I tu, a qui demanes els regals de Nadal?

Arriben les festes i segur que ja intuíeu la temàtica d’aquest mes: l’origen pagà de Nadal. Idò no sense certa pena us dic que no del tot. No tenim temps per a fer una tesi doctoral ni un resum prou acurat sobre la complexitat que suposa analitzar tots els aspectes de l’època nadalenca, però sí que us venc a parlar d’un tret nadalenc que s’engloba dins de l’espectre de les meves temàtiques recurrents: els actors principals de la mitologia nadalenca. Sobretot, d’aquells que duen regals!

Tal com era d’esperar, no puc passar d’aquí sense fer-vos cinc cèntims del context històric i de la simbologia original de Nadal. Per a ser més exactes, de l’època nadalenca, aquelles dates que van des de finals de desembre fins a principis de gener i que en el calendari cristià inclouen la Nativitat, Cap d’Any i l’Epifania.

Com en el cas que us explicava a l’article anterior sobre la superstició, no podem parlar d’un origen tancat del Nadal pagà, ni se sap amb certesa si el sentit dels ritus que s’hi duen a terme tenia característiques universals. Malgrat això, els historiadors troben consens a no deslligar aquestes festivitats, com tantes altres d’origen precristià, del cicle agrari. Nosaltres situarem la nostra anàlisi en l’espai temporal que concorre entre les darreres setmanes de desembre i les primeres de gener, començant pel solstici d’hivern (21 de desembre) i arribant quasi a Sant Antoni (17 de gener), període que en època precristiana implicava la celebració d’una sèrie de rituals destinats a propiciar la bonança de la nova estació. Si amb la Nit de les Ànimes celebràvem l’entrada a l’època obscura de la tardor i l’hivern, per Nadal celebrem la consolidació de l’època hivernal, però també l’inici del camí cap a la primavera, on els dies s’allarguen un altre cop i la llum torna a recuperar protagonisme.

La llum i la idea del foc com a símbol de regeneració és l’element comú en la gran majoria de tradicions nadalenques

Partint de la idea anterior, a l’antiguitat es registren arreu d’Europa multiplicitat de ritus pagans relacionats amb el canvi d’estació i molt especialment els referits a la llum i a l’esperança de regeneració, la majoria concentrats entre el solstici d’hivern i cap d’any. Entre els més coneguts hi ha els Yules germànic i nòrdic, també celebrat entre els anglosaxons, la dendrologia i els ritus de cremació de troncs entre les poblacions gal·les i celtes, i les festivitats romanes precristianes del solstici d’hivern: les saturnals, les Agonàlia i més endavant els cultes solars adoptats des d’Orient i el món persa: ­les divinitats Solis Invictus i Mitra —segons la mitologia, ambdues nascudes el 25 de desembre—. Cadascuna d’aquestes festivitats té un marc cultural propi i unes característiques rituals en la que només entrarem molt superficialment, però totes semblen tenir un punt en comú: l’intercanvi de regals.

Aquests regals, així com els elements típics de cada ritual, tenien una importància simbòlica més que un valor econòmic, i per tant no podem confondre-ho amb el malbaratament actual i l’exuberància pròpies del capitalisme. Al llarg dels segles i molt especialment a l’edat mitjana, aquestes tradicions es consoliden i comencen a celebrar-se de manera similar a la que coneixem avui dia, almenys pel que fa al tipus de celebració, que a Europa esdevé eminentment cristiana. Per tant, podem dir que la celebració del solstici i el culte a l’arribada de la llum pagans no només sobreviuen al cristianisme, sinó que mantenen encara moltes de les seves característiques ancestrals tot i els esforços de l’Església per substituir els agents tradicionals per altres de més cristianitzats.

De la mescla de folklore popular tradicional i el cristianisme es va consolidant una mitologia de personatges la funció dels quals és premiar amb regals als infants que s’han portat bé, però també castigar aquells que no ho han fet tant, donant als adults una excusa massa temptadora per a mantenir els infants a ratlla. Em prenc la llibertat d’interpretar que es tractava de festivitats esperades —tal com ara— i que els pares s’esforçaren a mantenir-la, encara que fossin tradicions poc canòniques que poguessin contenir, obligant el cristianisme a integrar-los com a propis. Dit això, passem a analitzar els actors principals d’aquesta història:

 

Els Reis d’Orient

Que si reis o que si mags, el títol no és gratuït i de seguida us explico per què. I ara em direu: pensava que parlaves de paganisme, tu! Què hi pinten els barbuts cristians, en aquesta història? Paciència, que Ses Majestats també tenen una història prou entretinguda.

Generalment aquests personatges venen a portar regals als infants cada 6 de gener, en commemoració de l’Epifania, dia que se celebra l’adoració del nen Jesús per part dels reis en la mitologia cristiana. Però l’Epifania és molt més antiga que Nadal i no té precisament un origen cristià. El mot Epifania es pot traduir per revelació, una pràctica recurrent en el món dels xamans, mags, profetes, oracles i més pràctiques d’endevinació com l’astrologia. El ritual de les ofrenes, per la seva banda, és possiblement una forma d’intercanvi força primitiva. Així, en origen, té més sentit pensar que ses majestats eren mags o savis i no reis, perquè se’ls va revelar el naixement del Messies, però ignorem per quin mitjà.

S’ha pensat en diverses teories al voltant de si eren intèrprets d’una religió o altra, com el zoroastrisme, xamans provinents d’algunes regions orientals… però de fet cap autor cristià no s’acaba de posar d’acord en aquest aspecte, o no dona masses dades per a consolidar una interpretació unànime. El que sí que sabem és que l’evangeli canònic que més ens els descriu, que és el de Sant Mateu, es refereix a ells com a mags o savis i no com a reis, reafirmant aquesta teoria. Després de començar a perseguir aquests tipus de pràctiques, l’Església catòlica decideix convertir-los en reis, eliminant el barret frigi tradicional amb el qual se’ls representava i substituint-lo per les corones amb les quals els coneixem avui dia. Ja al segle III Tertulià els presenta com a mags-reis, insinuant una forta relació de la paraula mag amb l’astrologia, el que ens podria donar unes poques pistes al voltant de l’origen geogràfic dels implicats: Pèrsia, Babilònia o Síria, fins i tot Aràbia, més probable si tenim en compte que descriuen la presència de camells o dromedaris en el mite, element propi de les caravanes dels deserts àrabs.

Es creu que durant les Saturnàlia romanes s’intercanviaven regals que incloïen bugies o petites figures de fang

Frontal d’altar de Mosoll (s. XIII) . Procedeix de l’església de Santa Maria de Mosoll (Das, la Cerdanya). A la part superior esquerra observem el viatge dels mags per a adorar el nen Jesús, que apareix acompanyat de Maria i Josep. Les figures superiors representen els tres mags amb les característiques racials pròpies de l’època. © MNAC

És a través dels anomenats evangelis apòcrifs com el de Jaume —conegut per protoevangeli— que coneixem més informació de l’adoració dels reis i altres aspectes del naixement de Jesús. I també en aquest són presentats com mags, uns mags sempre en el sentit de savis, astròlegs i astrònoms, no pas dels que hi ha ara que fan trucs i espectacles. El que és interessant és que cap dels evangelis coincideix amb el número que eren ni amb el nom que tenien, arribant a proposar-se fins i tot que eren uns seixanta, com considera l’església copta d’Egipte. De fet, encara a Síria i Armènia es considera que són dotze, segurament en relació amb els dotze apòstols i a les dotze tribus d’Israel. És també Mateu apòstol qui proposa el número de tres esdevenint aquesta la versió oficial que adopta l’església. Les catacumbes romanes d’entre els segles III i IV encara fan referència a ells com a dos o quatre.

Com és ben sabut, la caracterització de Baltasar tampoc no coincideix amb l’actual. Al segle VIII, Beda el Venerable ens descriu els reis referint-se a Baltasar com un home de pell morena, però no negre. No serà fins al segle XVI i per interessos evangelitzadors de l’Església a Àfrica i a les colònies, que Baltasar comenci a representar-se com el rei negre, fent coincidir els Reis d’Orient amb les tres races de la humanitat de la mitologia Jueva, els fills de Noè: Cam, Sem i Jàfet (europeus, asiàtics i africans). De fet, aquesta qüestió ha estat sovint objecte de debat, atès que tampoc no hi ha descripcions unànimes com per a determinar que cap dels mags no fos originalment negre. És més, no podem pensar en uns reis provinents del Pròxim Orient amb característiques racials purament caucàsiques, com és costum representar Melcior i Gaspar.

Com a dada curiosa, els portuguesos no representaren a Baltasar com una persona negra, sinó que ho feren com un nadiu americà, segurament influïts per les categories racials que es determinen a la Junta de Valladolid: les tesis de Bartolomé de las Casas determinaven que els indígenes americans havien de ser considerats com a persones però no així els raça negra, que segons aquestes tesis, eren d’intel·ligència inferior i més útils per a l’esclavitud, donada la seva complexió física.

Lamentablement, la història és plagada de racisme, però és interessant veure com ha evolucionat la qüestió de la caracterització d’aquests personatges.

Com veieu, no existeix un perfil característic concret i fins i tot els trobem representats amb trets asiàtics en algunes regions d’Euràsia. La pròxima vegada que vulgueu tirar pedres a la Carmena per fer una desfilada austera o als valencians per dur Reines d’Orient ho haureu de pensar dos cops, perquè d’arguments històrics per a determinar com ha de ser un rei oficialment no en tindreu gaires.

Els noms amb els quals els coneixem avui dia —Baltasar, Melcior i Gaspar— apareixen per primer cop en un mosaic bizantí del segle VI en una església de Ravenna. Abans, es documenten noms ben diferents en textos grecs, sirians i etíops. A manera de curiositat, una llegenda molt antiga ens parla del nom d’Artaban, el quart mag, un personatge que sempre arribava tard. El naixement de Jesús no fou l’excepció i aquest personatge tan singular el troba ja camí cap al Via Crucis i només després de mort aquest i penedit per la seva falta de puntualitat, ofereix al Senyor —que se li apareix després de la resurrecció— un quart present que roman en el misteri. Aquest regal tan misteriós és citat en un evangeli apòcrif conegut com l’evangeli armeni de la infància.

En realitat, la història dels mags és la història d’un fracàs relatiu perquè, tot i que mundialment coneguts, no són precisament els més sol·licitats per a portar els regals. Els seguidors d’aquesta tradició tindran la sort de trobar les seves relíquies a Colònia (Alemanya) i els podran rebre a països com Espanya, Polònia i en menor mesura Bèlgica.

Nadal és la festa més celebrada arreu del món i avui dia també la més capitalista, fins i tot per davant de Halloween als Estats Units. Als Països Catalans es calcula que la mitjana en regals és de quasi 300€ per persona, sense comptar els extres en menjar, beguda i desplaçament

El Pare Nadal

Heus aquí el més odiat pels anticapitalistes i pels que fan bandera de respectar la tradició al cent per cent, com si la tradició fos un soc inamovible al llarg de la història. No us falta raó sobre el nostre protagonista. En paraules d’una mestra asturiana que tenia a l’escola, molt defensora de les tradicions espanyoles ella: «Aquest vell borratxo que s’inventà la Coca-Cola». Efectivament, la imatge del Pare Nadal és un calc de la caracterització que l’any 1931 la marca Coca-Cola llençà per la seva campanya nadalenca.

Tot i que molt sovint el coneixem amb el gal·lohispanisme Pare Noël, el nom més adequat hauria de ser Pare Nadal: si és Babbo Natale per als italians, Pai Natal per als portuguesos o Father Christmas per als anglesos… per què els catalans hem de tenir el nom en francès i que sospitosament coincideix amb l’espanyol?

En aquesta imatge del Pare Nadal francès podem observar que es representa amb un vestit de color verd i no amb el vermell. Les seves vestimentes han esdevingut vermelles des que als anys trenta s’utilitzaren per a les campanyes nadalenques de la companyia Coca-Cola. Fins al moment, no hi havia consens respecte de les vestimentes o les característiques més singulars del vellet

Sense enredar-nos, la història del seu origen és una mica més complexa, però el motiu pel qual tendim a negar-li l’entrada a les nostres llars obeeix més a raons més aviat obscures de la nostra història que no tenen que veure del tot amb la qüestió capitalista.

Encara que és cert que actualment el Pare Nadal és una invenció purament nord-americana —novaiorquesa per a ser més exactes—, els seus predecessors gaudiren de cert protagonisme a Europa durant l’època moderna, molt abans de creuar l’Atlàntic i que ens el tornessin reconvertit en aquest vellet grassonet. La llegenda de Sant Nicolau de Mira, amb qui es basa el personatge, portador de regals als nens desafortunats, és més original que la dels propis Reis d’Orient, en tant que es tracta de la cristianització d’un personatge popular de característiques similars arreu d’Europa, com veurem més endavant amb el cas de l’Olentzero o la Befana. Això provocà que els sectors més catòlics i nacionalistes de la societat veiessin la figura de Pare Nadal no només com un element estranger que comprometia la tan castissa cultura catòlica del país, sinó que s’identificàs amb elements pocs cristians i relacionats amb tradicions separatistes com el tió de Nadal o l’Olentzero.

Sant Nicolau era un vellet que visqué més o menys al segle vi del qual trobem històries arreu d’Europa, cadascuna amb diferents versions locals, però que bàsicament coincideixen en el fet que ajudava els desfavorits. Una de les versions més conegudes explica que el sant posà monedes d’or dins els mitjons d’unes joves d’origen humil que no podien pagar el dot, quan aquestes els eixugaven a la llar de foc. Els víkings el sincretitzen com el seu sant benefactor i és, a més, patró de Rússia, de Grècia i de Turquia.

Al segle XIII, aquest personatge esdevé protector de la ciutat d’Amsterdam i es posa de moda la tradició de fer regals als infants en nom seu. Al segle XVII el trobem associat amb un personatge anomenat Pere el Negre qui també porta regals a les criatures holandeses. Segons la mateixa llegenda i a causa de l’enemistat existent entre els dos països a l’època per la guerra dels vuitanta anys, s’estén la idea que Pere el Negre s’emportava els nens dolents a Espanya.

Segons Washington Irving a Història de Nova York (1809), foren els holandesos qui s’emportaren la tradició a Nova York i el 1823, trobem la descripció detallada d’aquest personatge gràcies a un poema publicat per Clement C. Moore qui el descriu com una persona «grassoneta, barbuda i vestida de vermell».

Més endavant s’afegiran els elements del taller al pol Nord i els detalls vermells i blancs de la seva vestimenta, feta de pell. De fet, és possible trobar nombroses il·lustracions de Santa que daten de principis del segle XX.

El Pare Nadal porta regals als nens d’algunes regions de França, Estats Units, Regne Unit, Alemanya, Islàndia i tot el nord Europeu en general. A Anglaterra s’identifica amb el seu tradicional Father Christmas, la personificació de Nadal, anterior a la idea de Sant Nicolau i Pare Nadal i qui també té versions pròpies a Irlanda, Gal·les i Escòcia més en la línia del Tió o l’Olentzero.

El tió de Nadal

El tió és una clara reminiscència d’una de les tradicions més antigues del Yule, en la qual les cendres cremades d’un tronc propiciaran la bonança per a l’any que entra. La caracterització amb la barretina i la carona somrient és un afegit actual per a donar-li personalitat nacional i humanitzar-lo.
© Blanca Verdaguer

Abans hem mencionat que entre els celtes i els gals era molt coneguda la dendrologia o culte als arbres i el bosc. És amb aquestes comunitats amb qui té sentit relacionar la tradició de l’arbre de Nadal i també la del tió o la tronca, de Catalunya i Aragó. Se sap que durant el solstici, els celtes adornaven els arbres —principalment roures— amb llaços i hi col·locaven espelmes, com a símbol de la llum i la regeneració. El concepte de regeneració està molt relacionat amb el foc, un tret que la cultura cristiana hereta dels pagans. És en aquesta característica que cal englobar la tradició del tió. Sembla que moltes comunitats precristianes creien que la cremació d’elements i la posterior repartició de les seves cendres fertilitzava la terra, esdevenint aquesta pràctica molt comuna durant el desembre amb la intenció de facilitar-li les coses a la primavera. Alguns autors també creuen que els troncs tenien una relació directa amb la llar i que cremar-los incrementava la protecció d’aquesta i dels esperits dels avantpassats, els quals a través del foc sagrat trobaven el camí per tornar a casa. La cendra a més de fertilitzar el camp, era sovint utilitzada per curar les ferides del bestiar i com a amulet de protecció contra el sortilegi.

 

En la tradició romana i judeocristiana els boscos eren llocs de judici i reunió, però també l’espai on se celebraven les bacanals, que també eren enteses com a ritus de fertilitat, així que no és d’estranyar que els boscos i els seus elements rebessin culte arreu d’Europa. Això confirma que la tradició de l’arbre és bastant més antiga que la del Betlem, si bé ja en època moderna, els protestants organitzaran una campanya de recuperació de la tradició d’adornar arbres enfront del Betlem cristià. Sabem que aquesta recuperació no fou purament política o nacionalista, perquè mites com el cicle artúric o els romanços bretons mencionen la tradició d’adornar els arbres, especialment amb lluminària, i coronar-los amb figures solars, que en època cristiana se substituiran per figuretes del nen Jesús o l’estrella de Betlem. Sigui com sigui, durant tota l’època moderna i contemporània trobem referències a aquesta tradició. Encara avui dia Oslo envia un avet nadalenc a Anglaterra per a sembrar a Trafalgar Square en commemoració al fet que fou la reina Carlota, esposa del rei anglès Jordi III, qui implantà la tradició d’adornar un arbre a Buckingham. Els ornaments tradicionals, que són progressivament substituïts al segle xix per tota la parafernàlia d’avui dia, són pomes, flors, llaços i veles, símbols del solstici, segons ens conten Francesc Sans i Xavier Coria.

Els boscos i els arbres simbolitzen el cicle vital i representen molt bé el pas de les estacions, una mena de microcosmos dins del món on vivim

La cabra de Yule representada com una cabra de palla amb cintes vermelles, és també una de les formes tradicionals de celebració del Yule als països escandinaus. Es pensa que representa un dels bocs que estiraven el carruatge del déu Thor. No existeix consens respecte si cremar-la o no, però tot apunta que el ritus tradicional ho demanava. Actualment algunes famílies la conserven sense cremar per a conservar-ne el record físic

Tornant al tió, en el paganisme víking i germànic trobem la tradició de Yule, les formes rituals del qual presenta molts paral·lelismes amb el tió i la seva crema. És el cas de la cabra Yule (julbock), una cabra de palla que porta regals als nens i en algunes regions de Finlàndia encara es crema per a concloure el ritual. Es pensa que representa una figura mitològica nòrdica, ja que el carro del déu Thor era estirat per dos bocs. En la mateixa línia, trobem el Yule Boar (sonargöltr) que ve a ser mateix però es representa la figura d’un porc senglar. En el folklore anglès existeix el Yule-log, que vindria a ser la crema d’un element de la llar de foc amb la finalitat d’augmentar la calor i la llum, i en conseqüència, protegir la llar. Els saxons celebraven l’any nou el dia 8 de gener i aquesta tradició simbolitzava el retorn del sol i l’allargament dels dies fins a la seva culminació al solstici d’estiu. Aquesta tradició em remet més a la celebració balear de Sant Antoni —on el foc és l’element indispensable— que no pas a Nadal, però això demostra que les celebracions folklòriques celebrades al gener estan relacionades per una mena de sentit trencador i purificador.

A les regions de Devon i Somerset (Anglaterra) cremen l’Ashen Faggot, i a França el tronc de Nadal ha esdevingut unes postres tradicionals semblants al nostre braç de gitano, possiblement a conseqüència de la substitució de la llar de foc per les estufes de llenya durant el segle XIX.

Totes aquestes tradicions, inclosa la del tió, solen incloure en el ritual un ambient de banquet, beguda i —antigament— de sacrifici. D’aquí que sigui fàcil resguardar alguns elements, transmesos de generació en generació, en tant que el banquet de Nadal té un caràcter íntim i familiar. Es pensa, per exemple, que es pot endevinar la connexió amb tradicions paganes a través de plats tradicionals, com el rostit de porc senglar, típic a Anglaterra i la consumició del vi o la sidra calents, com el Wassail o el Glühwein alemany i fins i tot la tradició de cantar nadales i d’asseure’s a contar històries a la llar de foc. L’estampa nadalenca que creiem haver heretat de Hollywood, té tot el sentit del món en un context de paganisme, on el foc i el cant són elements indispensables del ritual.

Com en el cas del tió, la tradició mana que el tronc, el Yule Goat o el Yule Board, així com altres elements, siguin sempre regalats i que, un cop cremats, es recuperin les cendres per a assegurar l’efectivitat del ritual fins al pròxim Yule. La humanització del tió, amb la carona i la barretina, és un element posterior destinat a acontentar els més petits de la casa. Tampoc se sap massa sobre la tradició de pegar-li cops mentre se li canta, però s’engloba a la perfecció del sentit original dels actes que us he explicat.

El tió és el personatge que ens duu els regals als catalans, tot i que també trobem figures paral·leles tradicionals a Aragó i a Occitània.

La Befana, de Bartolomeo Pinelli (1821) © NGA (Washington)

 

Els que baixen dels boscos: l’Olentzero, l’Apalpador, l’Anjana i la Befana o Tante Arie

Abans que fos Sant Nicolau qui repartís regals, en moltes regions ja existia una mitologia que implicava la participació de personatges que portaven presents a la gent que es comportava bé o s’emportava i castigava amb regals desagradables els qui no ho feien. És el cas de dos dels més coneguts, l’Olentzero basc i la Befana italiana. En la majoria dels casos es caracteritza aquestes personatges com a éssers màgics, gegants o gentils, bruixes, velletes que viuen al bosc o fades que porten regals als habitants de les viles pròximes. És freqüent que se’ls conegui en les regions muntanyoses o rurals. M’atreveixo a dir que la seva baixada a poble és un viatge simbòlic relacionat amb la bonança esperada a la primavera, quan les muntanyes es desgelen i s’acaben els riscos de l’hivern, però no existeix cap estudi que ho interpreti d’aquesta manera.

A tot el nord de la península i a Lleó, existeixen personatges d’aquestes característiques, mentre que a Itàlia trobem la Befana, que vol dir Epifania, o la Giubiana de les regions del Piemont i la Llombardia. De la mateixa casta, a Suïssa trobem Tante Arie, o la tia Arie.

L’Olentzero és el personatge nadalenc per excel·lència en la mitologia basca. Aquí observem uns nens passejant-lo pel poble a principis del segle XX.

L’Olentzero basc és representat com un carboner mitològic que porta regals i carbó als nens de tot el País Basc i Navarra la nit de Cap d’Any. Tradicionalment s’ha interpretat la seva caracterització de gegant vestit amb parracs o roba vella i d’aparença bruta, com una al·legoria a la destrucció d’allò vell per a donar lloc a allò nou, a la manera del també conegut Aita Donostia, un vell que viu aïllat al bosc i fa carbó vegetal. A vegades se’l descriu com un personatge amb 365 ulls o nassos, que vindrien a representar els dies de l’any. Com a símbol nacional de la cultura basca, amb el temps se l’ha cristianitzat i se li ha donat un sentit casolà, comparant-lo amb el Pare Nadal i fent-lo venir el vespre de Nadal. A Biscaia encara se’l rep el 31 de desembre.

La mitologia càntabra, tot i que amb un sentit un tan diferent té l’Anjana, una mena de fada dels boscos, i l’Esteru. En la mateixa línia, els asturians tenen l’Angulero, i a Écija (Andalusia) el Tientapanzas, molt semblant a l’Apalpador gallec, que ve a tocar les panxes dels infants per saber si han menjat bé durant l’any i al qual és freqüent deixar-li menjar.

A Lleó existeix encara en alguns poblets la figura de la Vieja del Monte que segons la llegenda, dona menjar als pastors i la gent del camp perquè el comparteixin amb els nens pobres, tot i que aquest es podria considerar un personatge més relacionat amb l’estiu. Els italians reben la visita de dones, caracteritzades com a bruixes, que compleixen la mateixa funció. En algunes regions de França com la Borgonya reben la visita de Tante Arie, també típica de Suïssa.

De Giubiana sabem que és tradició cremar-la el darrer dijous de gener, perquè està relacionada amb les divinitats hivernals nòrdiques, Pretona i Holda. La crema, com ja hem dit, és un símbol de renovació, en aquest cas de l’estació o de l’any. Aquesta tradició se celebra en unes vint-i-cinc ciutats italianes i si bé no és pròpiament nadalenca, sinó que s’apropa més al nostre Sant Antoni, guarda paral·lels indiscutibles amb els personatges nadalencs i de Yule.

Quan Macrobi descriu les saturnals romanes, en honor al déu Saturn, garant de l’agricultura, les podem relacionar directament amb les Agonàlia, en honor a Janus, déu de les portes i que marca indiscutiblement el pas d’un espai temporal a un altre. I també a partir del segle i, amb el naixement del Sol Invictus i el Mitra persa, que celebrava també la nova vinguda de la llum —formes d’adoració del culte solar— que semblen contemplar també les regions precristianes del nord europeu; fa que tot plegat ens doni una idea de la importància de la llum en una època de l’any en la que domina la foscor, com ja us vaig fer observar en l’article de Tots Sants.

La idea que els Reis duen carbó als infants que no s’han portat bé és un préstec de les figures tradicionals de l’Olentzero basc i la Befana italiana

Per això no és d’estranyar que la idea cristiana no estigui del tot tan allunyada del sentit original d’aquestes festes: el triomf de la llum sobre l’obscuritat va venir molt bé al discurs catòlic per a fer-se entendre entre les comunitats precristianes i si per això s’han de permetre alguns elements pagans, doncs es pot practicar la tolerància religiosa, d’aquí l’èxit d’aquestes festes. Ha estat més aviat en el segle XX on la radicalització del centralisme i el totalitarisme han volgut eliminar aquestes tradicions per considerar-se poc catòliques o elements nacionalistes i en conseqüència, separatistes, provocant una pèrdua de les tradicions locals nadalenques que s’han empitjorat encara més amb l’auge de la globalització. A Menorca, per exemple, era freqüent que els regals es donessin el dia del patge —el 31 de desembre— per davant del Pare Nadal o els Reis, però són ja molt poques les famílies que conserven la tradició. I cada vegada són més les que, en comptes de Reis, celebren el Pare Nadal perquè els infants puguin jugar més temps durant les vacances.

Que passeu unes bones festes i un bon any!

apalpador, befana, nadal, olentzero, pare nadal, regals, reis, tante airie, tió, tradicions, yule,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>