Fortalesa mental: la resiliència

La resiliència és la capacitat humana d’afrontar, de sobreposar-se a una adversitat i sortir-ne enfortit o transformat, o senzillament, la capacitat d’aixecar-se després de caure.

En tota activitat humana hi ha dos àmbits d’actuació: l’extern i l’intern. Si fem un símil amb l’esport, el joc exterior es juga en un escenari extern superant els obstacles externs per a assolir un objectiu extern. El joc interior es porta a terme dins de la ment i es juga contra diversos obstacles com la por, el dubte, els lapsus d’atenció, i la limitació de conceptes o suposicions. El joc interior es juga per a superar els obstacles autoimposats que impedeixen a la persona (equip, família, etc.) d’accedir a tot el seu potencial. En aquest sentit és important que, davant les adversitats —seguint el símil de l’esport—, és important reconèixer i distingir en quin camp (pla) s’està jugant.

 

Coneixent els dos jocs

Si parem atenció al nostre dia a dia veurem que ens movem en dos àmbits de manera paral·lela: la dimensió interna (tot el que està passant en la ment) i la dimensió externa (tot el que succeeix a l’escenari exterior). És a dir, sempre estem jugant dos jocs: l’interior i l’exterior. El joc exterior ens els trobem en qualsevol esdeveniment de la nostra vida. En aquest joc apareixeran adversitats, dificultats, obstacles externs a superar i objectius externs del que volem aconseguir. El joc interior succeeix en la nostra ment al mateix temps que es desenvolupa el joc exterior (és en aquest pla que treballem els entrenadors personals). Poden ser pensaments, creences, estats emocionals, interpretacions, valoracions, judicis, idees preconcebudes… generant el que anomenem obstacles interns com la por, el dubte, l’ansietat, la ràbia, les distraccions, la falta de confiança, la resignació…

Realment el que marca la diferència és aquest últim: moltes vegades no pots controlar el que passa a fora, però sempre en última instància pots decidir com afrontar-lo i respondre davant d’allò. Som vulnerables no només física, sinó també psíquicament. Quan les adversitats ens superen, ens sentim trencats.

Hi ha una tècnica centenària japonesa, el kintsugi, que consisteix a reparar les peces de ceràmica trencades, una tècnica que s’ha acabat convertint en una filosofia de vida. Davant de les adversitats i errors, cal saber recuperar-se i suportar les cicatrius.

El kintsugi evoca el desgast que el temps obra sobre les coses físiques i atorga valor a les imperfeccions. Alguns objectes tractats amb el mètode tradicional del kintsugi —també conegut com fusteria d’or— han arribat a ser més preuats que abans de trencar-se. Així que aquesta tècnica és una potent metàfora de la importància de la resistència i de l’amor propi davant de les adversitats. El procés d’assecat és un factor determinant en el kintsugi (la resina triga setmanes, de vegades mesos, en endurir-se).

Referent als àmbits d’actuació, les adversitats i el kintsugi, deixeu-me que us expliqui un conte:

La falguera i el bambú

Un dia vaig decidir donar-me per vençut. Vaig renunciar a la meva feina, a la meva relació, a la meva vida. Vaig anar al bosc per parlar amb un ancià que deien era molt savi.
–Podria donar-me una bona raó per no donar-me per vençut? —li vaig demanar.
–Mira al teu voltant —em va respondre—: veus la falguera i el bambú?
–Sí —vaig respondre.
–Quan vaig sembrar les llavors de la falguera i el bambú les vaig cuidar molt i amb molta cura. La falguera va créixer ràpidament. El seu verd brillant cobria el sòl. Però res no va sortir de la llavor de bambú. No obstant això, no vaig renunciar al bambú. En el segon any la falguera va créixer més brillant i abundant, i novament, res no va créixer de la llavor de bambú. Però no vaig renunciar al bambú. En el tercer any, encara res no va créixer de la llavor de bambú. Però no vaig renunciar al bambú. En el quart any, novament, res no va sortir de la llavor de bambú. Però no vaig renunciar al bambú. En el cinquè any, un petit brot de bambú va treure el cap de la terra. En comparació amb la falguera, era aparentment molt petit i insignificant. El sisè any, el bambú va créixer més de vint metres d’altura. S’havia passat cinc anys fent arrels que el sostinguessin. Aquelles arrels el van fer fort i li van donar el que necessitava per sobreviure. Sabies que tot aquest temps que has estat lluitant, realment has estat fent arrels? —li va dir l’ancià—. El bambú té un propòsit diferent al de la falguera, però tots dos són necessaris i fan del bosc un lloc bonic. Mai no et penedeixis d’un dia en la teva vida. Els bons dies et donen felicitat. Els dies dolents et donen experiència. Tots dos són essencials per a la vida. La felicitat et manté dolç. Els intents et mantenen fort. Les penes et mantenen humà. Les caigudes et mantenen humil. L’èxit et manté brillant. Si no aconsegueixes el que anheles, no et desesperis, potser només estiguis fent arrels…
Pot ser que a la vida hi hagi coses que ens agrada fer però és important veure si van a favor o en contra d’un mateix, coses que no ens agrada fer però que fer-les ens preparen per allò que vindrà, coses que no ens agrada fer però que són necessàries fer-les, i totes elles tenen una cosa en comú: determinació.

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>