Una història quasi victoriana

La reina Victòria I d’Anglaterra va regnar des del 1837 fins al 1901. Els historiadors, literats i altres estudiosos de les ciències socials solen referir-se a aquest període com a època victoriana.

Els anglesos estan molt orgullosos d’aquests setanta anys de la seva història. Fou en aquells anys que es convertiren en la primera potència mundial sense discussió. Posseïen un gran imperi colonial, havien completat la revolució industrial i la seva flota dominava les rutes comercials i per tant intervenia en tot allò que passés al món i fos de suficient importància. Potser penseu que no sabeu de què parlo, però el cinema i la televisió beuen inesgotablement de l’estètica i els valors d’aquesta època. Heu vist moltes sèries i pel·lícules ambientades en mansions, amb majordoms, levites, barrets de copa, carruatges… Exacte, ara ja sabeu a quina època em refereixo.

L’estat que presenten algunes de les 270 finestres de l’edifici és força ruïnós.

Particularment, el que a mi m’interessa de l’època victoriana és la gran quantitat i qualitat d’escriptors que sorgiren i publicaren en aquesta època: Charles Dickens, Emily Brontë, Lewis Carroll, H. G. Wells, Bram Stoker, Oscar Wilde, Arthur Conan Doyle o Robert Louis Stevenson, per citar-ne alguns. I d’entre la literatura que es feu en aquest període la que més m’agrada és la de misteri i de terror. La majoria de relats de por, d’esperits, de monstres, de vampirs, van néixer de la ploma i d’imaginació desbocada i genial dels autors que hem citat.

Per què us explico tot això? —algun dia hauré d’afrontar i corregir la meva afecció a les llargues introduccions—. Doncs perquè sempre he pensat que a Ripoll tenim un edifici que sembla extret d’aquella època que serviria perfectament per a il·lustrar, ambientar o inspirar qualsevol trama típica de caire victorià.

L’Estació Nova, vista des del passeig del Ter.

Es tracta de la majestuosa i enigmàtica Estació Nova de Ripoll. El fet que porti quasi cent anys entre nosaltres, que no hagi entrat mai en funcionament i que la majoria de nosaltres no n’hàgim vist res més que les façanes exteriors provoca que l’envoltem d’una aura misteriosa. És hora que deixem de divagar i parlem una mica d’allò que sabem de la nostra Estació Nova.

El primer que cal saber és que fou projectada pel valencià Josep Maria Fuster i Tomàs, que era l’enginyer en cap de la Compañía de los Ferrocarriles de Tarragona a Barcelona y Francia. Fou construïda entre 1925 i 1929. Segons sembla està inspirada en el Monestir de Ripoll, doncs la teulada en forma de piràmide vol emular la torre inacabada del Monestir.

L’Estació Nova, des del Pont d’en Calatrava.

Tal com he dit, no entrà mai en servei com a estació, ja que fou construïda erròniament a la banda del Ter, sense connexió amb les vies del tren que anava cap a Sant Joan de les Abadesses.

Borja Vilallonga, en un article a la Revista de Girona, va descobrir-nos un antic projecte de principis del segle XX que pretenia enllaçar Ripoll, Olot i Figueres per un traçat molt similar al de la carretera N-260. D’haver tirat endavant aquest pla, potser l’Estació Nova hagués entrat en funcionament, però la Guerra Civil impedí —com impedí tantes altres coses— que el projecte fos una realitat.

El cartell de la proposta de rehabilitació de l’Estació Nova de Ripoll presenta, tal com ho fa la resta de l’edifici, un estat força deixat.

Des de llavors sempre ha estat infrautilitzada. Sabem que va albergar refugiats i soldats de l’exèrcit republicà i que més tard fou utilitzada com a residència per als treballadors de la Renfe fins als anys setanta. Des d’aleshores ha estat tancada a pany i forrellat.

Amb tot, tan imponent com és, sempre ha estat en el nostre imaginari i hi ha hagut alguns intents per a donar-li ús. Esquerra Republicana presentà una proposició no de Llei perquè Renfe es fes càrrec de la restauració de l’edifici i en cedís la propietat a l’Ajuntament de Ripoll. S’aconseguí que el 2005 s’invertís mig milió d’euros per a refer les cobertes, els baixants i s’eliminessin els envans interiors, però no s’hi ha fet res més des d’aleshores. El problema de fons no és la falta d’idees, sinó la falta de fons. De fet aquesta estació havia de ser el futur centre operatiu del nou tren turístic i, a més, un centre d’interpretació del que va ser i del que va significar per a les comarques del Ripollès i la Cerdanya.

L’Estació Nova vista des de l’antic Parc Botànic.

L’Estació Nova, que actualment és propietat de l’Estat —o per ser més precisos, d’Adif (Administrador d’Infraestructures Ferroviàries), podria cedir-lo a l’Ajuntament, per això no solucionaria de cop els problemes. L’edifici és tan immens que qualsevol reparació esdevé enormement costosa. Per exemple, Foment calcula que tan sols reparar les 270 finestres i els portals que té l’edifici costaria uns 300.000 euros. I si algun particular volgués comprar-la per a reconvertir-la en hotel o en el que li plagués? Doncs no hi hauria cap problema, sempre i quan el valent emprenedor pagués l’1,2 milions d’euros que demana Adif per l’edifici.

Detall d’un dels capitells de l’Estació Nova.

Sigui com sigui, la nostra estació quasi victoriana forma part del nostre paisatge i no sabríem passejar per aquella zona sense veure-la. Sempre diem que costa molt poc oblidar-se del que ja no existeix, però no crec que fos així amb l’Estació Nova.

Serà genial que arribi el dia que un projecte ambiciós li torni la lluentor que mereix i no perdem l’esperança, però de moment la majoria de ripollesos ens conformaríem amb el fet que no la deixessin caure. De tan bonica, el punt decadent li escau.

Vista panoràmica de l’Estació Nova amb el parc de patinatge a l’esquerra i el riu Ter amb el Pont de Ripoll (popularment, Pont d’en Calatrava).

 

L’Estació Nova per dins

Escala de caragol en una de les cambres. Font: Arxiu Comarcal del Ripollès.
Interior d’un dels pisos de l’Estació Nova. Font: Arxiu Comarcal del Ripollès.
Interior d’un dels pisos de l’Estació Nova. Font: Arxiu Comarcal del Ripollès.

 

L’Estació Nova, per fora

La torre de l’Estació Nova, en una imatge recent.
L’Estació Nova vista des de l’actual estació de passatgers de RENFE.
L’edifici presenta avui una mostra evident de degradació.
L’edifici vist des del Pont d’en Calatrava.
L’edifici vist des del túnel del tren.
De nit, l’Estació Nova adquireix un aspecte llòbrec.
Publicat el

Comentaris

  • Josep Anguera diu:

    Els meus avi Josep Anguera i la meva àvia María Azcon van viure-hi fins la mort de l’avi al pis principal. Ell era el cap del taller on es muntaven les màquines elèctriques. Amb ells vivien la meva tieta Laura Anguera, el meu pare (va fer la mili com a caporal a la mateixa RENFE a l’estació de Ripoll i la meva cosina filla de Laura, María Ramoneda.

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>