Les persones tendim a fer i repetir les mateixes coses de la mateixa manera (rutines, actituds, pensaments, costums, etc.), i evidentment, obtenim les mateixes coses. De manera resumida el procés seria aquest:
- Una manera de pensar o mentalitat:
- Construïm els nostres mapes mentals per a explicar-nos com són les coses. Ens oblidem que el mapa no és el territori, sinó només una representació d’aquest.
- Relats amb que conformem la nostra memòria.
- Una manera de sentir:
- Generem pautes emocionals i còctels bioquímics.
- Reaccionem emocionalment de la mateixa manera.
- Fonamentem les nostres actituds davant de la vida i la realitat.
- Una manera de fer:
- Es tornen rutines de comportament.
- Un resultat:
- Incidim directament en la nostra vida, en com responem i ens situem davant d’ella.
- Allò que no funciona en la nostra vida o en molts dels nostres problemes, som els propis artífexs a construir-los i mantenir-los.
Això darrer pot ser que no ens agradi, perquè quan tenim un problema o una circumstància adversa, una cosa que un no accepta o una vida insatisfactòria, aleshores tendirem a cercar fora tant la solució com el culpable.
Però si ho pensem bé i som honestos no importa com de dolorosos, injustos, forts o durs siguin els fets, les coses o les situacions, perquè en darrera instància un sempre determina com s’hi enfronta.
Adonar-nos d’això no ens ha de generar sentiments de culpa, perquè a cada moment ens hi enfrontem el millor que sabem o podem, sinó que adonar-nos-en ens pot ajudar a millorar allò que no funciona, i per tant, a canviar-ho.
La cosa és ben senzilla: evidentment, si seguim el camí de sempre, aquest ens durà al lloc de sempre. Sobre això voldria contar-vos una història:
Autobiografia en cinc capítols, de Nyoshul Khenpo
1
Baixo pel carrer.
Hi ha un clot enorme a la vorera.
Hi caic.
Estic perdut, impotent.
No és culpa meva.
Trigo una eternitat a sortir-ne.
2
Baixo pel mateix carrer.
Hi ha un clot enorme a la vorera.
Faig veure que no el veig.
Hi torno a caure.
No em puc creure que sigui al mateix lloc.
Però no és culpa meva.
Trigo encara molt de temps a sortir-ne.
3
Baixo pel mateix carrer.
Hi ha un clot enorme a la vorera.
Veig que hi és.
Potser hi torno a caure… és un hàbit.
Tinc els ulls oberts.
Sé on soc.
És culpa meva.
En surto tot d’una.
4
Baixo pel mateix carrer.
Hi ha un clot enorme a la vorera.
Hi passo pel costat.
5
Baixo per un altre carrer.
Aquest bell conte tibetà ens mostra com a poc a poc la reflexió pot dur-nos a la saviesa quan arribem a adonar-nos que caiem una i altra vegada en pautes de conducta fixes i repetitives i com volem alliberar-nos-en esquivant el forat a la vorera. Naturalment podem recaure-hi una i altra vegada, però poc a poc podem desfer-nos-en i canviar fins a baixar per un altre carrer.
Comentaris