Esquerrepublicana

Si per a parlar de redundància fem servir sempre l’exemple de l’erari públicerari ja duu implícita la idea de públic i, per tant, dir aquest adjectiu és redundant—, per a fer-ho de l’haplologia no hi ha res millor que parlar dels éssers de llum que ens havien de dur a la independència: els d’Esquerra Republicana. El títol ja ho diu, ho sé, però segur que molts de vosaltres heu eliminat una síl·laba i heu pronunciat —encara que sigui dins del vostre cap— esquerrepublicana. I bé que feu.

Diu el DIEC que l’haplologia és la supressió d’una síl·laba que apareix al costat d’una altra síl·laba igual o semblant en la mateixa paraula, és a dir, la reducció de síl·labes en una de sola. Les més conegudes en català són el modern al·lergen com a variant d’al·lergogen o l’antic àmfora com a derivat d’amphiphora. En fonètica sintàctica passa en el cas primer que us he anunciat, el d’Esquerra Republicana, en què la repetició de re tan seguida fa que de manera inconscient i per economia del llenguatge les dues es fusionin en una de sola.

La toponímia no n’és pas exempta, de tot això. Aquest mes a la revista hi ha una excursió que va de Gombrèn a la Pobla de Lillet i que passa per un nucli de població avui tristament abandonat: l’Aranyonet. Segons observa Coromines a l’Onomasticon, els veïns d’aquest llogarret a l’est del Ripollès en deien l’Allonet, una reducció d’Aranyonet en què aquesta iodització de la ll havia estat el pas obligat cap a la reducció sil·làbica.

Adaptar els topònims a la pronunciació local duu a bestieses com aquesta, la de Sant Llorenç de Cerdans (el Vallespir), en què s’ha adaptat la pronunciació El porxo al francès.

Sense anar-nos-en del Berguedà, a mitja hora en cotxe de la Pobla hi ha Puig-reig: un poble gros com Camprodon, Molló i Sant Pau junts que pronuncia el seu topònim força diferent de com s’escriu. Els de la comarca veïna vacil·lem a l’hora de fer-ho: si no hi hem estat mai o ho desconeixem, ens guiarem per l’ortografia i direm putx retx, però si sabem de què va ho farem com ells: purretx. El primer cas, el de regir-nos per l’escriptura, els deu fer el mateix mal que als de Campdevànol sentir que pronuncien la ela final del seu poble.

Tal vegada d’aquí uns anys algú voldrà canviar la forma per a adaptar-la a la pronunciació. Potser escriurem Candebanu, Vilablaretx o Purretx. Qui sap. L’administració francesa ja ho va fer amb els topònims dels nord-catalans. Potser quan ens toqui a nosaltres ja no tindrem ni autonomia i haurem de fotre les culpes als d’Esquerrepublicana. Això si és que algú encara parla català.

I fins aquí la tragicomèdia —o tragicocomèdia?— en tres actes. Tal com us vaig dir fa un temps: que l’escriptura no us faci traïdors!

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>