Fusta, quitrà i merda

Un matí assolellat, però fred, pels volts del seixanta-vuit, ens varen dir a l’escola que collíssim xapes diverses i variades per completar una de les proves absurdes d’una gimcana irreal que havia organitzat el Padre Consejero i, sense pensar-nos-ho, ens vàrem abocar a recollir-les de les vies del tren on cada dos per tres vegades al dia l’encarregat de la cantina de l’estació les buidava amb l’esperança que el vaivé continu dels trens que anaven i venien de la Tor de Querol les escampessin per les vies i les vides de tots aquells que per un motiu o altre hi fèiem via abans d’anar a casa a berenar, als estius, o a sopar, als hiverns, i on rere les mates perfumades de quitrà essencial i excrements humans hi cercàvem la proximitat còmplice, lasciva i luxuriosa d’alguna mossa d’aquelles que vivien darrere l’institut dels metges que ara ja no es diu així i que de fosc es deixaven tocar els pits, potser amb delit.

Com en un conte circular d’aquell Borges euclidià i azimutal que m’agradava recitar en silenci com un mantra dens i inexorable en les meves nits d’infant, les restes de l’ànsia de comerç sobre vies del mateix ferro amb què abans s’havien fet armes i bales primer i trepants, broques i cigonyals després romanien escampades entre la devesa del Pla, abandonada al seus somnis americans de cotó de New Orleans, i el riu tumultuós, ara sense gripaus, que discorria ocult i hidràulic entre les parets altíssimes de pedra del terciari, ara sense vòmits d’escuma de paper d’altres indrets que s’enfilen com en una cartografia irreal cap als nous supermercats asèptics i sobrers on abans hi havia fusta i olor de fusta, per acabar dormint somnis de nen darrere una altra estació, ara d’autocars, abans impensables, que duen cap enlloc amb dièsel estèril, TV i wifi per embolcallar aquella solitud emprenyadora i acollidora alhora que sempre s’ha manifestat poderosa a l’espaitemps en moviment, potser circular.

Els camins de ferro, que són rígids, fràgils i sempre puden a passat mort, a voltes em revolten els somnis i estranyament només em saben parlar usant temps passats poc usats, onírics i sovint incomprensibles, sovint feridors.

Les xapes les vàrem perdre i ja no recordo qui va guanyar la gimcana dels collons però encara tinc arrapada a la pell aquella olor densa de fusta, quitrà i merda.

Rock me mama.

Publicat el

Comentaris

  • Hola,dins d,aquesta cisterna de petit ens remullàvem.. Moltes vegades giràvem el pont mecànic, una manera de passar el temps i fer emprenyar als mecànics de la RENFE inclòs el meu avi.
    Temps passats però inoblidables

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>