Per què ensopeguem dues vegades amb la mateixa pedra?

Hi ha una frase que diu el següent: «En lloc de demanar-te per què et passen sempre les mateixes coses, demana’t per què tries sempre els mateixos camins». No se de qui és, però és molt bona.

En realitat, en la frase mateixa hi ha implícita la resposta de per què moltes vegades passa que tendim a caure en les mateixes situacions, la mateixa pedra. Després passa que ens enfoquem i ens ofusquem amb la pedra en comptes de demanar-nos i mirar què hem fet per a arribar un altre cop al mateix lloc que ja coneixem.

Això passa bàsicament perquè el cervell tendeix i està programat per a reafirmar i reforçar les nostres creences, no pas a qüestionar-les.

Les persones tendim a fer i repetir les mateixes coses de la mateixa manera (rutines, actituds, pensaments, costums, etc.), i evidentment, obtenim les mateixes coses. De manera resumida el procés seria aquest:

  • Una manera de pensar o mentalitat:
    • Construïm els nostres mapes mentals per a explicar-nos com són les coses. Ens oblidem que el mapa no és el territori, sinó només una representació d’aquest.
    • Relats amb que conformem la nostra memòria.
  • Una manera de sentir:
    • Generem pautes emocionals i còctels bioquímics.
    • Reaccionem emocionalment de la mateixa manera.
    • Fonamentem les nostres actituds davant de la vida i la realitat.
  • Una manera de fer:
    • Es tornen rutines de comportament.
  • Un resultat:
    • Incidim directament en la nostra vida, en com responem i ens situem davant d’ella.
    • Allò que no funciona en la nostra vida o en molts dels nostres problemes, som els propis artífexs a construir-los i mantenir-los.
Jack Sparrow: «El problema no és el problema: el problema ets tu davant del problema»

Això darrer pot ser que no ens agradi, perquè quan tenim un problema o una circumstància adversa, una cosa que un no accepta o una vida insatisfactòria, aleshores tendirem a cercar fora tant la solució com el culpable.

Però si ho pensem bé i som honestos no importa com de dolorosos, injustos, forts o durs siguin els fets, les coses o les situacions, perquè en darrera instància un sempre determina com s’hi enfronta.

Adonar-nos d’això no ens ha de generar sentiments de culpa, perquè a cada moment ens hi enfrontem el millor que sabem o podem, sinó que adonar-nos-en ens pot ajudar a millorar allò que no funciona, i per tant, a canviar-ho.

La cosa és ben senzilla: evidentment, si seguim el camí de sempre, aquest ens durà al lloc de sempre. Sobre això voldria contar-vos una història:

 

Autobiografia en cinc capítols, de Nyoshul Khenpo

1
Baixo pel carrer.
Hi ha un clot enorme a la vorera.
Hi caic.
Estic perdut, impotent.
No és culpa meva.
Trigo una eternitat a sortir-ne.

2
Baixo pel mateix carrer.
Hi ha un clot enorme a la vorera.
Faig veure que no el veig.
Hi torno a caure.
No em puc creure que sigui al mateix lloc.
Però no és culpa meva.
Trigo encara molt de temps a sortir-ne.

3
Baixo pel mateix carrer.
Hi ha un clot enorme a la vorera.
Veig que hi és.
Potser hi torno a caure… és un hàbit.
Tinc els ulls oberts.
Sé on soc.
És culpa meva.
En surto tot d’una.

4
Baixo pel mateix carrer.
Hi ha un clot enorme a la vorera.
Hi passo pel costat.

5
Baixo per un altre carrer.

Aquest bell conte tibetà ens mostra com a poc a poc la reflexió pot dur-nos a la saviesa quan arribem a adonar-nos que caiem una i altra vegada en pautes de conducta fixes i repetitives i com volem alliberar-nos-en esquivant el forat a la vorera. Naturalment podem recaure-hi una i altra vegada, però poc a poc podem desfer-nos-en i canviar fins a baixar per un altre carrer.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>