«Ets molt jove per estar tan trist»

Arriba l’estiu i acaba, per a l’alegria de professors i alumnes, un any acadèmic especialment feixuc. No voldria donar a entendre que em queixo de la meva feina, la qual adoro, perquè, com sempre, sortirà el típic entès de bar a queixar-se que els funcionaris no fem res i que els professors vivim molt bé. Convido molt amablement aquells que critiquen la professió sense haver passat un sol dia amb els docents al centre. Si acabeu una sola jornada sense ganes de fer una migdiada històrica o matar algú, tindreu el meu respecte. No he vingut a desromantitzar la professió, ni de bon tros. De fet, és una professió agraïda i té les seves coses, com totes.

Malauradament, hi ha una qüestió que el darrer any m’ha preocupat especialment: l’increment perceptible i preocupant dels problemes de salut mental i emocional entre els alumnes i, en conseqüència, dels professors. Parlem de salut mental a les aules.

Durant la pandèmia s’ha fet evident, a la premsa i a peu de carrer, la necessitat de reforçar un sistema sanitari que no té especialment cura dels seus treballadors. Els treballadors de la salut han sortit a reivindicar la necessitat de reforçar i millorar les seves condicions laborals, sobretot en l’àmbit d’increment de personal i demanant més estabilitat als contractes, sovint precaris, i amb raó. I és que no som conscients de la sort que tenim de posseir una seguretat social com la nostra —s’hagi precaritzat o no— i cal defensar-la, passi el que passi.

Lligat al tema de la salut hi ha, però, una gran oblidada als nostres hospitals, centres de majors, escoltes i instituts: la salut mental. Qui se n’ha de fer càrrec? És una qüestió només de la xarxa sanitària? Calen més professionals als centres? Fins a quin punt poden persones no professionals exercir d’especialistes en aquest àmbit tan fonamental?

El primer dia que vaig arribar al centre on treballo, abans d’entrar a l’aula i presentar-me als nens com la seva nova professora de català i literatura universal, vaig atendre un atac d’ansietat. Comencem bé, vaig pensar. Des de llavors, no hi ha hagut un sol dia —i no exagero—, ni una sola jornada laboral en tot el curs en què l’ansietat no hi hagi estat present d’una manera o una altra. No ho havia vist mai, ni en la meva curta experiència com a docent ni quan jo era estudiant. Existeix, com és lògic, un procediment acordat davant d’aquest tipus de situacions; cada centre n’està al cas i aplica, tant bé com pot i com els recursos li permeten, els protocols pertinents i la informació que té a l’abast per a actuar-hi. Però hi ha hagut dies en què m’he demanat: jo soc mestra de tal assignatura: tinc les eines per a afrontar l’assistència psicològica no només entre els alumnes, sinó entre els mateixos companys?

Els docents tenim una formació molt bàsica, basiquíssima, en psicologia. Després ja hi entren les habilitats interpersonals de cadascun o el seu interès en la qüestió, però no és suficient. Els professors no poden afrontar l’increment de situacions tan serioses com el risc autolític sense comptar, ell mateix, amb un suport professional i psicològic, tant dins com fora de l’aula, que garanteixi la salut mental d’un mateix. 

La realitat dels centres és que els departaments d’orientació estan desbordats. Afegit a les tasques tradicionals d’aquests —adaptacions curriculars, atenció a famílies i alumnes en risc, tallers, formacions, reunions, gestió de conflictes, etc.—  s’hi afegeix l’atenció psicològica personalitzada a tots aquells alumnes del centre que ho necessiten, una tasca que, generalment, duen a terme juntament amb els tutors i la resta de l’equip docent implicat. El problema és que, davant l’increment de casos d’ansietat, depressió i tots els fenòmens que se’n deriven, no surten els números. La situació és frustrant i la sensació de no poder atendre com cal acaba repercutint negativament en la salut dels professionals de l’educació.

Els nostres nens i adolescents estan tristos i nosaltres no sabem com ajudar-los.
Els nostres nens i adolescents estan tristos i nosaltres no sabem com ajudar-los.

Ha estat la pandèmia? Té a veure amb les pantalles? Saben relacionar-se els nostres joves? És que ara s’ha normalitzat tenir ansietat? Està molt bé intentar trobar la causa, però mentrestant els nostres centres educatius demanen ajuda. Els docents cada vegada som menys docents de la nostra assignatura i exercim alhora d’administratius, psicòlegs i treballadors socials, especialment aquells que són tutors o membres de l’equip directiu. 

Els nostres nens i adolescents estan tristos i nosaltres no sabem com ajudar-los. No hi ha sensació més terrible per a un professor que sentir que no pot ajudar els seus alumnes. Perquè resulta que part de la tasca docent recau en això, en atendre les necessitats d’aprenentatge (de qualsevol tipus) i ajudar a créixer. Ningú aprèn com cal si porta l’ombra de la depressió i l’ansietat sobre les espatlles. Com volem que un jove es preocupi per l’accent diacrític si ni tan sols té il·lusió per aixecar-se del llit cada matí? Com es pot motivar un alumne amb el qual no ens podem comunicar de manera empàtica i, com afrontem, a sobre, l’atenció múltiple mentre intentem fer malabars per a avançar amb el temari?

Ja em perdonareu, però no em veig en cor d’explicar La Plaça del Diamant si un dels meus nens és al lavabo plorant. No és una qüestió que ara tenen la pell massa fina, definitivament és una conseqüència de la falta d’educació i gestió emocional que pateix la nostra societat. Com anem d’emocions els adults? No pagaria la pena partir de la base d’uns professors emocionalment sans i cuidats? No som nosaltres, també, una part important de l’educació dels vostres fills? On són els treballadors de la salut als nostres centres? El reforç de l’educació emocional des de ben petits, els tallers i les activitats que fomentin, primer de tot, el creixement personal? Sovint discutim com d’important és trobar un equilibri entre els números i les lletres, entre les lletres, els números i l’art, però oblidem també que res d’això no funciona sense uns alumnes i uns professors descansats i mentalment sans. Si els docents vivim bé és perquè ens fan falta aquests períodes de descans per a poder desenvolupar la nostra tasca amb la major qualitat possible, amb claredat mental s’ensenya i s’aprèn molt millor. I no ho dic jo, ho diuen els experts.

Cal que ens parem a reflexionar quines són les necessitats reals als nostres centres educatius. Una inversió en noves tecnologies i les tècniques educatives més modernes no pot funcionar sense una atenció psicològica de qualitat. No podem exigir adults mentalment sans si no se’ls ha ensenyat de joves com afrontar les situacions d’estrès emocional ni se’ls ha donat eines per a la gestió de sentiments com la frustració, la por o la ràbia. Els joves estan estressats perquè no entenen res. Perquè volem donar-los lliçons de vida, però hem desatès les necessitats de contacte, socialització i atenció genuïna que ells tant necessiten per al correcte desenvolupament de les habilitats socials i lingüístiques. Ningú pot donar lliçons si no és un exemple. És el nostre model educatiu un exemple? 

Ha arribat el moment de plantejar-nos molt seriosament que volem per al futur dels que ara pugen. Perquè fem gala d’haver descobert la importància de l’emoció i ara no sabem què fer amb ella ni com tenir cura del món emocional. No és culpa nostra, ningú ens ho ha ensenyat. Correrem el risc de no explorar aquesta mina amb els nostres nens?

Publicat el

Comentaris

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>