Entre la pedra i la flor

Autobiografia

Sempre he estat un home de poca voluntat, no sé si a causa de l’educació rebuda en la meva infància o perquè soc gandul d’una manera genètica, inevitable. El pitjor és que aquesta actitud provoca més penes que alegries.

Conceptes com la protecció i la comoditat gratuïta, que em van proporcionar els meus pares, com és natural, em vaig pensar que eren permanents. De petit, la disciplina familiar i escolar era per a mi una cosa tan natural com ser indisciplinat de tant en tant. A l’internat la vaig avorrir, em va amargar la vida i, durant molt de temps la vaig culpar de la meva esgarriada vida i no és així. La reflexió sense acció no serveix de res.

Des d’aquesta posició exigim als altres que la seva ment s’adapti, no tan sols als nostres pensaments més o menys raonats, sinó també a les causes, i això no és possible. Som en relació als altres, l’existència no és patrimoni de ningú.

Aquest fons tan erroni, que els altres perceben i hom és incapaç de veure’l, té conseqüències tan greus com l’aïllament, la construcció d’un món propi poc adient i poc adaptable al món real. La manca d’acció es considera una opció de vida i no ho és. No ho és per als insectes, ocells i tot tipus d’animalots que omplen el bosc aquest matí. La corneta de la primavera els ha activat i tot és mou, tot és viu sense cap record ni pòsit.

El poble de Campdevànol. © ACRI150-44-N-2886

Nosaltres tenim la capacitat, almenys la majoria de gent, d’intentar equilibrar l’acció amb la reflexió. La reflexió ha de partir d’uns fets comuns com la lògica i les realitats físiques. Aquest és el fons que he intentat oblidar tota la vida. Però, com es pot oblidar d’un mateix? Heus aquí el problema. Aquest inútil intent resulta incomprensible perquè ja és molt lluny el començament de la bifurcació tortuosa del camí de la vida.

Jo que he tancat tantes vegades la porta als nassos de les responsabilitats, ara ja no tinc gaires possibilitats d’exercir-les. L’aïllament, aquesta quasi patologia, es va fent cada vegada més gran fins que ens adonem quan lluny som de tot. De quants odis, ressentiments, dolors i decepcions hem causat als altres fins allunyar-los. I el pitjor de tot és que allò que no volem veure de nosaltres mateixos ho veiem en els altres i ho manifestem.

L’acceptació em costa, i molt. Els anys van passant i la cosa no millora, ans al contrari, és un carregós i pesat recomençar de zero. Cada vegada més sol. Tot i així, intento conservar un lligam, encara que feble, amb la vida, però m’exigeix acció. Ja intentaré trobar la manera. No sé si aquesta mena d’autobiografia, a més d’autocrítica, contindrà alguna cosa que pugui ser d’utilitat a algú, si és així millor que millor.

Amunt i avall

La matinada del dia 2 de maig del 1956 em van explicar que m’havia convertit en el protagonista de l’escala del carrer Coronel Barba, núm. 1, en la primera casa baixant el pont. I dic que m’ho van explicar perquè no ho recordo. Tinc una memòria molt llunyana però no miraculosa.

Sí que recordo un pis, que a mi em semblava molt gran, vell i sense aigua corrent. Donava al riu Freser per una banda i al carrer per l’altra. Les parets estaven travessades per un petit forat al mateix nivell, record d’un bombardament de la Guerra Civil. Hi vivíem el meu pare, que treballava a la Farga; el meu avi, que a més de treballar al mateix lloc tenia conills i menava horts; la meva mare; la meva tia Rosita, que també ens feia de mare; la meva àvia i les meves germanes més grans que jo, la Judit, i un any més gran que ella i cinc més que jo, l’Adelina.

Eren gent de fàbrica. Del tèxtil, les dones; i del ferro, els homes. El poble era ple d’indústries i les sirenes a vegades se sobreposaven les unes a les altres quan sonaven pels canvis de torn i les hores dels àpats. Era l’hora en què pels carrers es veia anar i venir gent atrafegada i bruta de sutge i greix negre o amb la bata i els cabells plens de borra blanca del cotó. Hi havia can Rigalaigua, can Loyola i el Martinet a més de les colònies de Molinou, Pernau o l’Herand pel que fa als teixits i la Farga Casanova, la forja on treballaven la major part dels homes. Les comoditats eren poques i la por als guanyadors de la guerra molt present. Encara era prou recent perquè ningú en parlés gaire. El moviment obrer depenia d’un únic sindicat vertical fundat pel règim. La gent, escarmentada, no volia saber res d’ideologies ni moviments. La pau era el que més els importava i ja n’havien pagat un preu molt elevat.

A casa se’n parlava. Era el paradís de la confiança, a fora d’aquelles parets estava prohibit fer-ho. Com si es tractés de contes a la vora del foc, escoltava les històries que em van ensenyar: que la guerra la va perdre tothom, que no era qüestió de bons i dolents, sinó de persones que mataven per poca cosa. El meu avi m’explicava el dia que van recollir els cadàvers dels soldats a qui va matar una bomba sobre la Sempreviva, on eren presoners. La meva mare, amb un pal entre les dents, refugiada sota el pont del mig que va suportar el pes d’una bomba mentre hi era. El meu pare, la infantesa en un Madrid republicà aïllat i constantment bombardat, la gana, la repressió i la sense raó que van imposar els guanyadors. La ciutat que tant estimava es va esfumar com la seva infància.

Tot va canviar de cop. El carrer tenia amos i ho recordaven constantment, amb l’obligació d’alçar el braç cada cop que sonava la corneta d’una caserna i fos oïble, al cinema quan sortia el retrat de Franco, als toros, amb els trets que sonaven de nit als murs dels cementiris, amb les cues a les portes de les presons i amb el racionament sota l’imperi dels guanyadors, amos també del mercat negre.

© Eva Pascal

 

Va abandonar amb molt de gust la ciutat que l’havia vist néixer per anar a fer el soldat a Campdevànol. Allà va conèixer la meva mare i es va constatar una vegada més que la natura uneix coses aparentment incompatibles. Una pubilla catalana i un jove madrileny. Un entorn rural i l’altre urbà; dues llengües, una d’elles perseguida i que va usar sempre més, dues maneres d’entendre la vida. I així va ser amb la meva mare. Van festejar i ell va tornar a casa prometent que tornaria. I ho va fer, va tornar per casar-se i marxar de nou. Sembla que tenia coses pendents de solucionar a Madrid. Al cap de poc temps de casar-se, la meva mare es va plantar a Madrid i el va ajudar a posar les coses en ordre. Llavors van tornar a Campdevànol per a recomençar una nova vida a partir de zero, joves, plens d’il·lusions i enamorats. Van anar a viure amb els pares i la germana de la meva mare, al mateix pis on va néixer el tercer fill, servidor de vostès.

Tenia dues germanes més grans, la Judit i l’Adelina, com ja he dit abans. La gran va rebre la meva arribada com un esdeveniment extraordinàriament alegre, mentre que la més petita, va patir amb quatre anys la síndrome del príncep destronat, en aquest cas princesa. Totes dues es van convertir en unes companyes de joc encantadores; l’una més protectora, l’altra més múrria. He escoltat moltes vegades que la Judit em proposava jugar a prínceps i princeses, i jo encantat de la vida. Quan feia la distribució de papers em tocava ser el seu patge i havia de fer tot el que em manava, i jo ho feia, fins que l’Adelina em deia «Babau, més que babau, no te n’adones que abusa?». I jo que li responia «Nooo, no ho veus, que juguem?».

I així va transcórrer la meva infància, envoltat de molta gent encantadora que m’estimava i protegia. Era una de tantes famílies que aplegaven tres generacions en el mateix pis, la plena independència econòmica de les famílies encara no havia arribat, però ja era en camí. En aquella casa vaig viure la primera infància, la dels descobriments màgics, la de ser el centre d’un pilot de gent que m’afalagava. Tenia una curiositat quasi malaltissa. Ho volia saber tot. La meva mare, tipa de donar explicacions, em va ensenyar a llegir de molt petit, fins el punt que podia interpretar les lletres del text més complicat sense entendre-hi ni un borrall. No em va servir per a aprendre gran cosa, però sí per a tenir un llenguatge molt fluït per l’edat que tenia. Això va fer que adquirís una gran popularitat entre les amigues de l’àvia quan se m’enduia de visita i amics dels pares i parents que quedaven bocabadats de veure un nen tan petit que llegia tan bé. És a dir, a banda de protegit em sentia com una superestrella.

Al parvulari només hi anava a la tarda perquè al matí els ensenyaven les lletres i jo ja en sabia. No tothom interpretava de la mateixa manera la meva facilitat de paraula i de lectura. Per a molts altres nens no eren virtuts, sinó defectes. No comprenia perquè algun em pegava i em menystenia.

A casa eren molt religiosos, però d’una religió amable, acollidora, d’àngels, d’innocència, de màgia, de bondat absoluta. Als sis anys vaig entrar a les Escoles Nacionals, que en dèiem. Amb el primer mestre, el senyor Viana, vaig aprendre ràpidament a escriure i a saber fer les operacions aritmètiques més importants. També vaig aprendre a defensar-me, potser massa i tot. Un dels nens que habitualment m’estomacava al parvulari ho va provar de repetir a la nova escola. Se li vaig tirar al sobre i li vaig mossegar un ull. El mestre es va espantar i aquell dia vaig arribar a casa amb les cames inflades i vermelles de garrotades. Va ser la única vegada que els de casa es van indignar per la crueltat del càstig. Sigui com sigui, la inflamació de les cames va baixar i aquell nen no em va molestar mai més.

En aquells temps, les condicions dels mestres d’escola eren més aviat precàries. Homes i dones que rebien un sou insuficient de l’Estat, més preocupat per deixar l’educació en mans de capellans que de la seva pròpia gent. Aquell rígid sistema educatiu, basat en els principis del nacional catolicisme, aleshores no ens feia ni fred ni calor. No en coneixíem cap altre i ha estat el pas del temps i la realitat qui n’ha desvetllades les falsedats, mancances i fantasies. No hi teníem cap problema, com si fos una llei natural, nens i mestres representàvem una nosa uns per altres i ho sabíem. Nosaltres transgredíem i ells ens pegaven.

Els estius era una altra cosa. Els pares treballaven a les fàbriques i nosaltres preníem possessió dels carrers, sempre atents a la implacable presència de l’home que més atemoria la mainada, l’agutzil municipal. Recordo esquivar-lo pels carrers de Campdevànol per no haver renovat la matrícula de la bicicleta, però tard o d’hora hi acabaves topant. Als dies els faltaven hores, que passàvem entre la incivilització dels camps feréstecs del mig del poble, o la civilització de la part més habitada, els actuals carrer Major i plaça de la Dansa, un dels llocs on es concentrava més mainada per metre quadrat. Encara havia d’arribar la urbanització a tot arreu i la població es dividia en barris força allunyats: els de la Creu, el de la via, el de les Cases Barates, o del cantó del carrer de la Fulla i la carretera. Tots, però, en un moment o altre es deixaven veure per la plaça, envoltada de botigues i establiments i on hi havia el cafè més gran del poble, Can Cuy, amb un televisor i cadires al davant on sèiem els més petits els dissabtes a la tarda bevent una gasosa. Als set anys vaig fer la primera comunió imbuït de fe i vaig començar a fer d’escolà per voluntat pròpia.

En aquells temps, els llaços familiars eren molt forts, potser més que per una qüestió de supervivència que no pas sentimental. Les generacions convivien, com he dit, en un mateix habitatge. Encara no havien arribat els temps que un treballador en pogués tenir un de propi. La majoria de cases eren al carrer Major i a la plaça de la Dansa i voltants. Quasi tots tenien una sola comuna compartida amb els veïns per a fer les seves necessitats. Cases fredes, construïdes amb pedra de riu i els terres de rajola de color grana.

Les primeres de protecció oficial que recordo van ser les de Sant Cristòfol, popularment conegudes com les cases barates i quatre o cinc d’alineades a la carretera de Gombrèn després del col·legi. Quan encara hi anava, es van construir els que es coneixen com a blocs de l’estació, pisos assequibles i còmodes que van començar a buidar els rònecs habitatges del centre urbà. El carrer que sempre m’ha agradat més és el que va de la carretera de Gombrèn fins l’Església. Un carrer ample amb torres d’estiueig i cases fetes a mida. Al fons, es pot veure el campanar, una estructura coberta de pissarra, rodona i que es va aprimant fins una punta, com una sageta vertical que assenyala el cel en mig de dues serralades. Semblant als que es poden veure en alguns llocs de muntanya del Pirineu francès.

Guardo memòria de quan encara no era enquitranat, dels hiverns quan sortíem de col·legi de fosc i de camí cap a casa ens entreteníem a fotre una guitza als fanals, instal·lades feia poc, fins que s’apagaven i deixàvem rere nostre un pou de foscor. A banda i banda hi havia uns castanyers bords rectes i gruixuts. A la tardor fabricàvem pipes amb les castanyes bordes per intentar fumar-hi les fulles seques i fer-nos el milhomes. La vida fluïa i tot era placidesa. Els problemes els resolien els de casa.

No sé de ningú que pugui determinar el moment exacte en què va passar de ser el centre de la vida a ser-ne un comparsa. És un tràngol de molt mal empassar, tant que som força gent els qui adoptem o hem adoptat actituds tan equivocades, intentant que la visió egocèntric perduri. Quan els nens es comencen a fer grans, molts cerquen la seva tribu, els que tenen percepcions comunes en el vestir, en la música i el vestir, tant és amb vestits estrets i de coloraines ben visibles, com els qui es deixen cabell llarg i barba i es cobreixen amb armilles de cuir amb escuts afegits i una texans estrets amb una cadena, i tants i tants altres. S’uneixen sota un símbol, que no impedeix que es formin jerarquies, com en qualsevol comunitat de gent, tan diferent cadascú.

En qualsevol grup, sigui un barri, un país o una tribu urbana, són necessaris els homes d’acció i els de reflexió. A vegades es complementen i en moltes s’enfronten reclamant cadascun el dret al poder. Una manifestació tan humana que ja es reflecteix en la primera pedra contra un gat, encara que l’autor es converteixi en un fanàtic de la defensa dels animals en uns temps que als gossos, en lloc de deixar-los ser gossos els fan fer coses d’humans, els posen jerseis i ben aviat em temo que hi haurà inspeccions per estudiar si viu en l’entorn adequat. Aquesta és una altra mostra de les ànsies de poder. No sols pretenen domesticar l’animal, sinó que pretenen educar-lo en necessitats inútils per a un ésser viu considerat inferior. Exercir aquest poder sobre una altre espècie amb la qui manté uns poderosos desajustos instintius és crueltat animal.

La suposada superioritat física la practicàvem sobre tot amb els gats que encalçàvem a cops de roc, els gossos ens feien més respecte. En aquelles cases antigues hi havia rates i per tant la gent tenia gats i fins i tot hi havia portes amb un forat a baix que en dèiem gateres i per on entraven i sortien els felins, sempre a la seva.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>