He vist un fantasma!

Estic sola a la cuina rentant els plats. Noto un calfred estrany darrera el clatell. «Hi deu haver corrent d’aire, tancaré la finestra», penso. Passo per davant de l’imperiós mirall, però de reüll em sembla veure-hi reflectit quelcom que no més familiar. M’aturo de cop i el miro amb deteniment. Només hi veig el reflex d’una noia poruga que s’espera trobar algú més darrere seu. Tanco la finestra de l’habitació i torno a la cuina. Sorolls estranys es reparteixen per tota la casa. Tot i que el meu cervell analitza la situació amb totes les hipòtesis científiques possibles, noto un pessigolleig estrany dins meu que em diu que, a vegades, el raonament no és explicació suficient per a determinades sensacions.

Qui no ha experimentat mai una vivència com aquesta? Segur que en podríem fer un recull d’històries a l’alçada dels relats d’Edgar Allan Poe o Stephen King. La tardor, la festivitat de Tots Sants, els dies de tempesta o els moments de recolliment i solitud ens conviden a parlar de personatges poc amigables però ben coneguts: els fantasmes.

Si heu anat seguint els meus articles, haureu vist i llegit la cara més amable de l’art amb temes ben variats com l’estiu, el carnestoltes, el sublim… Però l’art, com a reflex de la nostra societat, també és una via d’escapatòria per a expressar altres sentiments i sensacions menys agradables que acostumen a ser un tabú: la mort, els esperits, el més enllà… Idees intangibles a les quals intentem donar forma i entendre-les. Aquesta edició, doncs, la dedicaré a tractar-ne alguns exemples.

Tot i que diuen que Twitter és una jungla —i no ho desmenteixo pas— el cert és que també se’n pot treure profit i, gràcies a ell, vaig poder descobrir fa un temps una pintora nova que no coneixia i que m’ha inspirat a fer aquest article. Remuntem-nos al segle XIX.

Adelaide Sophia Claxton va ser una pintora, il·lustradora i també inventora londinenca. Es guanyava la vida amb la creació de il·lustracions satíriques i còmiques a la premsa comercial. Era una persona molt eclèctica: feia gravats per a la premsa, va inventar l’ear-cap —un petit capell per a aguantar i tapar les orelles que sobresortien molt, per a les noies joves de l’època victoriana— i es va especialitzar en la pintura a l’aquarel·la.

Quan vaig donar un cop d’ull a les seves obres pictòriques (que, a més, havien estat exposades a la Society of Women Artists) em va sobtar un detall inesperat: quasi totes elles combinaven escenes costumistes amb elements fantàstics, sobretot amb la representació de fantasmes. Em va interessar molt, ja que no és freqüent trobar dones artistes que triïn el món oníric i espiritual com a tema central de les seves obres i menys que es dediquin a pintar esperits en els seus quadres.

La seva manera de representar-los és molt subtil, cosa que incita encara més a l’espectador a quedar-se embadalit observant tots els detalls de l’obra. Em va passar, per exemple, amb la pintura titulada Wonderland. Se’ns presenta en primer pla una nena que llegeix els contes dels Germans Grimm i acompanyada d’altres llibres com Les mil i una nits i Les bruixes de Lancashire. Semblaria una composició bucòlica si no fos perquè l’actitud del gat negre, representat a l’esquerra, ens alerta de que algú més es troba a la saleta de lectura. I així és: si observem amb atenció l’espelma, en veiem sortir un fantasma que marxa per la finestra, en plena nit.

L’acompanyen altres fantasmes que encara estan més amagats, situats a la dreta de la composició. La nena, concentrada amb la lectura, no és conscient de tot el que l’envolta. No sabem si aquests fantasmes fan referència als personatges dels llibres, a les bruixes protagonistes o si viuen a la mansió on podríem pensar que hi habita la criatura i l’acompanyen en aquest moment de recolliment.

Wonderland, Adelaide S. Claxton, c. 1870, col·lecció privada.

A les pintures, als llibres i al cinema sempre s’utilitza el recurs dels nens com a fonts d’atracció d’esperits. La idea d’innocència és la que es troba al darrere d’aquest assumpte. La innocència fa que els nens pensin que els fantasmes són éssers bons amb qui es pot jugar, sense espantar-se tant com ho farien els adults.

La petita rínxols d’or serà protagonista en altres pintures d’Adelaide Claxton. Així doncs, la trobarem dubitativa observant els esperits d’unes marqueses a l’estil de Maria Antonieta— a l’obra The Party on the Stairs, o consolant a l’esperit d’una dama en el seu propi dormitori, en plena nit, davant la llar de foc, a la pintura The Lady Ghost. Aquesta última —venuda per 2.460 dòlars— incorpora un nou personatge: la germana de la protagonista, observant l’escena espantada o atònita des del llit.

The Party on the Stairs, Adelaide S. Claxton, c. 1870, col·lecció privada.

Sabem que Adelaide tenia una germana, Florence Claxton, que també compartia la destresa per la pintura i que tenien una bona relació, fins i tot van arribar a treballar juntes. Podria ser Adelaide la protagonista de les seves pròpies pintures com a reflex de les experiències viscudes durant la seva infància? I la seva germana, Florence, la criatura que apareix en aquest darrer quadre juntament amb ella? Són suposicions que podríem imaginar però que mai no podrem acabar de confirmar, ja que no conservem documentació ni explicacions suficients com per a verificar-ho.

The Lady Ghost, Adelaide S. Claxton, 1876, col·lecció privada.

Adelaide Claxton fou l’única que representà infants acompanyats d’entranyables esperits, però la representació de fantasmes a la pintura fou una temàtica que va compartir durant la mateixa època amb altres pintors.

En aquest cas, si ens fixem en la plasmació d’adults solitaris, veiem com s’abandona la idea d’innocència i se substitueix per la representació de l’espant i el sobresalt. L’adult, que ja posseeix unes bases de raonament científic, no és capaç d’entendre l’aparició d’un esperit del més enllà i el terror bloca tots els seus moviments. Així ho experimenta el protagonista del quadre Spirit de George Roux, un home que a mitjanit es troba escrivint quan de sobte se li apareix el fantasma d’una preciosa dama que comença a tocar el piano de la sala. Per l’expressió de la seva cara, entre terror i admiració, no sabem si la visita imprevista li causa pànic o gaudi. Podria ser una antiga amant? La seva enamorada? Els interrogants també envolten de misteri aquesta curiosa pintura.

Spirit, George Roux, 1885, col·lecció privada.

La fascinació pel més enllà i els esperits serà un clàssic recorrent a la pintura del segle XIX. La representació dels fantasmes i el món oníric es convertirà en un subtema de moda, que no és res més que el reflex de quelcom superior que es desenvolupava en aquella època: la lluita de la raó contra la imaginació. Un tema que s’ha estudiat, sobretot, en el romanticisme.

Per acabar, també s’associava l’aparició d’esperits a persones turmentades (mot utilitzat en aquella època per a definir a persones que patien, sobretot, depressió) i a persones amb algun tipus de discapacitat psíquica, com autisme, esquizofrènia o demència. N’és testimoni l’obra de Gerald Moira The Silent Voice, on veiem el prototip de dona turmentada del segle XIX —tot i l’aura medieval que l’envolta— que amb la mirada apanada i absent es deixa emportar per la veu d’un esperit que l’acompanya.

The Silent Voice, Gerald Edward Moira, 1892, exhibit a la Burlington House de Londres i a la Royal Academy’s Annual Exhibition of the Work of Living Artist.

Amb aquest recorregut hem pogut veure una nova visió de la dona al segle XIX: la dona fantasma, la dona turmentada, la nena innocent. Amb l’anàlisi d’aquestes pintures aprenem no tan sols nous temes pictòrics que han quedat relegats a la història de l’art, sinó també entenem quina concepció es tenia de la dona a l’edat contemporània i com aquesta podia servir de musa i protagonista per a la representació de temes i personatges ben variats.

I mentre llegiu aquest article, observeu el vostre entorn i jutgeu vosaltres mateixos. Esteu segurs d’estar sols? Us deixareu endur per aquestes sensacions inquietants i misterioses? És cert que estem connectats amb el més enllà? Tal com deia Goya en el seu famós gravat: «el son de la raó produeix monstres».

adelaide claxton, fantasmes, george roux, gerald moira,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>