I tu, quina màscara portes?

https://images.pexels.com/photos/3470618/pexels-photo-3470618.jpeg?auto=compress&cs=tinysrgb&h=750&w=1260En néixer, en el nostre cervell hi ha tot d’elements primaris en els quals es desenvoluparà la nostra consciència: l’estat de la ment que ens permet d’adonar-nos de la nostra pròpia existència, de la de la resta del món i de les coses que passen, és a dir, el processament d’informació que té lloc a l’interior del cervell.

En aquest precís instant es crea una dualitat: jo i el món exterior. Neix l’ésser social i animal gregari que som, i amb això, la necessitat bàsica de crear vincles i sentir pertinença a un grup.

És per la cooperació que com a espècie hem sobreviscut de manera evolutiva, estar fora del grup equivalia a morir-se o a tenir poques possibilitats de sobreviure. Aquesta és l’arrel de la necessitat de crear vincles i el sentit de pertinença, perquè des d’aquí sorgeixen els mecanismes que ens serveixen per a protegir-nos i mostrar-nos en funció del que creiem que ens facilitarà el fet —ja prou complicat— de viure i de relacionar-nos amb els altres.

Aquests mecanismes els anomenarem màscares, algunes surten en determinats cercles i d’altres són més permanents i ens acompanyen tot el temps: la nena bona, el tipus dur, la superwoman, el trencacors, l’os amorós, l’ajudadora, el rebel, la sofridora, el seriós… per exemple.

En la seva infància, la Sílvia va rebre el missatge que «la vida és un mar de llàgrimes». Fidel a la tradició familiar, es defineix a través de la seva màscara de sofriment, que la mostra com una víctima de tot i de tots. La Sílvia obté així l’atenció, compassió i amor que el seu personatge mancat cerca de forma desesperada.

En Manel té por del fet que li facin mal i el vegin vulnerable. Encara que és sensible, es mostra agressiu i poc emocional. El personatge més aviat dur i a la defensiva que ha construït l’ajuda a evitar l’expressió de les seves emocions i un contacte més estret amb les altres persones.

A l’Amanda li costa molt de gestionar situacions d’enfrontament i d’expressar el seu desacord o malestar davant d’alguna cosa. En un intent d’evitar qualsevol tipus de conflicte, ha adoptat una màscara de bona nena, per la qual cosa el seu personatge adaptable, pacífic i inofensiu li assegura de deslliurar-se de qualsevol situació que la posi enfront del que tant tem.

Progressivament, i amb el pas del temps, el nostre personatge es va consolidant i apoderant de la nostra identitat fins que acabem identificant-nos amb el que algun dia només va ser una eina, alguna cosa que ens va facilitar la feina de viure.

https://images.pexels.com/photos/669319/pexels-photo-669319.jpeg?auto=compress&cs=tinysrgb&dpr=3&h=750&w=1260
Sovint fem ús de les màscares per a encaixar, per a evitar temences, per a complir amb el que s’espera de nosaltres

Alan Moore: «Quan portes una màscara tant de temps, t’oblides de qui eres sota d’ella».

Emprem les màscares per a evitar el que temem, obtenir l’amor i el reconeixement dels altres, per a encaixar, per a complir amb el que creiem que s’espera de nosaltres. Paradoxalment, les màscares que semblen protegir-nos, en realitat ens afebleixen i oculten en realitat part del nostre ésser, limiten el nostre contacte amb els altres i estrenyen la nostra percepció del món i de nosaltres mateixos.

Per a sortir de la caixa i alliberar-nos d’elles es fa necessari, en primer lloc, prendre consciència que les portem i anar descobrint a què responen:

–Quines parts oculten? Quines mostren?
–Les màscares són part d’un aprenentatge. S’han anades inculcant des del teu entorn… o és que hi ha una part de tu que no acceptes?
–Per a què ens serveixen? Què ens ajuden a evitar i a aconseguir?

Com més coneguem i entenguem la manera de funcionar, més bé entendrem quines necessitats hi ha darrere d’elles i què és més important per a un mateix, per què solem provocar unes certes interaccions i reaccions en els altres o per què atraiem unes certes persones o situacions en la nostra vida… a la nostra màscara i al personatge que interpreta li agrada uns certs escenaris i d’altres els evita.

Quan hom entén i pren consciència de com funciona, després pot acceptar-la tal com és, entén que la intenció és positiva encara que pugui ser disfuncional. És en aquest punt on es pot sortir de la caixa o aprenentatge inconscient per a decidir i aprendre una nova manera de funcionar.

dualitat, màscares, persones,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>