La història de Ripoll per Tomàs Raguer

Aquest és un estudi dels carrers de la nostra vila esbrinant l’origen dels noms que duen actualment, el que molts d’ells han dut en altres èpoques i les vicissituds i reformes que han sofert. L’estudi forma part d’un compendi del Scriptorium de 1923, fet pel qui fou director del Museu Folklòric de Ripoll, l’erudit Tomàs Raguer. Es publicà a la segona edició de latira, l’any 1995.

 

Ripoll és una vila molt antiga. Prescindint de la seva prehistòria, dels seus orígens i fins de si ja existia un nucli de població quan hi hagué la invasió mora, per al nostre objecte hem de cercar l’origen de la vida actual al novè segle, quan el Comte Jofre hagué foragitat els moros del país i hagué edificat el Monestir. A la seva ombra poderosa nasqué i cresqué la població.

Així, veiem com ja en el segle x l’abat Arnulf fa emmurallar el Monestir junt amb les cases construïdes a son recer, i com el segle següent la vila aclama per patró Sant Eudald i li edifica un temple. També com a principis del segle XIII l’abat Bernat de Peramola restaura, per velles, les muralles de la vila.

L’any 1359 tenia Ripoll 174 focs. El 1697 hi havia 311 cases i a finals del segle XVIII ja s’hi comptaven 1774 ànimes de comunió.

Ripoll estava murallat i la muralla estava defensada per vint-i-quatre torres. Sortint del portal de Sant Pere, agafava la casa Budallés i corrent per darrere les cases del carrer dels Valls [actual Trinitat], parava al portal de l’Almoina, al capdavall de dit carrer. Aleshores seguia la vora esquerra del Freser fins a trobar el portal de l’Arquet. En aquesta secció es veu encara ben conservada la muralla, amb una torre, darrere la casa de la senyora Marquesa de Dou. A l’Arquet prenia la vora dreta del Ter fins al portal de la Font Viva. Aquí deixava el riu i, passant per darrere el molí i la fàbrica, sortia a l’actual carrer del Nord, on encara hi hem aconseguit veure una torre. Pujava aleshores en línia recta fins aproximadament mig pati darrere el Monestir, i prenent una línia obliqua, s’acostava fins l’últim absis, quedant fora de la muralla l’hort fondo de la Rectoria, el seital de la mateixa i tota la part del pati del Monestir, on encara s’hi veu el pou de glaç. Així doncs, la muralla recorria el costat de l’edifici fins a trobar l’església de Sant Pere, la paret de la qual feia de muralla i on s’hi veu una torre i l’almenat. Damunt de la muralla i l’església primitiva, ara s’hi aixeca el campanar modern.

Una nota d’un manual de l’Arxiu de Sant Pere diu que «En lo any 1690 Monsiur Bolanda, general de les tropas francesas, espalla las murallas de la Vila de Ripoll ab 24 torras que sicuian dita Vila».
És evident que no seria pas l’única vegada que les muralles havien sofert desperfectes i, per tant, distintes reparacions, però de totes maneres van conservar-se fins a la crema de la vila, essent absorbides per les noves edificacions en restaurar la població.
Una muralla interior partint de Sant Pere i passant per davant del Corral, plaça d’en Llupions de dalt, darrere de les cases de la de baix i acabant al portal de la Font Viva, separava la Vila del clos del Monestir. Extramurs quedaven els ravals de Barcelona, Sant Pere i Hospital.
L’edificació de la vila ha sofert molt a causa de les guerres. Entre els pocs documents salvats de les flames en l’incendi del Monestir, s’hi poden comptar uns vuitanta volums d’escriptures notarials del segle xvi que varen ésser remesos a Barcelona. Però abans havien anat a parar a Montorro, i un capellà de la casa en féu un extracte el qual Tomàs Raguer cedí a l’arxiu de Sant Pere. En aquest extracte es fa notar «que sens dupte en aquell temps [segle XVI] hi havia hagut terremotos o gueras o ruinas de alguna manera grossas que se coneix que casi son totas las casas patis o ruinas».

Croquis de Ripoll l’any de 1839 envoltat per la murada, reforçada per la banda que donava al Freser. © Associació Palimpsest
Croquis de Ripoll l’any de 1839 envoltat per la murada, reforçada per la banda que donava al Freser.
© Associació Palimpsest

 

En les guerres amb França en la segona meitat del segle xvi, Ripoll també va sofrir molt i encara se’n pot trobar rastre. Així, el 18 d’agost de 1691, Josep Franquesa crea un censal i en respon una casa seva al carrer dels Valls «diruta et deshabitata el quasi in terra», a causa de la guerra. Podríem citar molt exemples a causa de la guerra de la independència i d’altres, però cap de tant forta com l’horrible destrucció de la vila l’any 1839, el record de la qual perdurarà sempre viu en els ripollesos.
Ripoll, com la major part de les viles antigues, té els carrers estrets i tortuosos. A l’emprendre la restauració, després de la crema, s’intentà un pla general de Ripoll bo i comptant amb l’ajuda de l’Estat. Però l’Estat en qüestió va començar a demanar diners a un municipi sense ni un sol cèntim i a uns habitants gairebé sense aixopluc, i s’hagué de renunciar a la reforma projectada. Llegint les actes municipals d’aquella època es veu clarament que l’Ajuntament prou que acordava noves modificacions i eixamplaments de carrers, però no podent indemnitzar els propietaris, aquests acabaven edificant de nou en el mateix seital.

L’any 1854, l’arquitecte Martí Sureda feu el plànol de la vila, que no arreglà gaire la cosa. L’Ajuntament el trobava massa radical i massa costós de realitzar. Tot seguit s’hi van començar a introduir modificacions d’acord amb el també arquitecte Joan Martí, fent constar en acte (20 de desembre de 1854) «no acordar mejoras de consideración y de coste y sí solo la de limitarse a sencillas rectificaciones que perjudiquen lo menos possible a los propietarios de solares derruidos». Alguns cops sortia a relluir el plànol, que segons es veu, era una còpia oficial amb les esmentades modificacions, ben a propòsit per a facilitar certs abusos. Tenint això en compte, es comprenen algunes coses molt estranyes que van passar amb el plànol. En la sessió del 20 d’octubre de 1869, s’acordà de demanar-lo al Jutjat de Puigcerdà, on era en mèrits «de una causa criminal que instruye en averiguación de los autores y cómplices de la alteración de una línia del mismo». I en l’acta de la sessió del 10 de juliol s’hi llegeix: «Seguidamente, el Sr. Presidente [Pere Pellicer] manifestó que no podía en manera alguna el actual ayuntamiento asumir la responsabilidad que trae consigo el hacerse cargo de plano general geométrico de esta villa sin hallarse convenientemente demostrado que dicho importante documento ha sido custodiado qual corresponde y durante el transcurso desde su confección hasta el día de hoy no ha sido adulterado».

En sessió del 5 de novembre de 1885, s’acorda que D. Joaquim Nolla, nomenat arquitecte municipal el 20 d’agost del mateix any, faci un plànol de reforma i eixample de la vila. El primer ja va fer-se, però del general de l’eixample no en tenim notícia. Però a la secció del Pla de Ginebret creiem que es valen del fet a l’any 1879 per l’empresa del carril i el qual l’Ajuntament aprovà.

El plànol Nolla, menys radical que el d’en Sureda és, doncs, menys costós; i si en algun cas particular resulta el contrari, es torna al vell, com ja va passar en la reedificació d’una casa al carrer de les Vinyes. El fet constata oficialment en acta del 16 de juliol de 1903, on s’hi llegeix que, «si bé hi ha dos plànols, un d’aprovat en un R.O. l’11 de setembre de 1854 i l’altre de reforma, en 11 de març de 1866, encara que en la casa en qüestió s’hauria de seguir aquest, com que no hi ha cabals per a indemnitzar, que s’edifiqui segons la línia del plànol vell». Si no fos per a apartar-nos massa de l’objecte que ens hem proposat, podríem citar anècdotes curioses referents als plànols i alineació d’edificis en la nostra vila.

Avui dia, les poblacions cultes, en retolar llurs carrers i places, tenen cura de perpetuar els fets més notables de llur història, els noms dels fills il·lustres que han tingut i els d’aquells que, sense haver nascut a la població, li han donada honra i fama. Tan sols després d’haver complert amb tan patriòtic deure, es pensa en satisfer determinades ideologies. Aquí, llevat d’algunes honroses excepcions, no s’és donada gran importància a la nomenclatura de les vies públiques. Cal només passar els ulls pels carrers de la nostra eixampla, particularment la de la banda de l’estació, per quedar-ne ben convençut. Potser ara s’emprengui un nou camí, car hem llegit en l’extracte de la sessió de l’Ajuntament del dia 20 del passat novembre [de 1922], publicat en el periòdic local, entre altres acords, el que segueix: «nomenament dels regidors que han de formar la comissió informativa de noms i places de la Vila, segons l’acord municipal pres a l’efecte». És de creure que aquesta comissió, en son informe, honorarà com es mereix la gloriosa història de Ripoll.

 

Tomàs Raguer i Fossas

Director del Museu Folklòric de Ripoll

Any 1923

tomàs raguer,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>