Escoltar les muntanyes

«Camina com si besessis la terra amb els teus peus». Amb aquestes paraules senzilles, però alhora profundes, el monjo budista Thich Nhat Hanh expressava el seu amor cap a la Mare Terra.

Thich Nhat Hanh ens va deixar el passat 22 de gener a l’edat de 95 anys. Nascut el 1926 a la ciutat de Hue, al centre del Vietnam, aquest monjo fou un poeta, escriptor i activista per a la pau. El 1966 es va reunir amb Martin Luther King per demanar-li que denunciés públicament la guerra del Vietnam. Els seus pensaments avui segueixen vius en els més d’un centenar de llibres que va escriure.

El conegut com a mestre del zen convidava tothom a practicar l’atenció plena, que molts coneixereu amb el terme de mindfulness, que es pot expressar com el fet d’estar plenament presents en cadascuna de les nostres activitats del dia a dia. Alhora, com la resta de grans savis, Nhat Hanh sabia que per a ser feliç, l’ésser humà ha de sentir-se proper a la seva font de vida, és a dir, íntimament lligat amb la natura. I per a fer-ho, cal superar el concepte de medi ambient, ja que aquest ens duu a sentir-nos separats del nostre planeta i a veure la Terra només en un sentit utilitari. Les seves paraules són així un cant d’amor a la Terra.

Tots nosaltres podem trobar la nostra muntanya sagrada, el nostre indret on peregrinar cap a dins d’un mateix, ja sigui Montserrat, el Puigmal o un turonet vora casa.

Completament alineat a aquesta noció de deixar de veure la Terra només com una font de recursos perquè els humans visquem millor, en destaquen les idees del filòsof català Raimon Panikkar. En els seus textos, Panikkar introdueix el terme d’ecosofia com a forma de superar l’ecologia. Fa una crida a trobar l’equilibri entre matèria i esperit, que passa per comprendre que la saviesa de la Terra va molt més enllà de conceptes com el de desenvolupament sostenible. Cal pensar la nostra oikos, la nostra llar.

Panikkar havia fet un pelegrinatge fins al peu del Kailasa, cim de 6.638 metres de l’Himàlaia, que es considera la llar de Xiva. D’aquesta muntanya en neixen els cabells d’aquesta divinitat hinduista en forma d’afluents que després donen lloc al riu Ganges. Tots nosaltres podem trobar la nostra muntanya sagrada, el nostre indret on peregrinar cap a dins d’un mateix, ja sigui Montserrat, el Puigmal o un turonet vora casa.

Al llarg del camí, com proposava Nhat Hanh, hem d’estar atents a cada passa, a cada pedra, a cada moviment dels nostres músculs. Tal com deia el monjo, «somriu, respira i ves lentament». Però sobretot, no hem d’oblidar la importància del silenci. Sense el silenci no existirien les paraules, perquè són els silencis els que marquen on comencen i on acaben les paraules.

Cal així estar en silenci per no perdre’ns els batecs de la Mare Terra. Només des del silenci podrem escoltar les muntanyes, la seva vida, la força de la natura i el seu relleu, els rius, els ocells i el moviment de cada fulla. Escolta les muntanyes i t’escoltaràs a tu mateix.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>