Itinerari musical cinefílic (II)

Aquest mes, per a aquest segon recorregut musical per la filmografia d’alguns directors de cinema, us proposi un viatge cap a l’est: Armènia, Geòrgia i el Kurdistan.

Seguint un ordre estrictament cronològic, començaré pel Serguei Paradjànov. O també Sargis Parajanian, puix que era un armeni nascut l’any 1924 a Tbilissi, Geòrgia. Mort l’any 1990 a Erevan, capital d’Armènia, deixa una obra cinematogràfica de tan sols quatre ficcions —o contes— ja que de l’any 1968 al 1984 fou empresonat dues vegades i impedit pel règim soviètic de girar cap pel·lícula. Aquests quatre films són obres mestres, fets amb la matèria de les llegendes, dels mites i de la poesia.

La primera, que li valgué aleshores un reconeixement internacional i també en l’URSS l’any 1964, és adaptada d’una narració de l’escriptor ucraïnès Mikhailo Kotsiubinski. Distribuïda a França amb el títol Les Chevaux de feu (el títol original es tradueix per Ombres dels avantpassats oblidats), conta un argument semblant al de Romeo i Julieta, però situat en els Carpats d’Ucraïna, al si del poble hutsul. Una llengua gens freqüent al cinema, el dialecte ucraïnès dels Carpats, els colors, els vestits, els símbols, la composició de les imatges, l’agilitat de la càmera i la presència de la música tradicional i dels seus instruments tot al llarg de la pel·lícula en fan una immersió saludable per a qui vol rentar-se els sentits de productes formatats. Hi podreu veure i sentir la trembita, una trompa recta que servia sobretot de senyal; la guimbarda, un instrument finalment molt estès a tot el món i que sens dubte no està prou ben considerat; la flauta sopilka, així com la duda, la cornamusa d’aquelles terres. Tornant-ho a mirar, em som avisat que la primera aparició de la duda es produeix durant una festa que recorda molt i molt les festes de l’os que bé coneixem!

Fragment del film ucraïnès Ombres dels avantpassats oblidats, de Mikhailo Kotsiubinski.

La persecució del Paradjanov començà entre aquest film i el següent, avui dia sens dubte el més famós, Sayat Nova–El color de la magrana (1968). Cap diàleg, pura poesia cinematogràfica sense cap equivalen. L’argument n’és la figura del poeta armeni (aschik) del segle XVIII Sayat Nova, evocada només amb imatges en moviment i la música i els sorolls dels elements, o sigui: cinema pur. De la mateixa manera que per la precedent, tota la música tradicional transcorre l’obra: el duduk que sona amb la aparició de les primeres imatges, el cant mesclat al buf del vent i al raig de l’aigua, i tots els instruments de cordes així com les percussions fan existir l’Armènia.

La música segueix irrigant les seues dues últimes pel·lícules, La Llegenda de la fortalesa de Suram (1984); i per descomptat, Ashik Kerib, adaptació d’un conte del clàssic rus Mikhaïl Lérmontov, que pel que sembla seria la transcipció que feu d’un conte popular del Caucas, que narra les aventures d’un joglar azerí.

Per a anar més lluny en aquest panorama de les músiques tradicionals d’aquestes terres, i més precisament en les tradicions de cant polifònic, us recomani l’interessantíssim documentari de l’any 1968 del georgià Otar Iosseliani (nascut a Tbilissi l’any 1934), que podeu mirar de franc a Henri, la plataforma de la Cinémathèque française: Vieilles chansons géorgiennes. El títol resumeix aquest curtmetratge: Iosseliani va gravar diversos grups depagesos georgians, cada grup essent dipositari d’una manera singular de cantar en polifonia. Testimoniatge gens antic, tot ben considerat, però com pel col·lectatge de la Kristin Müller a Beget (fet al mateix període) del qual parlava fa dos mesos, sembla que retrati un altre món.

Escena del film Cançons de la terra de la meva mare (2002), del director kurd Bahman Ghobadi.

Per acabar aquest viatge assegut, vull parlar-vos del director kurd Bahman Ghobadi (Baneh, Kurdistan iranià, 1969). El vaig descobrir amb Cançons de la terra de la meva mare (2002, títol francès Les Chants du pays de ma mère): en el Kurdistan iranià, un vell joglar kurd se’n va al Kurdistan iraquià a la recerca de la seua esposa, acompanyat pels seus dos fills, també joglars. Havia estat impressionat per una escena al principi, on el vell joglar està donant una classe a nins que toquen amb instruments fets amb capses buides, entre més deixalles. No es tracta de cap comèdia, però està portat per una embranzida i una energia que la música que toquen alimenta. I Ghobadi, músic ell també, sap filmar-ho.

Esperi haver pogut despertar un xic la vostra curiositat per unes obres que no són pas —ai las— les més visibles, però que estan pensades i portades. Sempre es posen bé!

films,
Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>