva precisament de les dones de Lesbos, en referència a Safo, d’aquí que les relacions amoroses entre dues dones es coneguin també per amor sàfic des de l’edat mitjana (també els tocaments). De fer de Safo el paradigma de la llibertat sexual i l’excés amorós en tenen molta culpa els clàssics llatins, a qui els molestava especialment la intel·ligència emocional femenina; però que no dubtaven a normalitzar les relacions entre mestres i deixebles sempre que aquestes succeïssin entre el sexe masculí.

L’obra més coneguda de Safo és l’Himne o Oda a Afrodita, una oda sàfica que reclama l’ajuda de la deessa

De Safo m’atreveixo a dir que se n’ha instrumentalitzada la imatge del personatge, com sol passar sovint quan compta més que siguis dona que no pas una professional, però encara costa trobar crítiques que posin en relleu la genialitat i originalitat de la seva obra. No només per l’enginy en la composició, innovadora ja en els seus temps, i que ha transcendit i influït la majoria de poetes clàssics posteriors i tots els corrents literaris fins als nostres dies, sinó perquè és Safo qui inventa el llenguatge de l’amor i el desig tal com l’entenem avui en dia. Només una persona amb un nivell emocional elevat, com fou el cas de la poeta, aconseguí posar nom i musicalitat a les sensacions de l’amor, de la gelosia, del desig, de l’abandonament, de la tristesa i també de la tendresa.

Els seus poemes els hi devem —com diu Reynolds, gran experta en la seva obra— el diagnòstic del mal d’amor. De fet, Safo és la primera a posar paraules i recopilar aquestes sensacions físiques que envaeixen el cos quan experimentem determinades emocions, com la gelosia o la desolació. La gran novetat que representà Safo respecte dels seus coetanis pel que fa la literatura fou aquesta capacitat d’atorgar protagonisme a la intimitat i al jo, als escrits en primera persona, enfront de al relat èpic escrit en tercera persona.

Els poemes de Safo semblen rebre l’herència dels himnes i litúrgies nupcials i dels poemes d’amor sumeris i egipcis, el Càntic dels Càntics i els epitàlems grecs són un tipus de composició que exalta el discurs amorós i que trobem vinculat a les cançons populars. Posteriorment aquest tipus de discursiva romàntica agafarà molta importància en la poesia eròtica àrab o la poesia trobadoresca. Es tracta d’un cant de noces i unió que exclou la procreació i la maternitat, basant-se sobretot en la unió dels amants i en l’exaltació espiritual d’aquest moment. Per a atacar o desacreditar la seva obra, sovint se l’ha titllada de trivial i quotidiana, com si no fos un mèrit ser capaç de convertir el costum en versos i posar paraules a les sensacions potser més trivials i primàries, però més humanes i universals.

Safo i Alceu (1881), obra de Lawrence Alma Tadema. © Walters Art Museum, Baltimore (EUA)

Si Safo hagués estat un senyor, estic segura que ens l’hauríem menjat amb patates a la selectivitat perquè és, sens dubte, el gran referent de la lírica grega

No hi ha judici moral o la intenció d’instrumentalitzar l’amor amb l’única finalitat de procrear en Safo, només emoció i sentiment expressat en formes simples, directes i quasi devastadores. Safo escrigué de les seves relacions tant amb dones com amb homes, i no se li pot atribuir per tant una exaltació de l’amor lèsbic com es fa amb freqüència, bàsicament perquè a Grècia no existia aquest prejudici com a tal i les relacions entre mestre i deixebles eren un tema recurrent, si bé en el cas dels homes tenia més acceptació. Seria més correcte afirmar, però, que la seva concepció de l’amor juga amb les expectatives sobre el gènere, o en especial a com s’ha entès aquest tema al llarg de la història.

Després que la seva obra hagués estat perseguida, censurada i desacreditada, i que l’eròtica cap a les seves deixebles li valgués qualificatius com el de prostituta o lasciva, els romàntics la recuperen com a icona de bohèmia i llibertat, no sense que des de la il·lustració a l’època victoriana se la torni a encasellar com a icona dels llibertins. Serà des dels corrents feministes del segle XX, que Safo torni a ser revisada i adoptada un cop més com a icona, aquest cop referent de la dona que desenvolupa la seva art amb llibertat i és, per tant, mestressa de la seva vida.

El meu camp no és la literatura, però després de la meva petita investigació, m’ha semblat força important incloure la presència de Safo en el currículum de clàssiques, de la mateixa manera que lluitem per incloure-hi les dones de ciència el gran referent femení de la literatura clàssica mereix quelcom més que una explicació de cinc minuts al voltant de la poesia lírica. Així com tampoc no podem prescindir d’Homer o d’Ovidi, seria absurd mostrar-los els romàntics o la trobadoresca medieval sense haver mencionat, ni tan sols un cop a la gran Safo. En la seva instrumentalització com icona, s’expressa l’opressió de la qual ha estat víctima aquesta poetessa pel simple fet de ser dona i literata. Ara que l’hem recuperada, és el moment de reivindicar que el seu mèrit no resideix en el fet d’escriure i ser dona, sinó en el fet de compondre d’una manera brillant i original que mereix encara que sigui una sessió del currículum escolar.

grècia, lesbos, lírica, poesia, safo,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>