Itinerari musical cinefílic (I)

Una de les moltes coses que m’agraden a més de la música és el cinema. Subscric absolutament aquella afirmació de François Truffaut que deia que quan volia viatjar mirava una pel·lícula d’un director d’un país que l’interessava. No és tan sols una qüestió d’exotisme, sinó ben bé de mirada.

Ara, una dificultat major del cinema és la seua relació amb el real o amb la realitat —no diré pas de la veritat, puix que el meravellós pot significar una veritat però sense recórrer a la realitat—. A tall d’exemple podeu tornar-vos a llegir aquest article d’Arantzazu Aguerri de l’any passat: Hollywood fa por, les malaties mentals no.

Com a músic m’estimi més que la música no surti gaire o gens en els films, perquè aleshores no puc ignorar com n’és de maltractada, massa sovint. En aquest article vos proposi uns quants títols i directors entre els que conec, i que pel tractament que fan de la música enmig del tema de llurs pel·lícules, fa que confiï en llur mirada, o en tot cas, que accepti llur propòsit.

Val a dir que no són produccions nord-americanes, o sigui que no són sempre de fàcil trobar en tot cas a la Catalunya del Sud o a Espanya, però precisi sempre que he pogut trobar una versió catalana.

Comenci fent un pont entre el meu article del mes passat i el d’aquest mes, en quant a la presència del cant en la vida quotidiana: Arròs amarg (Riso amaro, 1949) de Giuseppe de Santis descriu la collita de l’arròs, l’explotació de la classe obrera, el profit que es fa sobre la misèria dels treballadors temporers —i en aquest cas de les treballadores perquè només són dones que hi treballen—, la incertesa i per tant la vulnerabilitat permanent on es troben les que no són declarades, les clandestine. El cant ritma el treball, però també serveix per expressar la animositat i la pena, com és aquesta escena de corrandes poc amistoses que s’intercanvien treballadores declarades i clandestine, i més endavant una dona embarassada abandonada pel seu amant, que dona a llum enmig dels arrossars.

Cartell de Farrebique o Les quatre saisons (1946).

Cant i arrossars són un bon pretext per tornar a mirar Els set samurais (1954) d’Akira Kurosawa. A la fi de la pel·lícula, els pagesos deslliurats dels bandolers cullen l’arròs, treballant tots plegats i en ritme, i per aquesta raó canten tot seguint el ritme del tambor del cap de colla. Tan sols és la fi del film, però sempre és un plaer tornar-lo a veure, que d’ençà no s’ha fet res que arribi en aquest nivell de perfecció. Però és cert que en el cinema japonès es troben fàcilment exemples similars de cant o de música tradicional.

Un altre exemple de cant de treball el trobareu en el film del portuguès Manoel de Oliveira O estranho caso de Angélica (2010), on el protagonista és un fotògraf que retratarà, entre altres coses, el treball de la vinya guiat pel cant del cap de colla.

Un film extraordinari és el Farrebique (1946) o Les quatre saisons de Georges Rouquier, en una masia occitana del Roergue a finals dels anys 1940. El pretext és una trama molt lleugera de ficció, però és un documentari. El cant no només serveix per ritmar el treball, sinó per acompanyar el ball, és clar, com es veu en una escena en què ballen la borrèia de tres temps. A més de l’aspecte lingüístic, al qual els catalans no podem romandre indiferents.

Com a curiositat citaré La Princesa de Clèves de Jean Delannoy (1961) ben bé per l’aspecte musical, ja que el film no ha aguantat gaire bé el pas del temps. Tot el principi és prou interessant perquè és un intent de reconstitució d’un ball del Renaixement força documentat, sota la direcció de la Léone Mail, de l’Òpera de París.

Finalment us recomani el Perceval le Gallois (1978) d’Eric Rohmer, extraordinària escenificació de la novel·la inacabada del Chrétien de Troyes, la narració hi és alternativament recitada o cantada pels personatges o per un cor de joglars que també sonen instruments. Les melodies que s’hi senten són melodies dels segles XII i XIII, que venen a servir el text del segle XII adaptats pel mateix director en francès modern (en versos octosíl·labs!). Com a testimoni de la exploració de la pràctica de la música medieval és interessantíssim, i força vàlid encara avui dia.

Continuarà!

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>